En comunicació és important, per poder analitzar els missatges, tenir en compte el que es diu verbalment (el contingut i els verbs, substantius, adjectius, subjectes escollits), però, sobretot, què es diu a través del llenguatge del cos, molt més inconscient la majoria de les vegades. Per això és un bon exercici, quan es vol analitzar en profunditat el que realment passa quan un interlocutor ens vol donar un missatge, mirar-ho sense so: abaixar el volum (quan tinguem l'oportunitat de fer-ho, esclar).

Fixar-se en la mirada, en com es mouen les mans, en com es relaxen o contreuen diferents parts del cos ens serveix per saber si aquesta persona està convençuda del que diu, si té por, si està mentint, si no creu realment el que diu, si és un cínic o si en realitat ho té mil·limètricament estudiat.

Els líders polítics solen tenir "assessors" que els donen certes pautes, eines de comunicació, per resultar més convincents, per arribar a més gent, perquè no es noti el que volen ocultar o per emfatitzar el que és important. La facilitat per comunicar és una virtut que sol ser innata en alguns casos, però en d'altres, realment, és inexistent i resulta molt evident quan algun "comunicador" no té eines i prova de fer-les entrar amb calçador. D'aquí venen els moviments de mans com un "robot", perquè algú els va dir que calia acompanyar les mans amb les paraules i, esclar, si no et surt, doncs llavors sembles un ninot. Segur que us passen pel cap moltes imatges de diferents polítics parlant de manera "estranya", a cops de veu per síl·labes, i que al final creen un missatge incomprensible.

D'altres fan tants malabars per no ficar-se en merders que al final són incapaços de dir una frase senzilla. De moments memorables n'hem tingut, es el vecino el que elije al alcalde, recorden? Estic segura que, en realitat, aquest tipus de situacions es donen quan un té el cap ple d'"altres coses", de targetes vermelles sobre què no s'ha de dir, què s'ha de matisar o s'ha de tapar, i al final s'arriba a un punt en què no es pot ni desitjar un bon dia de forma natural.

Pablo Iglesias s'ha caracteritzat sempre per ser un bon comunicador. De fet, la seva vocació és precisament aquesta, més que la política. En Pablo sempre ha volgut ser presentador de la tele, moderar tertúlies, fer entrevistes. Li agrada la política, evidentment, però segons la meva opinió crec que no és el seu fort. Ell sap explicar les coses, controla com donar discursos, encara que crec que li faltaria alguna millora per al seu llenguatge del cos. Però aquesta és una altra història.

Pablo Iglesias és conscient del nivell al qual poden arribar els polítics quan volen jugar "seriosament" a complir la seva idea. Em sorprèn que Iglesias no ho hagués intuït fins ara

M'interessa tot aquest tema, tot el que es comunica sense voler depenent de la situació en la qual ens trobem. Concretament, ahir vaig estudiar l'entrevista que van fer a Antena 3 a Iglesias, a Espejo Público. Havia vist algun tall ―intencionat― a les xarxes socials, i normalment ja desconfio quan veig que un vídeo es talla de manera tan clara. Així que vaig anar a buscar l'entrevista completa. La vaig veure diverses vegades: amb so i sense so.

En Pablo sol estar molt tens: aquestes espatlles elevades denoten una postura rígida, a la defensiva. Però el que més em va cridar l'atenció va ser la mirada d'Iglesias. Per les seves paraules, vaig notar que el seu missatge era força sincer, no pretenia ocultar res davant de les preguntes de la presentadora: es mostrava tranquil, en un to agradable i la manera d'expressar-se era propera. Però la mirada em va fer repetir alguns passatges una vegada i una altra traient la veu i analitzant només el que transmetia a través dels seus ulls.

La profunditat de la seva tristesa és enorme. Els seus ulls apunten decepció, un profund desengany. Sobretot m'hi vaig fixar quan li posaven un vídeo de Sánchez (aquest també és per analitzar, perquè denota cinisme quan parla, una mirada totalment buida d'ànima i plena d'ambició) i en Pablo ho intentava dissimular, però no li sortia: la seva mirada era cristal·lina. Com si Iglesias hagués descobert per fi per què l'han convidat a aquesta festa: tot l'enrenou que s'ha muntat aquest estiu, per donar-li la culpa sense contemplacions, ha estat un estratagema que ha resultat evident. I ara en Pablo és conscient del nivell al qual poden arribar els polítics quan volen jugar "seriosament" a complir la seva idea. Em sorprèn que Iglesias no ho hagués intuït fins ara.

Tanmateix, deu haver descobert alguna cosa molt grossa, per estar tan dòcil: aquesta "submissió" al PSOE, segons la meva opinió, no és més que la manera de desmuntar els del puny i la rosa. Dir un "sí a tot" desmunta l'argumentari socialista quan han volgut utilitzar Iglesias com a excusa per bloquejar la formació de govern.

En l'entrevista, en Pablo apunta clarament a una sentència tova sobre el procés, i aquesta part ha estat curiosament eliminada en els vídeos que he vist a les xarxes. Tanmateix, sí que s'han esforçat a fer veure que Podemos donaria suport a un 155, quan, en veure l'entrevista, més aviat sembla que aquesta opció en Pablo prefereix no plantejar-la. Parla de lleialtat al PSOE si estiguessin junts en el govern i si la situació a Catalunya fos caòtica després d'una sentència dura i condemnatòria i una resposta forta per part de l'independentisme. I en aquest cas, en Pablo apunta que ell defensaria l'aplicació de la llei, encara que sempre cal abordar aquest tema català des del diàleg i fent política: "Els polítics hem de guanyar-nos el sou dialogant; això no només ho resolen els jutges". O sigui, que quan un mira l'entrevista sembla més aviat que en Pablo està donant diverses respostes: no és partidari del 155 i mai no ho ha estat; segons indica, la sentència podria ser menys dura del que alguns es pensen (i en aquest cas es pregunta si Vox, Cs i PP l'acataran); i que, en cas que tot això s'escapi de les mans, haurà de respectar la decisió del govern ―si estiguessin en coalició amb el PSOE―. En fi, que cal filar molt prim, però per desgràcia els comentaris que he llegit i els titulars en alguns mitjans volen confondre'ns i així no sapiguem de qui fiar-nos.

Facin l'exercici i passin una estona buscant hemeroteca. Intentin trobar vídeos sencers en els quals Iglesias parli de Catalunya (evitin dels vídeos editats): allà podran veure que més o menys sempre ha dit el mateix. Defensar un referèndum en el qual ell faria campanya perquè Catalunya es quedi a Espanya, però d'una manera diferent. Reformar la Constitució. O sigui: una república federal o, més aviat, una confederació de repúbliques.

Joan J. Queralt
Opinió Eleccions o pas per l'arc del triomf Joan J. Queralt
Antón Losada
Opinió El marianisme ha tornat Antón Losada