L'assalt a l'Alcaldia de Sant Cugat del Vallès per la republicana Mireia Ingla es va viure a les files postconvergents com si els hi haguessin arrencat un queixal de viu en viu.

Era un dels feus històrics de CiU. L'havien governat anys i panys. D’allí són un llarg llistat de dirigents de Junts que havien estat regidors de govern als successius consistoris santcugatencs. Entre d'altres, l'actual vicepresident Jordi Puigneró.

L’arribada a l'Alcaldia d'Ingla va ser possible gràcies a un acord de govern amb cupaires i socialistes que van possibilitar així un canvi de règim. I, en particular, perquè Ingla va doblar els resultats de 2019 mentre Junts (el 2015 era CiU) en va perdre dos.

Ingla va ser atrevida. Tocar la joia de la corona convergent era tant com entrar a robar a la casa de l’amo. I així li ho van fer notar. Però on tants altres acoten el cap o viuen atemorits davant el frenètic bon cop de tuit!, Ingla no es va arronsar.

Sant Cugat del Vallès —sobrevinguda metropolitana— no té res a veure amb ciutats com Santa Coloma de Gramenet, Badia del Vallès, Viladecans o Rubí. Aquesta darrera, a tocar de Sant Cugat.

Tan a prop i tan lluny alhora. Sociològicament Sant Cugat i Rubí representen dues expressions del mateix país. Una, feu del PSC. L’altra, feu dels feus convergents. I en ambdues ERC va ser segona força. Una prova irrefutable de l’homogeneïtat d'ERC front la Catalunya dual d’Illa i Puigdemont. Però mentre el PSC aguanta el tipus a Sant Cugat, Junts no té ni representació al consistori rubinenc. I no sembla que aspiri a recuperar-la, i si ho fes seria per falcar el PSC. Per contra, els republicans són avui l’única alternativa a les dues ciutats.

(Junts) no només és una eina estèril per a la cohesió del país, no només tendeix a la marginalitat al gruix de la regió metropolitana, és que ens aboca com mai a la sociovergència de tota la vida

Junts ha accentuat la decadència metropolitana de CiU al límit de la residualitat. No només és una eina estèril per a la cohesió del país, no només tendeix a la marginalitat al gruix de la regió metropolitana, és que ens aboca com mai a la sociovergència de tota la vida. I per aquest camí és del tot inviable qualsevol aspiració republicana més enllà del ciberespai. No es pot edificar cap República, ni una societat sana i homogènia a partir de la premissa un sol poble fragmentant Catalunya en dos.

Per això és tan determinant el que pugui passar el maig de 2023 a Sant Cugat, únic bastió metropolità juntaire precisament perquè té ben poc a veure amb Rubí. Si Ingla regeix frustrarà una inèrcia inconfessable. El retorn de facto a la sociovergència. Encara que tot sigui dit de pas, aquesta ja s’ha plasmat al gruix dels consells comarcals metropolitans o a ciutats com Sabadell, amb un partit hegemònic i un altre exercint el galdós paper de crossa per evitar tota alternança.

El problema estratègic de l’independentisme no és que hi hagi una estratègia controvertida, contradictòria o poc engrescadora després del clímax de 2017, és que no n’hi ha cap més que no sigui una antiestratègia disfressada d’una èpica tan romàntica com tronada i ineficient quan no contraproduent.