Seria una cosa de grandíssima justícia poètica veure com el degoteig d’empreses que han decidit cancel·lar la seva presència al Mobile a causa d’això del coronavirus acabés amb l’anul·lació del congrés més faraònic de tots els que es fan i es desfan a Barcelona. Que em perdonin ses majestats del Gremi d’Hotels, tots els bípedes que d’alguna o d’altra manera depenen de la pasta que els forasters es deixen a la capital del país durant el Mobile (incloses allò que d’antuvi anomenàvem putes i que ara, per tal de no ser heteropatriarcals, es veu que ens hi hem de referir com a treballadores del sexe). Que m’excusi, en definitiva, tothom qui depèn econòmicament dels guiris i de la seva angèlica presència, vist que a Barcelona ja hem assumit alegrement que amb l’economia dels simples indígenes no arribem a fi de mesada ni de conya; però a mi m’encantaria veure quelcom tan atàvic com un simple virus, per escassament mortal que sigui, i una idea de fet encara més rància com és la por a la malura aliena tenint la capacitat de contagiar els esperits més tecnocràtics i els emprenedors més moderniquis del planeta.
L’afer ja és una cosa molt explicativa de la naturalesa humana, car sobta veure directius d’empreses on hom contracta els genis més experimentats en això de l’art de la virtualitat, de les 5G i de tota quanta mandanga tecnològica, petrificats de cangueli davant la presència inexistent d’un virus maligne que no compta amb un sol cas en tota Barcelona; sobta presenciar com els apologetes d’un món determinat per un nivell de ciència i de xifres que als pobres humans se’ns escapa per inintel·ligible i abstrús ferejant com padrines que fugen a correu cuita d’una tramuntanada, escagarrinades per si la pols que se’ls cola a la felipa els arriba a matar de càncer. Molta presència d’ulleres de realitat virtual, fot-li càmeres als mòbils capaces de reproduir tots els àtoms de les insofribles paelles que compartim a Instagram, i molta verga en vinagre, però la humanitat continua fugint dels microbis com als temps en què vivíem amb els dinosaures. Organitzi menys congressos de tecnologia, estimada alcaldessa, i dediqui’s a construir un condó gegant on tots els techies del món puguin cardar sense por al contagi.
Per fortuna, l’estultícia que ha provocat la tecnologia i el seu conseqüent i insofrible esnobisme torna com un bumerang a tallar el cap dels seus propis apologetes
Només l’escarni pot deixar-nos veure el món amb una mínima lucidesa. Poc importa, a hores d’ara, que el coronavirus hagi tuït a la Xina una quota de ciutadans molt menor a la que hi moren per un simple refredat, pel trencament del gland mentre practiquen salvatgement l’amor corporal, o fins i tot una llista de cadàvers menors a la que, en un país que a nivell de dades tot hauria de tenir un punt de vista continental, moren ofegats al seu propi bidet. Perquè la paüra viatja molt més ràpid que la realitat virtual, el comerç d’andròmines mòbils i els Gigabytes, o com polles es diguin. Per fortuna, l’estultícia que ha provocat la tecnologia i el seu conseqüent i insofrible esnobisme torna com un bumerang a tallar el cap dels seus propis apologetes. Sovint la història ens regala giragonses divertides, com ara la de tenir els genis de la tècnica global més extremada cagadets de por davant la simple presència d’una toxina. Fins i tot l’amo del món, impostant seguretat, ha demanat que aturem la vida normal fins a l’abril, que es veu que la bestiola palma amb el caloret. Els virus, ai las, quina forma més oportuna per disfressar el racisme.
Que s’anul·li el Mobile, demano amb veu alta i clara, perquè d’aquesta forma, acabant amb tots els congressos possibles, aconseguirem que homes i dones acabin entotsolats a casa amb l’únic virus que és patrimoni compartit per tota la humanitat: una persistent, contagiosa i tossudíssima estupidesa.