Seguim amb la saga. Quan sembla que tot arribarà a la seva fi, s'obre un nou camí que ens desvia totalment de la senda inicial. I cada vegada el panorama resulta més inversemblant mentre ens anem sentint totalment imbuïts en els esdeveniments. Vaja, que això de Catalunya s'ha convertit en una espècie de voràgine addictiva. Com quan un s'enganxa a una sèrie, troba tota la temporada i la devora en poc temps: té davant l'últim capítol i es disposa a veure'l amb el rau-rau de l'addició barrejat amb la tristesa de saber que s'acaba... Una sensació rara on cada vegada les emocions són més fortes i el cansament també t'ho fa percebre tot tan greu com a "tot el mateix" una vegada i una altra.

En aquest vaivé sentimental, en aquest desfici es troben milers de catalans; centenars de milers; algun milió. I a hores d'ara no només catalans i catalanes, sinó ciutadans que, bé des de territori espanyol, bé des de territori estranger, van enganxant-se a aquest espectacle ple de passions i amargor barrejades amb pànic i incertesa. I com més s'avança en la trama, més es van polaritzant els sentiments i més absurdes i brutals es tornen les reaccions.

El cas és que dimarts tenia lloc la investidura per votar el candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Al capítol anterior, Puigdemont venia de fer una conferència a Dinamarca, reunir-se amb Torrent a Brussel·les i ser buscat per tots els maleters de cotxes, aeroports, heliports, submarins i clavegueres que separaven la Grand Place de la plaça Sant Jaume. Bé, i mentre això succeïa, com si el director fos Tarantino, hi havia un Partit Popular que, juntament amb el PSOE, sol·licitaven un informe preceptiu al Consell d'Estat per intentar suspendre la sessió d'investidura que encara havia de celebrar-se dies després; informe que després Soraya i Marià decidien saltar-se i anar al Tribunal Constitucional. I els lletrats del Tribunal els van aconsellar igual que el Consell d'Estat, però Mariano i Soraya van decidir saltar-se les seves recomanacions. El TC es va reunir i sense arribar a prendre una decisió sobre la suspensió de la investidura, va decidir absolutament tot sobre ella.

Així, donant un termini de deu dies per presentar al·legacions, sense que ningú li ho hagués demanat, sense tenir potestat per fer-ho, decideix imposar una sèrie de mesures que suposaven, a la pràctica, la suspensió del ple d'investidura. Però sense suspendre'l.

Com més s'avança en la trama, més es van polaritzant els sentiments i més absurdes i brutals es transformen les reaccions

L'expectació era màxima dimarts al matí. Que si apareixeria Puigdemont, que si es convocava a tothom per envoltar el Parlament, que si les caretes, que si Lovaina, que si telemàtic, que si presencial, detencions, presó... No va durar gaire l'expectació: Torrent, el president del Parlament, va aparèixer en escena, tot just començar el capítol de la investidura, per dir que suspenia el ple.

Clar, això és com tallar-te el capítol fins a la següent temporada, sense saber quan sortirà el pròxim episodi ni què ha passat. Un s'espera alguna cosa apoteòsica, però en realitat no succeeix absolutament res. Ni un maleter, ni un submarí, ni clavegueres, ni helicòpters. Res.

A la tarda, un vídeo. Sense notícies de Gurb, ni de Puigdemont. I una sensació de buit... Tot es va quedar en suspens.

L'endemà un intent de final molt mal portat. Com si de sobte, a la cinta de Tarantino li haguessin enganxat un tros d'alguna pel·li d'aquestes que emeten després de dinar. Que si un càmera que agafa a la llunyania la pantalla del mòbil de Comín on justament en aquell instant aquest mirava entotsolat missatges d'un Puigdemont derrotat, traït i reconeixedor de la victòria de Moncloa... missatges que tenien un lapse de 10 minuts de temps entre cada un i ni una sola resposta de Comín... El que li dic, un final poc treballat i estrany. Molt mal portat. A més, per si això no fos prou estrany, premien amb un Pulizter Ana Rosa Quintana. Doncs això, molt extravagant.

I llavors, paf! Apareix una veu coneguda des del lluny: Oriol Junqueras. Ell a la presó, i mentrestant, llançant un missatge des del passat que aterra just en el moment en què l'absurd i el cansament estaven ja fent efecte. Posa sobre la taula l'opció d'una presidència bicèfala: honorífica a l'exterior, o sigui, Puigdemont, i una altra de funcional i executiva a Catalunya, encara per determinar.

Una manera de "salvar" el president d'una detenció segura, una manera de desbloquejar aquesta endiablada situació, activar un govern i eliminar el 155 de la faç de la terra. És el gran interrogant que es posa ara sobre la taula.

To be continued...