El passat cap de setmana, el president del consell editor del Diari Ara, Ferran Rodés, publicava un article titulat "L’autoritat de la gent de pau" en què desestimava la Declaració Unilateral d’Independència sota la idea prou estesa segons la qual aquesta acció política legítima generaria espirals de violència. L’article en qüestió és un exemple paradigmàtic de com les elits barcelonines, que Rodés encarna i representa, sempre han jugat amb la força dels espanyols contra Catalunya per justificar el seu quietisme polític. Hi ha un fragment de l’escrit que m’ha cridat especialment l’atenció, en què Rodés diu: “Qui alteri (la pau social), encara que sigui subjecte passiu de la violència, perdrà autoritat moral”. Més clar l’aigua: si t’atonyinen, malgrat que tinguis raó, ves oblidant-te de l’ètica. Reescrivim-ho: no m’estranya que et toquin el cul, reina, amb aquesta faldilla tan minsa que dus.

La idea segons la qual dignificar una idea de Catalunya que posi la seva gent al centre de les pròpies decisions polítiques implica violència externa ja la vam trobar en les declaracions de Pablo Casado sobre Companys. Sempre que fan brometa sobre l’empresonament i el posterior assassinat del Molt Honorable 123, els espanyols utilitzen la figura de Companys com un espantall per fer entendre als súbdits catalans que, si es passen de la ratlla en la seva afirmació nacional, hi haurà morts i bufes. No és casualitat que, des de fa pocs lustres, Companys hagi deixat de ser el màrtir del sobiranisme que convenia tant als interessos mesquins de l’autonomisme tribal, car com va palesar la digníssima ciutadania l’1-O, la imatge del catalanet submís que deixa que la policia li vanti mastegots és un artifici fraudulent. La gran victòria del referèndum va ser la derrota de la policia.

Com recordareu molt bé, el mateix Rodés va ser el responsable últim que l’Ara no publiqués la propaganda institucional de l’1-O a les seves pàgines, la qual cosa (a banda de desercions importants entre els seus columnistes) va provocar que els propis treballadors del diari s’haguessin d’empassar les ordres de l’amo amb un comunicat dirigit als lectors de vergonya aliena en què sacrificaven les conviccions en nom de la subsistència del diari. Rodés, temorós que els seus amics de Madrid li tanquessin la guingueta (cosa que no hauria passat ni en el cas de publicar l’anunci de la votació), refermava així aquella idea prototípica de la burgesia nostrada segons la qual tu pots inflamar el país a base del #notincpor i anar traient pasta a padrines tietes mentre continues subjugant-te a l’statu quo que et permet mantenir el negoci. Fixeu-vos si en són, de llestos, els defensors de la pau social.

No és casualitat que la marxa enrere de Puigdemont i Junqueras el 10-O comptés amb la predisposició i fins i tot del consell de molts radiofonistes i comunicadors que, sota la mateixa excusa que Rodés i escudant-se en la possibilitat d’una acció violenta de l’Estat, instigaren que el Molt Honorable 130 s’allunyés de la declaració d’independència i intentés calmar la tensió. Seria bo que tots ells sortissin de l’armari i parlessin clar d’una vegada, sobretot perquè quan els tornem a veure exaltar les masses al crit de ni un pas enrere tots sabrem de quin peu calcen i quins són els seus límits. I també perquè, al seu torn, ha de quedar ben clar qui té en igual consideració la repressió policial de l’Estat que la dignitat dels subjectes passius de violència.