Malgrat els esforços d’Esquerra i de Junts per Catalunya per llegir el 21-D com una lluita d’un front independentista unitari contra la força del 155 i les seves conseqüències (bàsicament, l’empresonament dels consellers legítims, Sànchez i Cuixart), la realitat diu que els propers comicis nadalencs se celebraran en l’àmbit de la Constitució espanyola de 1978 i, per tant, el seu resultat més palmari serà la investidura d’un Molt Honorable i la formació del seu equip. Per molt que es parli de restituir el govern legítim de la Generalitat i l’honor de l’administració Puigdemont o que sovint es disparin idees de bomber com la cohabitació de dos governs, un polític a l’exili i un de més executiu a Sant Jaume, el 22-D toparem de front amb la realitat més consuetudinària de la política autonòmica: qui guanyi, com ha passat sempre, haurà de governar sol o cercar aliances.

Una de les desventures del 27-S fou la de situar el poble de Catalunya en la tessitura de votar una coalició sense un presidenciable clar que va dur a escenes prou incòmodes com el fet que Raül Romeva, històric líder d’Iniciativa, hagués de veure’s compromès a defensar les polítiques d’austeritat d’Artur Mas. El posterior ball de presidenciables que va posar fi a la vida política del Molt Honorable 129 (amb assemblees surrealistes acabades en empats i solucions salomòniques d’última hora) sembla que formi part del paleolític: però no hauríem d’oblidar que el 21-D serà la segona ocasió en què els catalans votaran sense tenir gaire idea de qui liderarà el país els propers quatre anys. La responsabilitat primordial d’aquest fet és la injustícia més flagrant d’un empresonament espantosament arbitrari, cert, però els nostres diputats han acatat el 155 i també en són responsables.

Quin sentit tindrà una agrupació de diputats convergents i d’altres adlàters de la societat civil al Parlament sense la presència del seu cap de llista?

Per molt que repetim la idea que els comicis del 21-D seran un front contra el 155, aquest article continua vigent a Catalunya també pel fet que el sobiranisme accepti i en comandi el resultat consegüent a les urnes. Com saben perfectament tots i cada un dels nostres diputats, l’aplicació del 155 i la sortida de la presó dels nostres consellers i líders cívics no depèn ni un gram del resultat electoral del 21-D, per molt que es guanyi per golejada. Rajoy i Pedro Sánchez activaran de nou la clau de la repressió sempre que la Generalitat aposti per la via unilateral (sí, aquesta que ara Marta Rovira considera un invent de l’enemic). Aquest és l’únic objectiu d’haver posat els nostres líders a la trena: dir-los que si algú torna a fer maleses, ja sap el que li espera. A la propera legislatura, i per molt que estiguin al carrer, la majoria de polítics catalans seran presoners d’aquesta amenaça.

A tot aquest ambient s’hi suma la qüestió inaudita de saber què passarà si Puigdemont queda segon a les eleccions. Quin sentit tindrà una agrupació de diputats convergents i d’altres adlàters de la societat civil al Parlament sense la presència del seu cap de llista? Si el president no pot ni acollir-se a la seva acta de diputat, qui agafarà les regnes de Junts per Catalunya? Entenc que al lector totes aquestes preguntes se li facin incòmodes, però ja us avanço que tota aquesta conyeta de la política autonòmica és el que ens espera els propers anys. La sort de tot plegat és que ens queda ben poc temps per topar-hi de front i passar dels sentimentalismes a la crua realitat. Potser llavors, ai las, l’autocrítica començarà a ser benvinguda.