Aquest article va d’un home intel·ligent, brillantíssim científic, que de ben segur mereixeria un monument per substituir l’estàtua de Cristòfol Colom i tots els altres trossos de pedra racistes i sexistes que coronen els pobles i vil·les de la tribu. D’Oriol Mitjà podríem dir-ne no pas que “té una Catalunya”, o que sigui digne de guanyar aquella mandanga anual del “Català de l’any” feta pel diari socialistot, sinó que ell mateix és un ideal producte mitològic de la catalanor i la seva dèria per encimbellar i destruir una mateixa persona en poques hores de diferència. De fet, l’investigador arenyenc havia superat Albert Om i Pep Guardiola en la borsa catalana de gendres perfectes i, en cas d’haver vençut aquest bitxo maligne de la Covid-19, la lluita entre hereus i pubilles per esposar-lo hauria estat una cosa fratricida. Però de científic estrella i d’assessor presidencial sense oposicions, després de rebre algunes primeres crítiques, Mitjà ha caigut misteriosament al pou del silenci.

Quan guanya massa o pren una excessiva notorietat planetària, el bon català ha de procurar-se un exercici de modèstia que es visqui amb una certa cruesa. El fet esdevingué ahir mateix, a la tertúlia de RAC1 on l’amic Basté té la temeritat de convidar-me setmanalment, en la qual Mitjà no se’ns aparegué com aquell habitual superheroi capaç d’empassar-se tot solet la malaltia del pian africà, sinó com un apologeta de la modèstia: “No soc un tio especialment llest”, “no em considero un expert en la dinàmica de transmissió de les malalties”, va dir, mentre servidora sospitava que si l’entrevista durava gaire més arribaria a confessar-nos que no tenia el títol de metge. Paral·lelament i delirant, després d’haver-se passat tres mesos amb més presència a la tele nacional-processista que Mari Pau Huguet en els seus millors moments, Mitjà va acabar sospirant pels temps en què sortia a passejar el gosset sense que ni la padrina més llacista del poble el reconegués.

A casa no som gaire del color groc, ja ho sabeu, la qual cosa implica no formar part d’allò que s’anomena “la bona gent” i exhibir un tarannà tirant a la desconfiança. Per aquest mateix motiu, no acabem de comprar el fet que algú amb un magí tan brillant com el d’Oriol Mitjà pugui passar-se tot el confinament marcant paquet de científic estrella o demanant la dimissió del seu col·lega (sic) Fernando Simón a Twitter i ara se sorprengui per l’atenció mediàtica que se li dedica, com tampoc ens alarmaríem en el cas que algun suspicaç li preguntés si no està pensant en dedicar-se a la política. Però, cal insistir-hi, aquesta és una condició essencial del català; un ésser únic al món capaç de sortir al TN cada dia mentre intenta convèncer-te que, en això de l’epidèmia, ell/a com si diguéssim que passava per allí i ha sortit a la pel·li de casualitat. La Catalunya de Mitjà és així; alça el braç però no vol fer-se notar, declara una DUI però no l’aplica per si hi ha morts, guareix bo i conservant la tara.

Amb un parell d’entrevistes més com la d’en Basté, dos o tres viacrucis de la modèstia pels carrers d’algun poblet català i alguna que altra presència a una manifa de l’ANC, estimat Oriol, aquí es perdona això de no tenir vacuna i qualsevol altra cosa

Tot això són coses dels mass media, que dirien els cursis, perquè la veu d’Oriol Mitjà en el camp de la recerca sobre el diagnòstic i tractament de malalties infeccioses és d’una excel·lència irreprotxable, feina que aquest gasetiller, incapaç d’aportar cap bé a la humanitat, no pot fer més que aplaudir. Al seu torn, també cal celebrar l’aparició de figures que posin entre parèntesis la tensió d’una societat acostumada a solucions de gran rapidesa i poca complexitat amb el tempo lent i treballós dels científics. En aquest sentit, és d’agrair que a l’era on tothom vol resoldre les coses a cop de piulada i amb comentaris de cunyat, Catalunya tingui un nou ídol religiós que s’hagi erigit com els seductors de barra, que van treballant la caça mentre la resta de bípedes gasten les energies ballant esperitats, i que tot plegat quedi revestit, com recordava l’amiga Marta Roqueta, a través d’una masculinitat gens testosterònica, toveta i abraçable com la d’en David Fernàndez.

En aquest sentit, Mitjà ha vençut magistralment la condició d’entitat plenipotenciària i, després d’unes setmanes d’omnipresència, ha corregut a explicar a la tribu que això de la ciència és una cosa d’assaig-error, que els estudis només arriben a ser concloents després d’haver pencat molt i que, senyora meva, això de la mascareta dels collons va per llarg i tingui paciència. De fet, pel món del processisme no hauria de ser una mala notícia que els estudis de Mitjà amb la hidroxicloroquina no hagin acabat de tenir els resultats que anticiparen. Perquè, al capdavall, si els catalans han estat encantadíssims d’omplir caixes de resistència per l’alliberament nacional que mai no arriba... per què no haurien d’estar igualment jolius regalant uns quants milions d’euricus a uns estudis que mai no acaben de matar el virus? Si això de la independència passa per inculcar-nos que mai no n’hi ha prou i que cal anar empenyent, qui millor per fer-ho que Mitjà?

De fet, reclamo solemnement que el president Torra cessi l’ostracisme que ha patit el nostre eminent científic i que el torni a situar en l’Olimp dels assessors del qual no hauria d’haver eixit mai. Amb un parell d’entrevistes més com la d’en Basté, dos o tres viacrucis de la modèstia pels carrers d’algun poblet català i alguna que altra presència a una manifa de l’ANC, estimat Oriol, aquí es perdona això de no tenir vacuna i qualsevol altra cosa. Al capdavall, només demostrant que la hidroxicloroquina o que la superjandermorequina no cura el bitxo ja ens estalviaríem això d’agafar esperances, que cansa moltíssim! Benvingut doncs al món del perfil baix, doctor Mitjà, benvingut a la seva Catalunya. No es preocupi per si li accepten o no el següent paper, ni per si la recent caiguda en el món del silenci monacal i de l’escalf anònim se li fa massa avorrit, que aquí la gent s’ho acaba empassant tot i la penya t’ho acaba perdonant tot. Encara que li costi la vida.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat