EH Bildu llueix el color turquesa de Junts, que contrasta amb el verd avet del PNB, guanyador (un cop més) a les eleccions basques. El frec a frec a Euskadi és entre dues verdors, dos nacionalismes autòctons, a molta distància d’un Partit Socialista rubicund que agafa un creixent caràcter de partit foraster. El que ens hauria de fer reflexionar a Catalunya, per tant, no és tant si EH BIldu ha aconseguit fer el sorpasso al PNB (l’únic partit basc que baixa) sinó el fet incontrovertible que els partits d’obediència basca arraconen cada cop més les opcions d’obediència espanyola a una testimonialitat que només se salva per allò de les sumes postelectorals. A Euskadi, els partits espanyols supliquen pintar alguna cosa. I cal dir que ho aconseguiran, com a mínim, fins que PNB i EH Bildu siguin capaços de fer alguna cosa junts. Va per llarg.

Com que els resultats són interpretables sobretot per la demografia d’aquell país, per la seva composició sociològica i per la seva història política, fer-ne paral·lelismes amb Catalunya pot ser arriscat i tot i així és l’única cosa que podem fer amb certa propietat. Nosaltres vam veure una unitat independentista en l’època del Procés, que es limitava a una circumstància històrica que permetia aprofitar un moment únic per a provar de posar l’Estat contra les cordes. Es va aconseguir, però de manera insuficient (per ara), i per aquesta raó el desgast posterior de les formacions independentistes s’ha fet prou evident. El que vull dir és que la unitat independentista només es produeix o s’ha de produir quan hi ha un pla, quan té un sentit, quan no n’hi ha prou amb les negociacions amb l’Estat que cadascú pugui fer per la seva banda i quan cal establir, per tant, una estratègia més directa. Euskadi no viu un moment Ibarretxe, sinó una mundana disputa pel poder on EH Bildu s’ha posat corbata i li ha sortit bé. Bildu ha entès que en efecte disputar el poder és una estació necessària, o recomanable, abans de pretendre impulsar cap independència. A Catalunya, en canvi, quan algú vol disputar el poder l’acusen de buscar només “la pagueta” o la cadireta. I ens oblidem com, en canvi, sembla prou obvi per als bascos, que la cadireta que no ocupi el nacionalisme l’ocuparà el nacionalisme oposat. Faves comptades.

Aquest diumenge ha quedat clar que el PNB encara és una màquina d’ocupar el poder, però també que pateix un evident desgast, i que EH Bildu ha jugat de manera intel·ligent (molt més que el seu suposat “mirall” d’ERC) l’estratègia del “mentrestant” i de l’”eixamplar la base”. Era això, ERC: eixamplar la base era això, i els d’Otegi ho han fet sense haver necessitat ni tan sols governar el país. Demostren, a més, que les acusacions de simpatitzar amb el terrorisme no els fan ni pessigolles (això més aviat els afavoreix en termes d’efecte Streisand) i que ells també tenen la seva pròpia història de sofriment o de víctimes (sí: víctimes) que els fa compactar la família. Lamentablement, no hi ha cap formació nacionalista o independentista catalana que dugui Països Catalans al seu nom, com el té EH Bildu i amb resultats no menyspreables fins i tot fora de la comunitat autònoma.

Aquesta (m’hi jugo el que vulguin) serà la legislatura del reconeixement d’Euskadi com a nació, o com a mínim aquesta serà la proposta que el PSOE farà per aguantar-se les governances mútuament

El límit és clar: el PNB suma amb altres formacions i ells no, i el poder també va sobre això. Sumar-ne 38 o no sumar-ne 38. La gran incògnita era si PSOE i PNB sumarien en aquest cas. Ha anat de poc, però han acabat sumant: la gran força electoral de Bildu no ha estat suficient per sacsejar els resorts del poder autonòmic, i ara (això sí) el PNB té el deure de compensar la seva pèrdua electoral amb algun pacte que realment valgui la pena. Reconeixement nacional, aventuro jo. Aquesta (m’hi jugo el que vulguin) serà la legislatura del reconeixement d’Euskadi com a nació, o com a mínim aquesta serà la proposta que el PSOE farà per aguantar-se les governances mútuament.

I el reconeixement de Catalunya? A Catalunya, com a Euskadi, tot dependrà dels resultats: en el nostre microclima resulta que pot guanyar sense cap problema un fanàtic del 155 com Salvador Illa. Si aquest és el resultat, no hi ha cap raó per a plantejar cap reconeixement de cap mena. Haurem demostrat, a diferència dels bascos, no voler res més que ser assimilats i suplicar en tot cas engrunes de supervivència supervisada. Per sort, i sobretot després de la irrupció de Puigdemont en la cursa electoral, tot encara està obert.