El folklore és un àmbit consubstancial a la política que permet degenerar els discursos per fer-ne més fàcil el tràfec i que possibilita pactar sobreentesos sense gaire esperit crític. D’ençà de la no-aplicació de l’1-O, la simbologia de la resistència i allò folklòric s’han apoderat de l’independentisme d’una forma prou evident, i ho demostra el fet gens anecdòtic que, a les manis, els ciutadans ja no cridin mai Independència! i ho subsumeixin tot a la llibertat dels presos polítics. El moviment independentista, que tenia ben poc de nacionalisme i molt d’esperit cívic, ha tornat a virar a la basca, imposant-hi la bandera, el llaç, la llepada de ferides contínua i l’esperit performàtic. Això no hauria de ser necessàriament dolent, perquè totes les lluites inclouen la seva cosa iconogràfica, però la marea groga que inunda el país ens du a generar un espai d’oblit gens casual.

No és gens estrany, admès tot això, que hi hagi cada vegada més vandalisme i més incidents contra els llaços grocs i derivats als carrers. Contra la deformació de la política tothom s’hi atreveix, perquè el folklore crida i demana el seu contrari. Tots aquests valents i gallards de Ciutadans que ara campen lliures per Catalunya amb ganes de netejar els carrers de simbologia groga no s’haurien atrevit mai a lluitar de la mateixa faisó contra l’1-O i els seus votants. Ganes no els en devia faltar, però davant el referèndum d’autodeterminació, els totalitaris ho van fiar tot a la bòfia. Com es va demostrar només amb mig dia de resistència, la policia espanyola va acabar fotent el camp dels carrers. Contra els llacets i el folklore inofensiu tothom gosa ser valent, però davant d’una mobilització auto-determinativa, la cosa canvia i ni els més musculats tenen la pebrotera d’anar pel món robant urnes.

Enmig de la confusió i la bullanga, els estats sempre guanyen, com així ha passat d’antuvi a Catalunya

En el fons, a l’espanyolisme ja li està bé que la política catalana esdevingui una espècie de crònica de successos on hi hagi molt sovint un altercat que sigui notícia. Perquè, enmig de la confusió i la bullanga, els estats sempre guanyen, com així ha passat d’antuvi a Catalunya. A Espanya només se li va desencaixar el rostre el dia 1-O i en les jornades posteriors, quan Rajoy i els seus havien vist que ni la violència podia deturar els anhels del poble (els van castrar aquests polítics pels que ploreu a cada minut, dit sia de pas). Contra l’1-O, ni els uniformats més valents van poder claudicar. Davant d’aquest folklore mortuori, ai las, fins i tot un militant de base de Ciutadans sembla un superheroi de la neutralitat a l’espai públic. Contra els llaços, tot és més fàcil. Els ho posem més fàcil, dit d’altra manera. I així de pas, mentre batalleu pel groc, oblideu totes les promeses i els enganys que us han colat.

En el fons, com passa sempre, sota aquest tel aparent de tensió, tothom respira ben tranquil. I al final, comptat i debatut, hi ha molt soroll, però no passa res de res.