La segona accepció del terme "empatx" ens explica que es tracta del "cansament o avorriment causats per algun excés". Doncs bé, a més dels empatxos habituals en aquestes festes (menjar, dolços, alcohol, compromisos, despeses), se'ns ha afegit el de les eleccions catalanes.

No em refereixo al fet que, com és normal després d'uns comicis, es parli de l'assumpte en qüestió. No. El que m'empatxa és provar d'explicar el significat dels resultats. És evident que, si no es coneix mitjanament el que està succeint a Catalunya, difícilment no pugui arribar a analitzar-se el resultat de les votacions. I és lògic que, atenent el bombardeig informatiu intencionat, esbiaixat i manipulat que es rep fonamentalment a Espanya, sigui comprensible que la lectura continuï sent en termes de la presumpta "esquerra i dreta". Així, a base d'escoltar allò de què Rajoy només vol parlar amb Arrimadas, perquè és la que "ha guanyat les eleccions a Catalunya", els mitjans de comunicació -pràcticament tots els massius- segueixin a ulls clucs aquesta línia editorial.

Però l'eix "esquerra dreta" no es dóna a Catalunya. No, almenys, a priori. El que s'analitzava, la qual cosa es votava, en realitat era una altra qüestió: sobirania del poble català davant el reforçament de l'Espanya aferrada al règim del 78. Hi havia dos blocs enfrontats: d'una banda, el Partit Popular i Ciutadans, per un altre, ERC, CUP i JuntsXCat. Al mig PSC i els Comuns. Aquest era el mapa, intentant descriure'l amb l'objectivitat més gran possible, ja que estic segura que molts pensaran que el PSC forma part indubtable del bloc del Partit Popular, i fins i tot algun també posicionar-la amb ells als Comuns. Provaré de ser el més asèptica possible.

El Partit Popular, força minoritària a Catalunya (després d'aquestes eleccions irrisòriament existent) va protagonitzar, des del Govern central d'Espanya, la confrontació més acarnissada davant els sobiranistes que governaven la Generalitat des de fa dos anys. Aplaudits en les seves decisions han estat per Ciutadans, una dreta renovada que ve amb aire d'anunci d'El Corte Inglés. A més, els taronges, s'han servit de totes les armes hagudes i per haver-hi per tirar la casa per la finestra. Han estat la formació política que més ha gastat amb diferència en aquesta campanya electoral (2,1 milions d'euros), i que, segons ells mateixos atribueixen el seu origen (el del finançament) als cafès que han deixat de pagar així com a les aportacions dels afiliats. Així és la nova dreta que ve a ocupar el lloc de la corrupta ja coneguda. Mentre el Partit Popular ha reduït la seva presència al mínim històric, quedant finalment en quatre escons, els de Arrimadas han doblat els seus resultats, situant-se fins i tot a sobre del que vaticinaven les enquestes, 36 escons. Sí, 36, perquè després del recompte del vot exterior, van passar de tenir-ne 37 a perdre'n un en benefici del Partit Popular.

Per la seva part, el PSC, després d'haver demanat a Sánchez que no anés més que en dues ocasions durant la campanya electoral a Catalunya, ha salvat els trastos guanyant, fins i tot un escó i quedant-se en 17 parlamentaris. No era, sens dubte, el resultat que esperaven, però certament tampoc no ha suposat la patacada que molts els vaticinaven. I és que el seu posicionament al costat del PP a l'hora d'aplicar l'article 155 ha suposat una ruptura al si del Partit Socialista: d'una banda els qui no comprenen el gir de Sánchez, que ha passat de prometre que exigiria la dimissió de Rajoy com a primera mesura en el seu mandat, a donar-li suport en un dels cops més importants a la democràcia i a l'acció política de la història recent d'Espanya. No obstant això, és precís recordar el camí recorregut pel PSC i pel PSOE des de temps de Zapatero i Maragall, quan la convivència entre Espanya i Catalunya va assolir el seu millor moment i la situació actual, en la qual la formació ha perdut lideratge, frescor i dinamisme a l'hora de ser l'interlocutor ideal entre la Generalitat i Moncloa.

Els Comunes s'han quedat penjant de la brotxa amb els seus vuit diputats. I potser no és perquè la seva aposta política no sigui assenyada, sinó perquè la seva manera de defensar-la ha estat timorata i gens pedagògica. Una veu diàfana, clara, no independentista però sí sobiranista (bàsicament el missatge que mantenen els Comuns) era la d'Albano Dante i va ser aniquilat de manera vergonyosa i vergonyant. Aquest fet va complicar encara més la possibilitat d'entendre la intencionalitat de la formació, precisament en un moment en què la societat catalana exigia claredat nítida en els missatges polítics. Cal veure, encara, quin paper jugarà en la conformació de govern.

I creuant a l'altre costat, el bloc clarament sobiranista. Atenció perquè entre l'empatx català hi ha el problema de no comprendre la diferència entre "sobirania", "independentisme", i "nacionalisme". Grans termes que marquen enormes diferències per comprendre les victòries d'aquests comicis.

La llista més votada en aquest costat ha estat l'encapçalada per Puigdemont. JuntXCat ha aconseguit obtenir 34 escons. No representa un partit polític en concret, sinó que es conforma per diferents personalitats que han presentat un missatge: per sobre de les ideologies, Catalunya com a Estat independent de l'Estat espanyol. Ha obtingut un gran suport, fonamentalment per la figura del President Puigdemont, que ha estat premiat per la població sobiranista com un "màrtir" de la causa. És per aquesta raó per la qual no hi ha hagut poques persones que, encara sent votants d'ERC, han optat per donar el seu vot a aquesta llista. Entenent que així feien un exercici que passava més enllà de la seva ideologia. Aquesta raó pot trobar la seva causa en el fet que ERC defensés durant la campanya que apostaria com a President per Junqueras, el seu candidat, actualment en presó preventiva i considerat pres polític. Aquesta qüestió ha estat ja aclarida posteriorment, però sens dubte, d'haver-ho fet abans del 21D hauria pogut canviar els resultats.

En qualsevol cas, aquesta vegada ERC i els de JuntsXCat van decidir presentar-se per separat. Alguns han volgut veure en això divisions, malestar i confrontació. Res més lluny de la realitat, doncs no s'ha degut, fonamentalment, a estratègia política. L'experiència ja coneguda de les anteriors eleccions, quan ambdues propostes es presentaven en la mateixa llista, JunsXSí, ha demostrat que hi va haver electorat d'ERC reticent a votar candidats de dretes (recordem que estava la figura de Artur Mas encapçalant la llista). A més, no quedava clar el suport ideològic presentant-se en una mateixa llista, per la qual cosa després, es faria més difícil ponderar el pes real a l'hora d'elaborar projectes de govern. Per tant, la manera més honesta i més estratègica, des d'un sentit quantitatiu, però també qualitatiu, era la de presentar-se per separat. I de moment, no ha resolt el seu objectiu: quan es van presentar en la mateixa llista, com JuntsXSi van obtenir 62 escons, mentre que ara han obtingut 66.

La CUP ha perdut 6 escons. És en certa manera comprensible, ja que s'ha realitzat una mobilització cap al vot útil, concentrant-se principalment en ERC.

Partint d'aquestes dades, la lectura que podria fer-se dels resultats ens ofereix diverses possibilitats:

- Ciutadans i el Partit Popular, formacions decididament centralistes, impulsores i orgulloses de l'aplicació del 155, han obtingut 40 escons (36 i 4).

- El PSC, malgrat haver donat suport a través del PSOE a l'aplicació del 155 per part del Partit Popular, ha intentat allunyar-se tot el que ha pogut, mostrant-se conciliador amb Puigdemont i plantejant propostes federalistes. Per aquestes raons seria difícilment sumari als 40 diputats dels anteriors.

- Els Comuns, que s'han mostrat partidaris d'un referèndum pactat, mai no donaran els seus vots al Partit Popular ni a Ciutadans. Per tant, els seus vuit escons probablement quedin en un punt mitjà, juntament amb 17 del PSC, i puguin sumar en moments puntuals per obrir un diàleg que posi en perill la unilateralitat del Govern d'Espanya. De ser el cas, parlaríem per tant de la suma de 25 més la del bloc sobiranista, 70. Un total de 95 escons davant 40. Força més que considerable per poder parlar de federalisme, consulta pactada i entesa entre Espanya i la Catalunya sobiranista.

- ERC, JuntsXSi i CUP sumarien aquesta vegada un total de 70 diputats (34, 32, 4). Suficients per governar (la majoria s'estableix en 68) i per tant, amb representació parlamentària per reprendre les lleis que el Tribunal Constitucional, a instàncies del Partit Popular, els ha tombat sistemàticament. Serà precisament gràcies a la diferència de pes entre les formacions, on podrà veure's la influència de l'esquerra en aquest bloc sobiranista, ja que ERC i CUP conformen una majoria de 36 escons davant els 34 de Puigdemont, i per tant, podran fer valer el seu pes a l'hora d'establir mesurades eminentment d'esquerra.

Així marcat el mapa, dir que "a Catalunya ha guanyat la dreta", tal com s'ha volgut explicar el resultat en la majoria dels mitjans massius de comunicació espanyols, és fal·laç. Primer perquè la llista encapçalada per Puigdemont no pot considerar-se de dretes en sentit estricte, ja que no es tracta d'una formació política, i ha estat configurada amb perfils independents que han sumat forces per defensar el projecte sobiranista. I a més, perquè estant en les circumstàncies en les quals ens trobem, és materialment impossible que pugui comptabilitzar-se de cap manera el resultat del PP, Ciutadans i JuntsXSí de manera conjunta. L'eix, doncs, ha canviat.

Es configura així una nova realitat sociopolítica: d'una banda, el bloc monàrquic que recolza al règim del 78, on la dreta té una àmplia majoria, un bloc sobiranista que planteja l'establiment d'una República i un Estat independent de l'Espanyol (però que no rebutja la possibilitat d'entesa entre estats federats dins d'una república conjunta), i un bloc intermedi que, fonamentalment és federalista, republicà, però que planteja un camí més lent cap a la creació d'un nou sistema territorial per a Espanya on inclou Catalunya. 40 front 95 possibles, i sense lloc a dubtes, davant 70.

Aquests són els resultats de les eleccions de Catalunya. I evidentment, Arrimadas podrà ser la llista més votada però en absolut la guanyadora.

Així establert el nou eix polític, serà necessari replantejar-se les circumstàncies a Espanya. Perquè el que està succeint en Catalunya pot ser l'avantsala per a una segona transició que, per fi, de carpetada al règim del 78. La clau en aquest moment la té Sánchez al capdavant d'un PSOE que bé podria plantejar una moció de censura, acceptant el suport dels nacionalistes i independentistes que, tal dia com ahir, però fa dos anys, li van negar per activa i per passiva en un Comitè Federal del PSOE, moment en què va començar la desfeta sense rumb dels de Ferraz.