No és cap casualitat que, dies abans que la burocràcia europea contrarestés l’agressió russa contra Ucraïna amb sancions econòmiques als amiguis de Putin, el món de la música i de l’esport iniciés un boicot a l’actuació d’artistes i d’atletes russos als escenaris i estadis de tot el planeta. Escric que la reacció és comprensible, car aquestes dues activitats humanes són filles predilectes de la política (els cants i l’exercitar-se en comunitat són la base de la ciutat grega), però també perquè el boicot als russos de la majoria d’organismes esportius internacionals, també de coliseus operístics i de sales de concert, expliciten més que res la sopa de cinisme que empantanega la identitat europea, una doble i triple moral que, a banda de justificar l’olimpisme de la barra putiniana a l’hora de saltar-se la llei, ens regala un retrat de la imperfecta democràcia del Vell Continent.

A mi em fa una gràcia relativa veure com la majoria de federacions internacionals expulsen els atletes russos dels Jocs Olímpics, àdhuc els que acullen els espectacles de tolits, mentre tot déu enarbora banderes blanques per tot seguit disparar la pistola de grans premis que se celebren en països tan respectuosos amb els drets de la humanitat (també dels obrers i de les femelles) com ara Qatar. Al seu torn, també és risible que els auditoris del món i l’univers de la cultura en general (fa quatre dies, tots els cursis de l’univers es manifestaven a favor de la llibertat d’expressió i de creences) ara facin ganyotes a actuacions del director d’orquestra Valery Gergiev o de la soprano Anna Netrebko degut a la seva amistat personal amb en Vladímir; coneixença i els favors del qual, en aquests dos casos, hom sabia de fa lustres i no els semblava tan moralment reprovable ni monstruós.

Tot això de l’esport i la música ens indica que, més enllà d’una guerra amb Rússia o Putin, Europa és enmig d’una batalla amb si mateixa sobre els graus d’hipocresia i de cinisme que pot aguantar el Vell Continent

Resulta amargament divertit comprovar com tot un sistema cultural d’Occident i europeu ha alimentat el garrí d’en Putin (i de molts països que abracen indissimuladament l’islamofeixisme) i ara tot déu es fa el pureta perquè la senyora Netrebko no acaba de condemnar del tot la guerra al seu compte d’Instagram. A mi, que soc una estranya espècie de liberal que fins i tot ho és en un món tan tronat com el de la cultura, que una institució pública contracti el mestre Gergiev o la cantant Netrebko em sembla fenomenal; si no els sap greu als moralistes, la meva presència a la seva òpera o concert la triaré jo mateix. No necessito cap conseller de Cultura ni cap director artístic que m’agafi de l’orella i, amb El cant dels ocells de fil musical (per cert; és una puta nadala, no un himne pacifista!), em digui què haig d’escoltar o deixar de contemplar i ni molt menys amb quin estat espiritual.

El mateix, exactament, passa amb l’esport. Lluny de foragitar els atletes russos de les competicions internacionals (i que les federacions esportives facin de jutges morals sobre com cada jugador o entrenador s’ha relacionat amb el poder de Putin per fer carrera; deixem que això ho expliquin els periodistes i els historiadors), diria que la millor manera de contribuir a un marc de competència sense agressions és justament afavorir que russos i ucraïnesos juguin en una mateixa pista amb un àrbitre imparcial que els xiuli les faltes. Voleu una imatge de pau que ataqui directament el conflicte? Doncs deixeu que dos esgrimistes o judokes dels països en guerra tirin un assalt a quinze tocats o s’agafin dels quimonos mentre un jutge barrina si s’excedeixen en el cos a cos o empren un mastegot poc reglamentari. Volem imposar pau i civilització? Cap problema: però mai amb l’exclusió.

Tot això de l’esport i la música ens indica que, més enllà d’una guerra amb Rússia o Putin, Europa és enmig d’una batalla amb si mateixa sobre els graus d’hipocresia i de cinisme que pot aguantar el Vell Continent. Europa s’ha passat molts anys xiulant la cançoneta del no-ho-sap-no-contesta amb la Rússia de Putin; per molt que s’apressi en fer-se l’ofesa, hauria de currar-se molt més la llibertat interior que no pas la pau mundial. Així que deixeu d’imitar en Vladímir, que per això ja tenim l’original, i permeteu que els esportistes facin la seva feina. També els músics. I servidor ja decidirà si vol anar a veure un bolo d’en mestre Gergiev preparat amb un assaig a correcuita el mateix dia o si vol torturar-se el timpà amb la lloca de la Netrebko, a qui recomano aquesta (espero que) breu aturada en la seva carrera per apuntar-se a un curs d’afinació. Mai no és tard per reciclar-se, estimada.

La llibertat s’aconsegueix sempre amb més llibertat. Mai amb exclusió, ni molt menys amb censura. Coses bàsiques. Molt bàsiques.