La cosa està que bufa. La irrupció de Vox en el panorama polític espanyol té la gent força desconcertada.

Encara no s'ho prenen del tot seriosament, però escoltant Pablo Casado i veient-lo mà a mà amb Abascal, sembla que la cosa és seriosa. Andalusia serà el lloc on comenci aquest trist i funest capítol.

Els espanyols, en general, som alarmistes quan alguna cosa es pot resoldre de manera ràpida, però ens ho prenem tot a conya quan la cosa es posa seriosa. Sol ser així. I aquesta vegada, no podia ser diferent (encara que no ens vindria malament reaccionar).

L'extrema dreta se'ns apareix, com si fos el fantasma de Franco. Com si l'haguéssim "despertat" per voler-lo canviar de lloc i ara ens atia els seus lacais.

Però la gent s'ho pren com si fos una pel·li de les de després de dinar. D'aquestes que veus entre becaina i becaina mentre mandreges al sofà. La sents de fons, segueixes el fil i vas pensant a estones: "que fort". I et tornes a adormir.

Però resulta que no és una pel·li, que són les notícies (i malgrat les mentides que ens solen explicar, la de l'arribada de l'extrema dreta va de debò). I diuen seriosament això que els immigrants a la seva terra, les dones lligades a la pota del llit, els homes molt homes a campar al seu aire, Espanya unida mai serà vençuda i bestieses per l'estil. Ho diuen i el més trist és veure que alguns s'ho creuen i els aplaudeixen bandereta en mà.

Un any de cruïlles. Un any complicat perquè la dreta extrema se sent emparada. Un any en què ja hem començat escoltant barbaritats per tot arreu

I aquest any sembla que serà dur. Perquè econòmicament els experts diuen que ens calcem: una nova crisi econòmica ens deixarà tremolant.

En matèria judicial, veurem l'aberrant condemna a persones innocents que van ara camí de passar el seu segon any a la presó i a l'exili (sense ser jutjats). I comprovarem cada dia una nova puntada de peu a l'ordenació jurídica, tal com ja està succeint amb les rocambolesques lectures que fan sobre la suspensió de diputats, sobre el tribunal competent per a uns sí i per a d'altres no... Mentre es decideix que La Manada segueixi en llibertat.

En l'àmbit governamental, un Partit Socialista que cada vegada que clava els ulls en alguna cosa, fa esclatar una batalla campal perquè després es quedi tot en un foc d'encenalls. Encara no hem pogut comprovar cap de les fórmules magistrals que anuncien des que van arribar al govern els de Sánchez. És més el soroll que les nous.

Apel·lar al diàleg, al referèndum pactat, a fer política i deixar de judicialitzar-ho tot. La lliçó ja la té el president ben apresa. Però sense cap dubte que no ha canviat absolutament res pel que fa a la relació amb la Generalitat. Ni tan sols el fet que el Govern deixi el FLA pel FFF no es pot entendre com una mesura de diàleg, ja que és una qüestió de dret, que Catalunya ha guanyat a pols per fer "els deures" i per haver gestionat de manera positiva els seus comptes públics.

Un any de cruïlles. Un any complicat perquè la dreta extrema se sent emparada. Un any en què ja hem començat escoltant barbaritats per tot arreu, des de Casado a Melilla fent un discurs grotesc i colpista, antidemocràtic, insensible i brutal contra la immigració, passant pel seu més que probable suport a Vox en els seus plantejaments masclistes i contraris a la decència pendent en memòria històrica. I tot per aconseguir la butaca de la Junta d'Andalusia.

O fem per unir-nos partint d'unes pautes clares, o molt em temo que cada vegada tindrem més complicat veure la llum al final d'aquest túnel en el qual ens estan posant

La inutilitat del PSOE per no saber llegir el moment, per abandonar els seus postulats bàsics, per no haver donat suport als drets fonamentals de la ciutadania enlloc. Ni en el terreny social, ni en el terreny de llibertats, ni en el terreny de res. Senzillament un partit que no té sentit, tret del de fer el paperot perquè això sembli una democràcia. Però a l'hora de la veritat, es posa del costat dels repressors, aplaudeix un 155, no dona la cara davant de les brutalitats judicials que s'estan cometent, no està sent capaç de resoldre cap dels conflictes greus que patim com a societat i que se suposa que trobarien resposta en l'ideari socialdemòcrata. Res. El PSOE està absolutament esgotat i superat.

I no és que Podemos estigui a l'altura, per què hem de dir una altra cosa. Potser és el menys dolent que tenim els espanyols. Però aquesta sensació d'olla de grills, d'idees clares, de missatges contundents els està diluint per ser, senzillament, l'"esquerra radical" que feia falta a la foto. Que ni són radicals, ni s'atreveixen del tot amb el tema de l'esquerra.

En conclusió: o fem per unir-nos partint d'unes pautes clares, o molt em temo que cada vegada tindrem més complicat veure la llum al final d'aquest túnel en el qual ens estan posant.

Drets socials, reforma integral de la justícia, mitjans de comunicació garants d'informació veraç i contrastada, plantar cara una vegada per totes a la desigualtat, tant econòmica com de gènere. Un nou sistema d'Estat que posi fi a figures antidemocràtiques, això és, a la monarquia que ha d'arribar al seu final. Un sistema territorial que aposti per l'autogestió de les regions, i que cedeixi sobirania per a allò on sigui imprescindible una gestió coordinada. Una república federal. I en aquest nou panorama, apostar pel dret a decidir de tots els pobles perquè entre tots abordem de manera madura i democràtica si volem contribuir a aquest nou projecte o si, al contrari, algú aposta per altres vies compatibles, on l'independentisme pugui també aportar les seves propostes.