La política és un altre món. Fins que no milites en un partit, no coneixes realment l'univers que s'hi crea. Per qui arriba a un partit pensant que té ganes de participar, d'aprendre, de sumar en un projecte, amb una voluntat ximple de ser útil, la plantofada pot ser que tardi més o menys a arribar... però arriba. Hi ha un moment en què alguna cosa passa ―poden ser unes primàries internes, una guerra de grupets, unes eleccions pròximes― i, de sobte, sents que hi ha una cosa que se t'escapa. Quan comences a entendre que sí, que has vist una traïció, una trampa, es produeix aquesta barreja de sensacions ―incomoditat, ràbia, engany― i proves d'assimilar-ho.

Dependrà sempre del temps que inverteixis en la teva militància, de la dedicació que exerceixis, de com d'identificat et sentis amb el grup al qual t'has integrat. Però, tard o d'hora, apareix la primera batalla. I és quan la gent o bé marxa, o bé es queda i es posiciona. A partir d'aquí, ja venen les "carreres polítiques", i cadascú va assumint el seu paper, de vegades de manera intencionada, de vegades sense adonar-se'n.

Com més clar siguis en la teva posició, més riscos assumeixes. Això, tant al món de la política com al món del comú dels mortals. "El clau que sobresurt rep la martellada", em deien a mi a l'escola. I es crearan els grups "de l'aparell" (els que són forts perquè són càrrecs) i el grup "dels crítics" (solen estar emprenyats contínuament i poques vegades guanyen les batalles, encara que el temps sol donar-los la raó).

Hi ha aquelles batalles que són de qüestió ideològica, ètica o, senzillament, de poder emmascarat en una altra cosa. Enemistats viscerals i lleialtats indefugibles que poden generar veritables batalles campals.

I apareixen les trampes, les traïcions, les putades. Les autèntiques i veritables putades. Que en la vida real també existeixen, en altres àmbits professionals segur, però putades com les que hi ha en els partits polítics i en els òrgans de poder gestionats per ells no tenen comparació. Es cometen autèntiques aberracions.

L'aparador de les misèries humanes, on s'obliden les il·lusions, les lleialtats, les justícies i els ideals

Gent capaç de fer qualsevol cosa per sortir-se amb la seva. Gent no sempre intel·ligent, però sí molt llesta, que farà tot el que sigui possible per assolir el seu objectiu. Gent que "si s'ho empassa avui, rebrà demà". Aquesta gent. Alguns, tan disposats a fer el ridícul que hem presenciat aquesta setmana al Congrés dels Diputats, o en aquell "tamayazo". O el que es va viure aquell 1 d'octubre del 16 a Ferraz. O Suresnes.

L'aparador de les misèries humanes, on s'obliden les il·lusions, les lleialtats, les justícies i els ideals. Segons on, ja només reaccionen a l'olor de la sang. De la de l'enemic, esclar. Totes les altres coses comencen a quedar-los ja molt lluny. Els programes electorals, infinitament lluny.

Tots aquests records m'han assaltat quan he vist Salvador Illa demanar a ERC, Junts i la CUP explicacions per tot el que ha passat amb "el cas Juvillà". Perquè l'agència EFE ja l'anomena "cas Juvillà". No cregueu que l'anomenaran "el cas de la Junta Electoral" o el cas de "la sobirania parlamentària". No. És "el cas Juvillà" perquè volen donar a entendre que el punt central de tot aquest tema és el diputat de les CUP que, per no treure els llaços d'un balcó, va incórrer en un delicte de desobediència, i que per desobedient es queda sense escó, el qual li ha de treure Borràs i no vol, aplaudida pels d'ERC.

Illa, del PSC, s'ha posat nerviós quan s'ha trobat publicat al Butlletí Oficial la baixa com a diputat de Juvillà. Aquesta no se l'esperaven!

Tinc la sensació que Illa ja tenia una agenda al cap. La que s'activava precisament aquesta setmana amb la tan anhelada desobediència de Laura Borràs. Perquè aquí és on hi ha la mare dels ous, per molt que l'anomenin "cas Juvillà". La situació havia esdevingut molt més interessant des que la presidenta del Parlament havia cridat als quatre vents que ella posaria el seu cos (metafòricament) per protegir l'ona repressiva llançada contra la sobirania parlamentària.

I Laura Borràs ho deia, ERC l'aplaudia i la CUP semblava donar-ho per fet. Tots sabien que, en cas de fer-ho, Borràs s'immolaria i hi hauria una vacant en la presidència del Parlament. Ni més ni menys.

En un món que es mogués per la lògica i la coherència, si era tan cert que el bloc independentista ho tenia tan clar, per què no van signar una estratègia i no van fer-la pública, tot demostrant la seva intenció de plantar cara davant d'una ingerència més al seu Parlament? Seria l'esperable davant la possibilitat que començarien a caure càrrecs públics a causa de l'"efecte Juvillá". Si es volien fer les coses bé, esclar. Perquè si no, sense acordar res, el que era ben cert és que aquí queia Juvillà i queia Borràs. I para de comptar.

Si era tan cert que el bloc independentista ho tenia tan clar, per què no van signar una estratègia demostrant la seva intenció de plantar cara davant d'una ingerència més al seu Parlament? 

Amb la vacant lliure de la presidència, a ningú no li estranyaria un gir de guió i que acabés en mans de qualsevol. I tinc la impressió que alguns ja hi comptaven. I aquest ha estat el pressentiment que he tingut en veure Illa. Nerviós, exigint explicacions quan la realitat és que s'ha complert l'ordre de la Junta Electoral i Juvillà no segueix al seu escó. Tot al seu lloc. Quines explicacions vol aquest senyor si segons el seu criteri ara tot està en ordre?

Té sentit, no obstant això, que des de l'àmbit independentista els votants vulguin explicacions. Això sí que ho entenc.

I toquen explicacions de Laura Borràs, en primer lloc, per aclarir per què hi estava tan disposada fa uns dies i de sobte ha frenat en sec. I és imprescindible que parli molt clar i no pretengui salvar ningú. Una persona que ha estat disposada a enfrontar-se a la via penal, també ha de tenir la valentia de posar-ho tot negre sobre blanc.

I després haurien de donar explicacions des d'ERC: per què no han aclarit en què consistia el seu suport a la presidenta si s'immolava? En què havia quedat concretat aquest brindis al sol. I en cas de no haver-se concretat en res, que expliquin també als seus votants per què no ho havien fet. Que s'expliquin.

I les CUP que aclareixin també per què armar un sidral per acatar després la confirmació de la condemna al Suprem. Per què la línia la marquen ells, quan, en definitiva, s'estaria prenent tota aquesta decisió que tombaria l'estabilitat d'un parlament i d'un govern per donar la cara per un dels seus diputats, que, sigui dit de passada, en termes de representació parlamentària, serien els que menys suports han obtingut de la ciutadania, una cosa que bé podrien entendre com un toc d'atenció a les seves contínues punyalades a l'independentisme. No s'hauria d'oblidar, ja que, al final, també cal recordar que són allà representant els qui els han votat i no tots es juguen el mateix.

I als fets em remeto, perquè a qualsevol observador amb una mica de capacitat crítica li resultarà evident que la CUP sempre hi ha estat quan se l'ha necessitat per complicar-ho tot una mica més.

En fi, això de parlar amb claredat és una cosa que he practicat sempre. Per això em vaig adonar que el meu lloc no era la política si volia continuar mantenint una mica de ganes i d'ideals per continuar lluitant.