Aquest cap de setmana es commemora el desè aniversari del conegut 15-M, el moviment social que va omplir les places d'Espanya per exigir un canvi en l'estructura del poder, en la manera d'administrar el bé comú.

Deu anys en els quals, després de caure el govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, qui governava en aquell moment, al 15-M com a tal no se l’ha tornat a veure més. Durant tot un govern de la dreta més tramposa, aquesta que posava al cim a un aparentment despistat Rajoy, i a una Soraya Sáez de Santamaría impermeable a qualsevol indici de sensibilitat, ni rastre es va veure de mobilització assembleària a les places. No només va succeir a Espanya, també va passar als llocs on es van produir, en aquell mateix moment, les ocupacions pacífiques de les places. Aquella primavera àrab, aquest Wall Street ocupat, aquests indignats del món, que crèiem ser molts.

Es pot parlar del que va significar que centenars de milers de persones a tot el món decidissin sortir al carrer, participar en unes assemblees suposadament espontànies, on anaven exposant les seves idees (si els deixaven). Es pot pensar que aquest exercici aparentment democràtic va marcar un abans i un després a les estructures del poder. Segurament si jo escric això molta gent estarà d'acord.

Si jo parlés d'aquells dies de primavera on ens passàvem hores asseguts (i assegudes) a terra, on agitàvem les mans per simular que aplaudíem, on debatíem sobre coses que eren interessantíssimes i on jugàvem a pensar que estàvem autoorganitzant-nos per crear una revolució "des de baix" ja que hi haurà molta gent que s'emocioni llegint-ho. No seria difícil reproduir aquest relat, tan repetit una vegada i una altra de com de bonic que va ser omplir les places i del "Sí se puede". El que passa és que, si jo ho explico així, estaria mentint-los. Perquè no és això el que jo vaig viure. Què hi farem. I consti que jo volia creure'm que era de veritat, que aquella revolució suposadament espontània venia de la gent jove, de la gent a qui els partits d'aquell moment no li servien.

A mi tot això em va agafar militant a les joventuts socialistes i vivint a Brussel·les. Així que venia ja amerada de la participació política activa, coneixia el funcionament de les assemblees, i sabia perfectament com havia de funcionar mínimament una organització perquè el que emanés d'ella fos legítim. O sigui, el més mínim, per entendre'ns: si s'anava a decidir alguna cosa, caldria establir primer el marc de la decisió, com per exemple un cens, una mínima estructura on es pogués saber quants érem per prendre una decisió, si anava a ser per majoria. Una cosa senzilla, en principi, d'entendre. Perquè imagini's vostè, estimada lectora (i lector) si prenem una decisió i resulta que per a això es vota, però no se sap quin és el número que representa a la totalitat possible dels votants, és a dir, quants som per prendre la decisió. Doncs una cosa tan bàsica com això ja suposava un problema, almenys en l'assemblea on jo solia participar.

Allò estava perfectament organitzat i hi havia determinats perfils que no érem benvinguts en les assemblees, que presumien de ser obertes. Aquells que anaven de "ciutadans anònims" ni eren tan lliures, ni tan independents ni tan objectius

La meva experiència en aquelles assemblees, és que allò ni era espontani, ni era tan horitzontal com es van ocupar de repetir una vegada i una altra. Allò estava perfectament organitzat i hi havia determinats perfils que no érem benvinguts en les assemblees, que presumien de ser obertes. Tota persona que tingués algun tipus de vincle amb partits polítics determinats seria identificada i purgada. No només perquè això ho hagi viscut jo en primera persona, sinó que així va ser en totes i cadascuna de les assemblees on he tingut l'oportunitat de preguntar el que anava succeint. I era el mateix. No és que qualsevol militant fos silenciat, apartat, menystingut; eren militants concrets: els del PSOE fonamentalment. Era senzill entendre-ho quan t'adonaves que hi havia perfils que controlaven l'assumpte i, en el cas concret que jo vaig conèixer, eren militants o molt actius en l'entorn del que llavors configurava Esquerra Unida. Anticapitalistes, però també grupuscles que fregaven més aviat postures ultraliberals. Hi havia una barreja curiosa. El que estava clar és que, si eres del PSOE, en aquell moment tu no eres ben vist perquè t'anaven a assenyalar com "part del problema". Ja està.

Amb el temps vaig anar comprovant que aquells que movien les assemblees, l'actuació del qual era més que evident, coneixien perfectament com "votar si votem el que votarem" i enganys per l'estil. Aquells que inundaven tot de papers per esmenar, que no se sap bé d'on sortien però que, sorprenentment, coincidien en diferents assemblees. Aquells que anaven de "ciutadans anònims", en realitat després estan ocupant cadires en diferents institucions i, estudiant una mica els seus perfils, ni eren tan lliures, ni tan independents ni tan objectius.

Que el 15-M passés de la nit al dia a convertir-se, per art de màgia, en "podemos" o que això ens volguessin fer creure a la majoria de la gent de bona fe, va ser un altre gol. Ningú no va sortir a les places a dir res semblant a: "escolti, que als carrers ens assèiem molta gent i en principi cadascú era lliure, sense vincular-se a sigles de cap tipus. No volíem líders concrets, no volíem estructures de partits." No. El 15-M va desaparèixer sense més ni més. Curiós quan era un moviment tan "des de baix".

Per cert, jo m'he preguntat moltes vegades i li pregunto ara a vostè: ha provat vostè d'organitzar algun tipus d'acció en el seu entorn? Sap vostè el que costa aconseguir mobilitzar un grapat de persones per defensar una causa justa, sortint al carrer i destinant el seu temps i energia? Si ho ha intentat sap el difícil que és, i fa gust de sobres que sense visibilitat, sense una bona organització, una bona xarxa, i sobretot, diners, això no funciona. Almenys no en el sistema en el qual vivim. Què vull dir amb això? Doncs que crida l'atenció com ens podem creure que un moviment explota de manera espontània de la mateixa manera i alhora en diferents llocs del planeta, i com ens agrada creure que, amb un missatge de mòbil, un "passa'l", tot està fet. Som innocents i ben pensats, i clar, així és com funciona això: uns ho organitzen, amb tot l'enrenou i d'altres omplirem la plaça com a participants convençuts d'una història que, en realitat, desconeixem.

Se'm va acudir dir, en un moment donat, que darrere del 15-M em donava a mi la impressió que hi havia la dreta. La tempesta que em va caure a sobre va ser descomunal. Però tanmateix, vaig tenir la possibilitat, temps després, de constatar això que havia dit, doncs una responsable del govern d'aquell moment es va posar en contacte amb mi, amb informació de primera mà, per confirmar-me que sí, que hi havia proves que allò de les places no era el que "semblava". Evidentment dir això era molt greu, perquè suposava dir a milers de persones que no eren de dretes que havien estat enganyats i utilitzats.

Crida l'atenció com ens podem creure que un moviment explota de manera espontània de la mateixa manera i alhora en diferents llocs del planeta, i com ens agrada creure que, amb un missatge de mòbil, un "passa'l", tot està fet. Els moviments espontanis en una societat tan individualitzada com aquesta no existeixen, per desgràcia.

I dir aquestes coses no és senzill, no és agradable i a més suposa haver d'explicar molts detalls que són difícilment explicables. Qui s'encarregava de finançar tot el que requeria inversió per funcionar? Xarxes de wifi, cartelleria, suport de so... tanta transparència exigida al sistema que després, s'esbombava fàcilment amb el concepte "donacions anònimes de persones compromeses amb la causa". D’acord.

Els que van observar moltíssimes coses que no encaixaven, que no eren coherents i que enutjaven, perquè precisament venien a carregar-se el que se suposava que havia de ser, eren (vam ser) silenciats, assenyalats, forçant que molta gent deixés d'anar a les assemblees perquè allò no els resultava veritablement coherent.

Fa deu anys que dic el mateix. Ara em sembla que hi haurà més gent de la que hi havia llavors que s'adoni del que ha passat aquí, només n'hi ha prou amb mirar la realitat.

Les places no s'omplen perquè de sobte tots decidim sortir a omplir-les. Els moviments espontanis en una societat tan individualitzada com aquesta no existeixen, per desgràcia. I si m'està llegint algú que hagi viscut en primera persona la lluita per una causa, sap el difícil que suposa organitzar-se, mantenir la iniciativa, la participació d'un col·lectiu. Sense un suport real és impossible.

Dita la meva opinió, és important aturar-se a llegir una cosa interessant. Va succeir el 2010, una miqueta abans del 15-M. En llegir aquesta notícia, pot ser que algú vegi un recorregut: https://www.everis.com/global/es/news/newsroom/un-centenar-de-empresarios-y-expertos-presentan-la-iniciativa-transforma-espana

La notícia comença assenyalant que: "La iniciativa Transforma España llançada per la Fundació Everis i recolzada per cent personalitats, entre líders empresarials del país, experts temàtics i emprenedors, va ser lliurada a S.M. el rei en audiència privada al Palau de la Zarzuela." A continuació, assenyala: "En paraules del coordinador del projecte per part de la Fundació Everis, Marc Alba: "El model vigent d'Espanya està esgotat. Requereix un canvi sistèmic de gran urgència. Tots som part del problema i de la solució, per això el paper del ciutadà és vital en aquesta transformació".

Parlem, repeteixo, que aquesta notícia va sortir el novembre de 2010. Sis mesos abans de l'"espontani 15-M". I pot ser que li serveixi per entendre tot el que ha passat aquests deu anys la lectura del document que li facilito aquí: https://ftransformaespana.es/wp-content/uploads/2017/03/Informe_te.pdf

Li recomano que ho llegeixi a poc a poc, començant per les firmes que li donen suport, per fer-nos una idea del context. El text és imprescindible per treure conclusions, per pensar si no hi hauria una certa connexió entre tots aquests empresaris i el rei, el primer en rebre l'informe, amb un cert enrenou organitzat a nivell internacional que busqués allò del "tot per al poble, però sense el poble".

Hi ha coincidències curioses al document, com la recomanació del lema "Juntos Podemos", els hi sona? Diu literalment a la pàgina 10: "Construir un futur entre tots: Aquest moment d'oportunitat únic per a Espanya exigeix un consens i corresponsabilitat forts entre el màxim de forces polítiques del país i la Societat Civil. Aconseguir aquest consens ha de deixar d'equivaler a buscar el mínim comú denominador de les postures de tots. Sota el lema junts podem, els oportunismes individuals han de donar pas a l'interès ciutadà i al bé col·lectiu."

La dissidència controlada és la millor manera de fer-la part del sistema

Quan vaig viure en primera persona les assemblees, vaig poder comprovar que allò no era el que s'entossudien a vendre'ns els mitjans de comunicació (principals altaveus del moviment). Allò estava organitzat, i molt bé, per cert. Allò va servir per identificar els que volien participar, els que volien liderar un projecte que, en realitat, anava a ser tutelat pels quals, entre d'altres, firmen aquest document. Perquè la dissidència controlada és la millor manera de fer-la part del sistema.

Passats deu anys és evident que així ha estat. Tregui vostè les seves pròpies conclusions i digui'm què han fet aquests mitjans, aquestes empreses, aquests poders amb allò que suposadament va emanar del 15-M (personificar-ho en Pablo Iglesias, al que van encimbellar per després destrossar).

Tot això ha estat, segons la meva opinió, una manera de controlar la població, que anava a ser víctima de retallades econòmiques per allò que ens van vendre com una "crisi" però que en definitiva suposa el desmantellament de l'estat de benestar. Ens van colar l'entreteniment de fer-nos pensar que participàvem. Ens van donar una parceleta d'atenció, van personificar tot el moviment en unes sigles, en unes persones determinades, canalitzant en elles suposadament tota la indignació (mirin què ha passat amb el moviment cinc estrelles a Itàlia, sense anar més lluny, o amb Txipras a Grècia). Tot va ser fum, focs d'artifici, sota el lema del "Yes, we can " o "Sí se puede", per controlar els descontentaments, donar-nos unes petites engrunes i mantenir en definitiva el poder on sempre. A la vista està.

Una vegada que es llegeixi el document, que entengui el procés que va portar, sent lliurat al rei i vagi analitzant cronològicament com s'han anat succeint els fets, es podria pensar si el 15-M es va fer amb permís del rei i de l'IBEX 35, o fins i tot una mica més.

Perquè res no és el que sembla.