Amb la de fet autoproclamació de Trias com a alcaldable, el tauler per la batalla de Barcelona queda configurat. Ja es pot avançar sense gaire marge d’error que la batalla, si no amable, no serà cruenta a l’estil dels reality shows que tant imperen al carpetovetonisme més abrandat. La batalla respirarà una certa aroma d'oasis català.

Segurament, despuntarà el model de ciutat sobre el de país. Per diverses raons, Maragall no situarà les eleccions en clau absolutament independentista, en un moment altament pactista per part d’ERC. Tampoc ho farà Trias, més proper a l’eix dreta/esquerra que a les abrandades tesis independentistes dels seus correligionaris que l’han reclamat per terra, mar i aire. Sortint de la seva coalició, tant Collboni com Colau tindran difícil explicar el seu dissens electoral després d’un matrimoni d’interès sense daltabaixos sensibles, que, en secret, segurament tots dos voldrien reeditar. En quin ordre i amb quins protagonistes són figues d’un altre paner.

Maragall no ha dut a terme una oposició frontal i agra al consistori comú-socialista, sinó que més aviat ha contemporitzat, presentant-se com una opció dialogant i mirant sempre pel bé de la ciutat, no sense empassar-se algun gripau, a l’estil que recomanava Tarradellas.

La coalició Colau-Collboni, tot i tenir en compte la brutal pandèmia, ha tingut una legislatura sense més grans entrebancs que aquesta i ha estat prou grisa. El tema de la seguretat, contradita molts cops l'opinió publicada amb les dades reals que mostren les estadístiques, ha anat aflorant a conveniència dels diferents interessos que no se senten amos i senyors de la ciutat com creuen que els correspon. Aquests interessos no han tingut altaveu en les dretes tradicionals, més aviat pintoresques, i en les noves oportunistes, amb fuga inclosa. La Barcelona eterna, que no ha entès els nous aires de la política, tant en els idearis com en la manera de fer-la, ha sigut la gran perdedora de la legislatura, d’una legislatura una mica de pa sucat amb oli.

Tancat el tauler, la incertesa serà la protagonista de la propera contesa a les urnes. Serà una Barcelona més aviat d’esquerres? Serà una Barcelona més aviat independentista? 

Aquesta desorientació dels senyors de Barcelona de tota la vida no ha esperonat l’esperit abassegador d’una esquerra que es pretén renovadora i que, tanmateix, ha renovat ben poc. Més aviat ha administrat sense gaires lleugereses el patrimoni rebut —en bona part propi—, cosa que en els temps que corren no seria gaire més del que es pot demanar als, en altres temps, esperits d’avançada i innovació.

A aquest panorama s'hi ha afegit un candidat recuperat del passat i, més aviat, autoproclamat al marge de les primàries del seu partit, com és Trias. Crida l’atenció aquesta absència de primàries a Junts, cosa que no sembla casar amb la seva proclamada democràcia radical. A la pràctica casa més que a la teoria. Ja que a Girona els mateixos Junts van defenestrar la candidata guanyadora dels comicis interns i van col·locar al Diktat una candidata més en sintonia amb la direcció.

El mandat previ de Trias (2011-2015), en clau convergent, tampoc va ser una legislatura de les que poguessin crear afició, més enllà del valor personal, que els seus propis valedors no li van voler reconèixer, de pacificar una ciutat que es retrobava amb la seva tradició de Rosa de Foc. No van ser pocs els que li exigien mà dura i li recriminaven l’apaivagament de fets com els de Can Vies. Pocs li recordaran aquest mèrit rellevant en una legislatura, grisa i també transitada per tota mena de crisis amb un escenari polític molt agitat.

Les darreres enquestes, encara sense Trias com a candidat oficial, donen quasi un empat tècnic, amb lleuger avantatge de Collboni sobre Maragall, tots dos distanciats una mica de Colau i —encara— de Junts. Ara per ara són dades poc indicatives. Pot ser una tendència, però no hi ha res ni molt menys consolidat. D’aquí a l’últim diumenge de maig poden passar moltes coses.

Les aigües baixen fortes al PSOE, embats que la més que feble autonomia del PSC pot patir de valent. La sort de Sánchez sembla no conèixer límits, però... Colau té una causa oberta, precisament per aquesta maleïda i tècnicament espantosa malversació vigent encara, sense ànim de lucre, que els seus propis companys, si se sumen a la seva modificació i endreçament, ho faran amb la boca petita. Una contesa electoral amb l’alcaldessa amb un judici oral obert per malversació grinyolaria tant que hauria de dimitir. A diferència del que passava fa un parell de legislatures, les decisions judicials no es posen a la nevera a esperar que passin els comicis. El partit judicial hi juga, ara, sempre.

La sort de Maragall, malgrat de no haver de suportar escàndols, està lligada als equilibris del seu partit. La situació d’ERC, el tercer grup de la cambra del parc de la Ciutadella, és incerta i Maragall en pot ser víctima electoral. Sense suports i amb els pressupostos encara en l’aire, a mercè del que el PSC —seguint instruccions de La Moncloa, és clar— vulgui estrènyer la soga, el futur és, per dir-ho suaument, prou incert, massa obert.

Finalment, Trias ha de representar un partit que fa de l’1-O el seu baluard ideològic i irrenunciable. Trias, més convergent que independentista sense límits, haurà de conjuminar el seu pragmatisme amb la gosadia del seu partit i amb aquest mix-max haurà de convèncer l’electorat que pot governar cap a una nova Barcelona, cap a la Barcelona del futur, que és la fita de tots els candidats.

Com deia al principi, tancat el tauler, la incertesa serà la protagonista de la propera contesa a les urnes. Serà una Barcelona més aviat d’esquerres? Serà una Barcelona més aviat independentista? Serà, en tot cas, una Barcelona de progrés i millora per als barcelonins i barcelonines?