Tinc una edat en què els grans em veuen jove i els joves ja em veuen gran. Algun nen em parla de vostè i fa que una esgarrifança em recorri de cap a peus. He passat a ser la mare del Mateo i de la Lucía. Però encara hi ha qui se sorprèn quan li dic que tinc dos fills. Jo recordo perfectament quan els meus pares tenien la meva edat, quan en tenien 35. I ells em semblaven més grans.

Pertanyo a aquesta generació que fa deu anys considerava que ser mileurista era una vergonya, ho denunciàvem. I exigíem ajuts per poder emancipar-nos (i els vam tenir). Soc de la generació que va gaudir de beques públiques que la universitat ens donava per poder estudiar fora. Vaig poder formar-me en Cooperació Internacional gràcies a un programa que tenia llavors la Junta de Castella-la Manxa que es deia Joves Cooperants. Vaig participar en algun camp de treball que s'organitzava entre les diferents regions de l'Estat (un estiu netejant el desert de les Bardenas i elaborant un mapa per fer recorreguts a peu i amb bicicleta). Teníem oportunitats, vam poder gaudir de formació i experiències que han estat crucials en la meva vida. Vaig poder conèixer gent d'altres regions, d'altres països, gràcies a les possibilitats que un sistema públic m'oferia.

Em vaig involucrar en l'activitat política a través d'organitzacions juvenils. I així va ser com em vaig aproximar i em vaig interessar per la política. Vaig conèixer gent de la meva edat que tenia més o menys els mateixos interessos. I així vaig descobrir la regió on visc, i en vaig conèixer d'altres.

Ahir precisament recordava tot això, amb gratitud i nostàlgia. Vaig participar en una xerrada sobre el tancament del Consell de la Joventut d'Espanya. Es va produir l'any 2014, mitjançant una llei que, al seu torn, es va basar en un informe (CORA) on es detallaven les raons per les quals l'administració pública havia d'eliminar serveis que oferia per "abaratir" i "no duplicar". El cert és que l'informe CORA mentia sobre les dues causes fonamentals que va argüir per carregar-se una de les entitats clau per a la participació juvenil a Espanya. I en realitat el que es va denunciar llavors i podem constatar ara és que aquesta jugada va respondre més aviat a qüestions ideològiques.

El Consell de la Joventut d'Espanya es va crear com una plataforma d'entitats juvenils el 1983 (any en què jo vaig néixer) i estava format pels Consells de Joventut de les Comunitats Autònomes i organitzacions juvenils d'àmbit estatal. El seu objectiu era promoure la participació de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural. En aquesta plataforma es fomentava el debat participatiu, es realitzaven estudis detallats sobre les qüestions que interessaven als joves, sobre què els afectava, i presentava propostes per a problemes específics. Treballaven per àrees: comissió especialitzada en socioeconomia, educació integral, drets i igualtat d'oportunitats, participació i promoció associativa, relacions internacionals, relacions externes i desenvolupament institucional...

Les arques públiques espanyoles han invertit 35 vegades més en la tercera edat que en les necessitats dels més joves

Tot això es va eliminar. De cop i volta. Mentre la joventut es trobava sense accés a llocs de treball decents: Espanya té la segona taxa d'atur juvenil més elevada d'Europa (36%). Sense possibilitat d'emancipar-se: som els últims en abandonar el niu si ens comparen amb els nostres veïns d'Europa. Som els primers en el rànquing de fracàs educatiu, i potser té una cosa a veure que en les tres últimes dècades s'han abordat tretze reformes educatives (i ara anem cap a la següent). No tenim possibilitat d'independitzar-nos, perquè les feines tenen unes condicions de misèria i, amb aquest panorama, com tindrà fills aquesta generació? Prenguin nota: si seguim per aquest camí, diuen els estudis que el 2040 Espanya serà el país més envellit del món. Del món. 2040, que és aquí, a la cantonada.

Els joves més ben formats han hagut de marxar lluny ("fuga de cervells") perquè Espanya no ha apostat per ells. Perquè aquí s'inverteix en armament, no en R+D+I. I per això, després d'haver invertit en educació pública, després d'haver format talents que bé podrien situar Espanya al capdavant en projectes d'investigació, han hagut de marxar i treballar per a altres països, on en alguns casos a més se'ls maltracta i explota.

Lluny d'invertir en joventut, des de la dècada dels anys vuitanta, i segons informava aquesta setmana David Jiménez en el NYT, les arques públiques espanyoles han invertit 35 vegades més en la tercera edat que en les necessitats dels més joves. Assenyala en el seu interessant article que potser alguna cosa hi té a veure el fet que la població major de 60 anys representa avui 1 de cada tres votants.

Si mirem la franja d'edat entre els 16 i els 29 anys, descobrirem que més de dos milions d'espanyols i espanyoles es troben en situació de pobresa.

No soc de donar la raó al Rei. Però l'altre dia va dir que Espanya tenia un deute amb la seva joventut. I quanta raó té. Per cert, entre aquesta població jove es troben els milers d'estudiants universitaris que han promogut desenes de consultes sobre la monarquia i la república i consideren que tenen motius per exigir democràcia. Deu ser que estan farts que entre tots mantinguem una família reial que s'apuja el sou quan cobra centenars de milers d'euros dels nostres impostos, que segons hem pogut conèixer, emmagatzema milions en comptes estrangers, mentre als nostres joves no se'ls permet accedir a una educació pública i de qualitat sense haver de pagar quantitats cada vegada més altes; no poden accedir a feines dignes que els permetin emancipar-se; i per descomptat, no poden tenir famílies sense estar mirant "la pela". Sí, el Rei té raó: aquest país està en deute amb la seva joventut. També amb la seva democràcia i amb la justícia. I que ho digui ell té pebrots. Però no em vull desviar del tema.

Quin futur espera a aquest país si qui més il·lusió hauria de tenir no se sent emparat ni avalat ni motivat?

Quan se li gira l'esquena en tot a la joventut, no és estrany que la seva participació sigui cada vegada menor. Lògic: s'eliminen les institucions com el Consell de la Joventut, se'ls estigmatitza en els mitjans de comunicació, es retallen les inversions per a la seva formació... i a qui votaran si ningú no defensa els seus interessos? Ens explicava ahir Gema García Albacete, experta en qüestions de participació juvenil, que el 20% dels joves a Espanya no han participat mai en res (ni manifestacions, ni recollida de firmes, ni eleccions, ni associacions).

Això succeeix mentre a les escoles han estat els últims anys sense parlar dels grans pensadors, sense entendre de què va això del pensament, d'exercitar el cervell pel mer fet de plantejar-se preguntes. Van eliminar l'assignatura de Filosofia. El crim més gran que se li pot fer a un adolescent, en ple moment d'ebullició, és treure-li una eina tan fonamental en la vida com la grandesa del pensament lliure. De la capacitat crítica.

Van demonitzar l'assignatura de l'"educació per a la ciutadania". La van voler enfrontar a la religió a les aules. Una barbaritat. Però tot enfocat cap al mateix lloc: eliminar qualsevol possibilitat de crear una societat amb capacitat crítica que pogués reforçar la cultura democràtica.

Recapitulem: eliminació d'entitats participatives, degeneració dels mitjans de comunicació a nivells impensables (que no ofereixen informació ni material per qüestionar-se res), precarització laboral, asfíxia social, manca d'oportunitats. Aquest és el panorama que han tingut i tenen els més joves d'Espanya. Quin futur espera a aquest país si qui més il·lusió hauria de tenir no se sent emparat ni avalat ni motivat?

Aquest dissabte el Consell de la Joventut d'Espanya tornarà a arrencar. Però ara ja no tindrà la mateixa forma jurídica. No serà un ens autònom de caràcter públic. Tindrà una forma mixta, fonamentalment privada, cosa que obrirà la porta a patrocinis i patronatges. Corre el risc de veure's finançat i, per tant, manipulat per aquells que no saben de llibertat ni de pluralisme. En definitiva, per aquells que fa temps que s'apropien d'Espanya.

La joventut és la que vol menjar-se el món. La que vol caminar cent passos encara que només aconsegueixi finalment haver-ne avançat deu. La joventut és la frescor i el motor de qualsevol societat. I sense un pacte intergeneracional, que sàpiga conjugar l'experiència dels nostres majors amb l'energia i l'enorme talent dels nostres joves, aquest país seguirà cada vegada estant més fosc.

Sense joventut, no hi ha res.