Anticipant-se al debat de la post-veritat (i el seu correlat periodístic del món de les fake news), el filòsof Harry G. Frankfurt publicà On Bullshit (2005), un best-seller filosòfic mundial que tenia com a doble objectiu intentar escatir per què a l’Occident educat i desvetllat subsistia el món de la xerrameca i de la farsa i, al seu torn, si l’univers de la fabulació i la mandanga podia equiparar-se a l’àmbit tradicional de la mentida. De fet, la majoria de traductors del món, inclòs l’espanyol, versionaren el paper de l’autor nord-americà com Sobre la mentida, quan el mot anglès bullshit acostuma a denominar un discurs no pas susceptible de ser falsable, sinó més aviat el procedir del retòric de qui vol vendre’t qualsevol cosa a través del blablablà i la camama. Els argentins, filòsofs per naturalesa, tenen fins i tot un nom particular per referir-se a la tàctica verbal del tril·ler: la sanata.

Les conclusions de Frankfurt, en un assaig ben poc incisiu, eren força preocupants. Mentre el mentider, adduïa el pensador, té per naturalesa una relació dialògica amb la veritat (la coneix per amagar-la a dretcient), el bullshitter, el camel·lador, el fabulador, etcètera, és algú que no es troba ni al cantó de la veritat ni de la mentida, perquè només li interessa primordialment convèncer-te d’alguna cosa: si la realitat s’addiu o no a allò que et vol vendre, això li és indiferent. Per dir-ho ràpid i malament, el bullshitter tindria la mateixa actitud que l’escriptor, és a dir, li interessaria encastar-te a un món o a una idea, però estalviant-se el pacte tàcit que hi ha entre literat i lector segons el qual el llenguatge del primer remet a un món imaginari. En tenim un exemple ben clar en Artur Mas, qui fa poc deia que això de declarar la independència en divuit mesos havia estat fruit d’una “exageració.”

Hi ha molts teòrics segons els quals l’aparició d’aquest discurs fabulador en la política s’escuda en una societat escèptica i post-moderna per a la qual la veritat ja no tindria gaire sentit. Però jo diria que la cosa és més complexa, car la nostra no és una època més escèptica o descreguda que cap altra, sinó marcada per un individualisme exacerbat on la ficció forma part de la vida dels individus. Encara, malgrat que ens pesi, som a l’època del self-made i del màrqueting on no importa gaire allò que siguem sinó el relat que fem de la nostra formació o vivència, una narració que sovint és tan exagerada com les històries sobre els viatges de noces que expliquen els recent casats, amb la seva dosi d’aventures i anècdotes espantoses. De fet, la clau de tot plegat consistiria en saber si la majoria d’humans occidentals podrien arribar a renunciar a aquesta part ficcional del seu ésser.

El fenomen Cifuentes s’explica precisament des d’aquesta perspectiva i a partir d’una societat que pressiona polítics i treballadors per acumular titulacions i mèrits nominals, més enllà si els serveixen o no pel un càrrec determinat. De fet, malgrat les falsificacions palesades en el màster de la senyora Cifuentes, jo crec que si li preguntéssim a la presidenta de la Comunitat de Madrid si ella creu tenir un màster, la política del PP respondria sens dubte que sí. Més enllà de demanar-li responsabilitat, cosa que toca, només faltaria, també seria oportú preguntar-se si la política d’enguany podria aguantar-se un sol minut sense la seva dosi oportuna de bullshitters. Penseu en el procés, sense anar més lluny: si ara tots els polítics ens diguessin la veritat sobre tot el que ha passat els darrers mesos acabaríem tots amb un cobriment de cor o cauríem víctimes d’una depressió de cavall.

És millor continuar fingint, en definitiva, que tots els nostres polítics tenien un màster d’estratègia i de jugada mestra cursat a la universitat de Harvard. La ficció, com veieu, està molt ben repartida a tots els barris.