La setmana passada va passar per Barcelona Andoni Ortuzar, el gris president del PNB, convidat, és clar, per La Vanguardia. L’escenari estava ple d’homes encorbatats, com si de cop haguéssim retornat als anys noranta. Tot en ordre, que és del que es tracta. Cal esborrar de pressa i corrents el malson sobiranista. L’independentisme català va alterar l’oasi català de tal manera que, per anul·lar el moviment revolucionari més potent i democràtic que s’hagi donat a Catalunya des del final del franquisme, els ha calgut recórrer a la violència, la persecució de líders polítics i la destrucció de l’estat de dret. Ells diran que no, que els “insurrectes” van ser els independentistes, que van protagonitzar un “cop d’estat” encobert el 2017. Aquesta continua essent la versió oficial —recitada amb més o menys vehemència, segons qui l’esgrimeix— per interpretar què va aportar l’independentisme a la democràcia catalana. Aquesta interpretació oblida que durant la dècada sobiranista, any rere any la participació electoral va anar augmentant fins a arribar al màxim històric del 2017, després de l’aplicació del 155, que va ser del 79,1%. A les eleccions següents, les del 2021, quan els efectes de la repressió i de les renúncies ja començaven a desacreditar tothom, la participació va caure fins al 51,29%. Està clar, em sembla, que si s’hagués acordat la celebració d’un referèndum, l’electorat català hauria anat a votar en massa i s’hauria resolt la disputa per molt de temps, hagués guanyat qui hagués guanyat.

La democràcia fa por, principalment als partits espanyols i als jerarques de l’estat, aquells que van continuar manant amb les estructures de la dictadura sense que ningú els molestés, però també a una bona part del públic que assistia a la xerrada d’Ortuzar. “Llàstima que el que Ortuzar ha reunit ho separés el procés”, ha escrit Francesc-Marc Álvaro fent veure que ho ha dit algú altre. Es referia al suposat miracle que antics dirigents de CiU, des de Campuzano fins a Duran Lleida, passant per Trias, Batet, Turull, Bonvehí, Espadaler, Gordó, Pascal, Homs, Falcó, Cleries i Xuclà, estiguessin asseguts entre el públic. A alguns ja els va bé, en canvi, que Laura Borràs estigui asseguda al banc dels acusats. Cal rematar el Procés, encara que sigui a cop de lawfare, per afavorir el desànim de la gent. La política catalana està en mans de mediocres, de gent sense idees i molta fam de manegar els pressupostos públics. Només els cal la complicitat a cara descoberta del grup d’escorxadors de Junts que, sense haver estat abans militants de CDC, s’han convertit ara en els guardians de les essències pujolistes. Per això l’establishment els perdona les vel·leïtats anticonstitucionals, contràries al règim del 78, atiades per l’il·luminat —ho diuen ells, tot i que els ha donat pinso— de Waterloo, i els acull amb els braços oberts perquè s’integrin a la vella cleda, al recés de pau de l’autonomia esquerdada. La vanitat de cadascú també hi contribueix, així com les trajectòries biogràfiques dels destronats.

Em sembla força ridícul que un basc ens vingui a explicar als catalans, que vam fer un nou Estatut, vam votar-lo i després l’estat va desnaturalitzar-lo, les virtuts de la via de reforma de l’Estatut per al reconeixement “nacional” de Catalunya

L’any 1969, Manuel Sacristán, el filòsof marxista que anteriorment havia estat falangista, al revés que Ramón Tamames, va protagonitzar un fort debat amb la direcció del seu partit, el PSUC. La discussió havia estat provocada pel fet que des de París, on residia la direcció comunista, l’havien obligat a publicar a Nous Horitzons, la revista dels intel·lectuals del partit, una crítica favorable al llibre de Sergio Vilar, que també era militant del PSUC, Protagonistas de la España democrática. La oposición política a la dictadura. 1939-1969. L’enfurismat Sacristán considerava que el llibre s’entretenia en les anècdotes personals, a mostrar tal com eren aquells personatges de l’oposició a la dictadura, en comptes d’aplicar una anàlisi materialista de la història, la que fa desaparèixer les persones. S’ha demostrat que Vilar tenia més perspicàcia que Sacristán. Les biografies compten. I molt. Junts acabarà essent un partit d’homenots —que és el que sempre ha sigut la dreta catalana— que només lluiten per tornar a remenar les cireres. Han viscut la sortida de Junts del Govern, no com una oportunitat per bastir una alternativa centrada i independentista, i per tant rupturista, sinó amb el dramatisme que Marta Ferrusola va verbalitzar el 2003 quan CiU va perdre el govern de la Generalitat: “Ens han entrat a robar a casa”. Aquesta gent no té cap projecte alternatiu. Per això uns es llancen als braços del PSC, uns altres d’ERC i els de més enllà recuperen velles glòries per sobreviure. El fracàs del Partit Demòcrata italià és degut al mateix fenomen. Tot el que era nou, sorgit de la lluita independentista, els ha acabat molestant i per això han decidit fer fora la gent nova a trompades. L’electorat els sentenciarà, no ho dubtin. Però tornem a la qüestió de la basquitis, que és un càncer per a la política catalana, tant si la influència és del PNB com d’EH Bildu, la qual, segons com es miri, és encara pitjor, ja que els d’Otegi són els instigadors del gir d’Esquerra.    

Ortuzar, que el 2014 va viatjar a Escòcia per observar el referèndum escocès, però que l’1-O es va quedar a casa seva, no fos cas que els de Neguri i els de Madrid s’enfadessin, va aprofitar l’estada a Barcelona per visitar el refugi dels seus amics de l’extingida Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Foment del Treball. Al capdavall, tots ells són democratacristians. La foto de la reunió mantinguda a Foment és ben explícita. A més d’Ortuzar i Sánchez Llibre, també van participar-hi Joseba Aurrekoetxea, membre de l’EBB, així com el secretari general de Foment, David Tornos, que és el pebre de la salsa. Al seu costat hi havia el cap de gabinet de la Presidència, l’exdiputat d’UDC Jordi Casas, i el director responsable de Relacions Institucionals, el també exdiputat d’UDC Benet Maimí. Una foto que és tant de color sèpia com la llista electoral que està preparant Xavier Trias per combatre Ada Colau. Tenint en compte la política que defensa Esquerra, és curiós que cap representant d’alt rang dels republicans assistís a la xerrada del dirigent basc, que es va anunciar amb el títol “Un horitzó possible per al reconeixement nacional de Catalunya i Euskadi”. No entro en el contingut de la xerrada. Ara bé, em sembla força ridícul que un basc ens vingui a explicar als catalans, que vam fer un nou Estatut, vam votar-lo i després l’estat va desnaturalitzar-lo, les virtuts de la via de reforma de l’Estatut —i, per tant, de l’estat— per al reconeixement “nacional” de Catalunya. Si l’establishment va dient que aspirar a la independència és un pensament màgic, tal vegada caldria que comencessin per reconèixer que la proposta d'Ortuzar és, simplement, un nou engany del règim del 78. Metadona per a drogoaddictes.