"Il vecchio mondo sta morendo. Quello novo tarda en comparar. E in questo chiaroscuro nascono i mostri"

"El vell món mor i el nou món triga a comparèixer: ara és l'època dels monstres"

Antonio Gramsci

 

No és que pretengui amargar ningú el darrer dia de les vacances de Nadal, però és que comença l’any nou i només llegint les previsions és com per posar-se a tremolar, perquè el 2024 es presenta amb moltes possibilitats de canvi, i les perspectives de canvi solen generar optimisme, però, tal com està tot, les opcions no són gaire falagueres: o ens quedem com estem —i no és per tirar coets— o anem a pitjor.

Si comencem amb les guerres, no s’albira cap alto el foc, ni a Ucraïna ni a Orient Mitjà, i això vol dir que cada dia moren persones innocents i les que no moren pateixen ferides, fam o cerquen refugi on els rebutgen.

No hi ha hagut ni tan sols treva de Nadal a Gaza i el conflicte araboisraelià s’ha complicat amb la irrupció de l’Estat Islàmic a l'Iran i la incursió israeliana al Líban. Tot sembla ben connectat. Hamàs practica el terrorisme no pas en defensa de la causa palestina, que és qui pateix les conseqüències de les seves barbaritats, sinó al servei de qui vol impedir la reconciliació entre àrabs i jueus. Hamàs no és res més que el suport que rep dels interessat a desestabilitzar la regió, és com un interruptor que un agent extern posa en marxa quan li convé. I el govern de Netanyahu respon amb una ofensiva amb caràcter d’extermini, només per salvar-se ell, i que ha deixat sense arguments els demòcrates defensors de la causa israeliana. És una inflexió greu que està posant en evidència l’autoritat moral de les democràcies, especialment dels Estats Units i Europa, que mai més no podran exercir de referència humanitària contra els abusos de Rússia i sobretot de la Xina, que reivindica la seva dictadura com quelcom no gaire menys autoritària amb els adversaris, però productivament i comercial molt més eficient que els seus competidors.

Les perspectives de canvi solen generar optimisme, però en aquest 2024 les opcions no són gaire falagueres: o ens quedem com estem —i no és per tirar coets— o anem a pitjor

I mentre la guerra d’Orient Mitjà es complica, la d’Ucraïna va pel camí d'eternitzar-se, precisament perquè més o menys resoltes —a favor dels Estats Units— les angoixes pel subministrament de gas, el conflicte ha perdut interès a Occident, que no permetrà l’annexió russa de més territori, però tampoc s’implicarà per expulsar les tropes de Putin del Donbas i encara menys de Crimea.

A més, en aquest any nou tot depèn de diverses eleccions, la qual cosa paralitza moltes decisions i ens garanteix soroll i teatre garantit a escala global, regional i local atesa la perversió democràtica que ha convertit els debats i les reflexions sobre les necessitats de la gent en un combat de propagandes negatives d’atac sistemàtic a l’adversari de vegades amb raó, però molt més sovint sense.

Als Estats Units, comença un any electoral, quan totes les decisions es prenen en funció de les enquestes. Per exemple, Biden ho tindrà molt difícil per augmentar el suport financer i militar a Ucraïna. Amb tot, l’atenció està centrada en si els tribunals permetran o no a Donald Trump presentar-se a les presidencials del novembre. No cal dir que si Trump aconsegueix ser candidat i guanya les eleccions, les conseqüències serien nefastes pels Estats i Units i pel planeta. Tanmateix, una hipotètica continuïtat de Biden no aixeca gaires expectatives de millora, com s’ha vist amb el conflicte a Orient Mitjà i les indecisions respecte a Ucraïna. I, sense Trump de candidat, un Biden desaprovat a totes les enquestes i especialment als estats decisius ho tindria difícil perquè no guanyés un republicà com Ron De Santis, l’ultraconservador governador de Florida, que ideològicament se situa a la dreta de Trump i es mostra molt més radical que els seus homòlegs europeus. De fet, alguns analistes sostenen que l'única possibilitat que Biden surti reelegit és tenint a Trump com adversari, perquè, a diferència d’altres, l’expresident mobilitzaria les bases demòcrates en contra seu.

D'eleccions n'hi haurà enguany a 76 països, alguns tan importants com el Regne Unit o l'Índia. A la Unió Europea, diversos comicis nacionals, Portugal, Bèlgica, Àustria... I a més s’elegirà un nou Parlament Europeu. La incògnita és quan puja l’extrema dreta, que tindrà assegurada a Estrasburg una minoria força determinant. És a dir, que no ens quedarem igual sinó en pitjor situació pel que fa al desenvolupament de drets i llibertats, amb la qual cosa, i tenint els precedents d’Itàlia, Països Baixos, Suècia i Finlàndia, tot apunta que Europa, l’ideal europeista, està deixant de ser el que era.

Si les guerres esdevenen interminables, torna Trump, l’extrema dreta conquesta definitivament Europa, Espanya inclosa, i Catalunya continua abandonada de la mà de Deu, podríem arribar a la conclusió que 2024 serà l’any de tots els desastres

Més a prop, a Espanya, estan previstos comicis a Galícia i al País Basc, campanyes que afegiran emoció a la legislatura espanyola que Pedro Sánchez ha plantejat com el màxim desafiament a la llei de Murphy, segons la qual "si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament". La batalla de l’Executiu amb el Poder Judicial es presenta com un combat democràtic que posa a prova el règim, però tot està encara per començar i d’entrada el govern de Pedro Sánchez no té els vots per aprovar el decret anticrisi, atès que Junts diu que votarà en contra. El problema de Pedro Sánchez és que Junts posi en evidència la seva precarietat parlamentària tot just començar, però per a Junts les opcions tampoc són bones, perquè mal si voten en contra i mal si voten a favor. I tots esperant com a Godot una amnistia que els jutges faran impossible.

Per cert, a Catalunya no, que no hi haurà eleccions, perquè el partit que s’està al Govern, en minoria i sense disposar de la confiança del Parlament, no té altre objectiu que mantenir-se parapetat gaudint dels privilegis del poder administratiu fins al darrer minut que li ho permeti la llei pervertida. Hi ha molt assumptes per resoldre, la sequera, la sanitat, l’ensenyament, el dèficit energètic, però tot queda ajornat, el país sencer queda ajornat, fins que hi hagi una majoria parlamentària suficient per tirar endavant algun projecte.  

Un cop fet el repàs de les previsions, si les guerres esdevenen interminables, torna Trump, l’extrema dreta conquesta definitivament Europa, Espanya inclosa i Catalunya continua abandonada de la mà de Déu, podríem arribar a la conclusió que 2024 serà l’any de tots els desastres, però Antonio Gramsci ja ens va avisar a tots els anarquistes que davant el pessimisme de la intel·ligència cal oposar l’optimisme de la voluntat, és a dir que hi ha coses que depèn de nosaltres que vagin bé, que funcionin millor, que ens facin feliços... Encara ens queda diumenge per tornar a plorar veient Love Actually i cantar Love is all around, atès que, malgrat tot, l’amor és arreu.