L’any 2022 els catòlics d’Irlanda del Nord van superar els protestants en població. No va ser una sorpresa per a ningú, perquè era qüestió de temps que els catòlics, i, per tant, majoritàriament republicans, passessin a davant dels protestants, la majoria dels quals són unionistes. Però va ser un cop psicològic important, tant a Belfast com a Londres, perquè aquella dada representava el principi de la fi del món conegut fins llavors. Gairebé un segle enrere, el 1926, els protestants representaven aproximadament el 62% de la població de l’Ulster i els catòlics amb prou feines arribaven al 35%. La distància era colossal, i per això la part nord de l’illa va romandre sota el jou britànic, mentre que el sud, on les dades eren inverses, va constituir la República d’Irlanda. Però els catòlics i republicans nord-irlandesos són la gent més tossuda i militant del món, i van decidir que també havien de guanyar la batalla demogràfica si volien guanyar la batalla política de la reunificació. No n’hi havia prou amb l’organització partidista i militar; calia també organitzar-se demogràficament i van començar a tenir més fills que no pas els protestants. Segons les dades de 2022, els catòlics ja han assolit el 45,7% de la població i els protestants són el 43,4%. I cada any que passa la distància es fa més gran. Per això la reunificació d’Irlanda ha deixat de ser una quimera i un dia, més tard o més aviat, veurem com tota l’illa esdevé un sol país.

Explico tot això perquè l’INE ha publicat fa uns dies les dades relatives al nombre de fills per dona. Les dades són d’àmbit estatal, però la dada catalana se situa força dins la mitjana i, per tant, a efectes pràctics ens serveix igualment. Les dades indiquen que les dones de l’Estat tenen una taxa de fertilitat d'1,1 fills per dona. És una dada que queda ben lluny de la taxa de substitució de la població, situada entre els 2,1 i els 2,3 fills per dona, segons les fonts consultades i la metodologia emprada. En el cas de les dones amb nacionalitat espanyola, aquesta taxa encara baixa més, fins a la xifra d'1,07 fills per dona, una dada alarmant. L’INE també revela una dada interessant, i és que les dones estrangeres que viuen a l’Estat tenen una taxa de fecunditat d'1,27 fills per dona. Ai las! S’ensorra de manera instantània la mentida segons la qual les dones estrangeres que viuen a l’Estat no paren de tenir fills. Ras i curt: no és cert, per més que hi hagi casos puntuals que sigui així.

La idea és ben simple: que cada família catalana tingui un fill o filla més dels que tenia prevists

La publicació d’aquestes dades ha coincidit amb la publicació de les dades dels usos lingüístics dels catalans. No les explicarem ara perquè ja les hem vist tots, però el fet cert és que l’ús social de la llengua baixa arreu del país. La situació és greu, però hi ha maneres de revertir-la. Tenint en compte que la transmissió de la llengua és gairebé del 100% en les famílies catalanoparlants, potser ens hauríem de plantejar activar la via nord-irlandesa. A favor d’aquest pla diré que, amb la taxa de fecunditat actual, no cal fer com els catòlics republicans nord-irlandesos i assolir els cinc o sis fills per dona. N’hi ha prou amb tenir-ne dos, tot i que si fossin tres el procés seria ràpid i imparable. La batalla per la llengua és total i en tots els fronts, però potser el més rellevant de tots és el front demogràfic, i en aquest àmbit depèn únicament de nosaltres. Aquí no s’hi valen lleis ni imposicions ni clavegueres de l’Estat, perquè el nombre de fills que té una família catalana el decideix la família.

He de dir que, en el meu entorn, cada cop hi ha més famílies joves que tenen tres fills, i una de les raons que expliquen és precisament aquesta. Hi ha un corrent de militància rellevant que es mou al marge dels partits i les organitzacions. Les parelles catalanes volen tenir fills catalans i els tenen, sense fer escarafalls ni explicar-ho a tothom. I cap d’aquestes parelles, per descomptat, s’ha penedit de tenir tres fills, o fins i tot més. Perquè tenir tres o quatre fills era la cosa més normal del món quan jo era petit; jo pràcticament no recordo cap company d’escola que fos fill o filla única. Amb aquesta iniciativa el creixement de la població catalanoparlant seria exponencial. Posem un exemple; si tenim 100.000 parelles de catalans conscients que opten per tenir tres fills, obtindrem 300.000 nous catalans a partir dels seus 200.000 progenitors. Si aquests 300.000 nous catalans, quan siguin grans, fan el mateix, de les 300.000 parelles que formaran en sortiran 900.000 nous catalans. En un parell de generacions hauríem capgirat la situació. La idea és ben simple: que cada família catalana tingui un fill o filla més dels que tenia prevists. No puc pensar una manera més bonica de fer sortir el nostre país i la nostra llengua del pou.