Tractant de cercar un títol per encapçalar aquest article, vaig pensar en Italo Calvino i El baró rampant, la segona novel·la de la trilogia Els nostres avantpassats. Ni Calvino ni Cosimo Piovasco di Rondó, el protagonista, mereixen un greuge com aquest, perquè, encara que sembli que alguns dels barons socialistes hagin pujat a un arbre del qual no han baixat mai, la majoria no són ni il·lustrats ni lluiten “pels valors de les llibertats i l’ajut als més desfavorits”. Si Cosimo va pujar a l’arbre quan en tenia dotze com a protesta contra l’autoritat familiar, els nostres barons van pujar-hi per les vistes i un sentit de la vida més grouxista que marxista: “aquests són els meus valors, si no li agraden, en tinc uns altres”.
Si pensem en un baró socialista, el primer que ens ve al cap és Felipe González i ens equivoquem. L’expresident, l’exlíder suprem del PSOE, el senyor dels bonsais i del 1X2, no és, ni s’ha considerat mai, un baró, perquè, xiulant, xiulant, va pel món com el rei de bastos.
En un exercici de falsa modèstia, tan falsa com poc modesta, Felipe González va dir que “per ell, els expresidents són com els grans gerros xinesos en apartaments petits. Se suposa que tenen valor i ningú s’atreveix a llançar-los a les escombraries, però en realitat destorben tothom”. Encara que s’agraeixen aquests exercicis de loquacitat metafòrica, és mentida. Un cop abandonada la política, Felipe González va reclamar ser considerat el Yoda espanyol, el gran mestre de l’Orde Jedi Cinco Jotas, famós per la seva saviesa, pels poders de la força i pel maneig de l’espasa de la llum. Per entrar en aquesta Ordre, no cal ser socialista, sinó tenir un concepte nostàlgic de l’Espanya imperial.
D'ençà que va abandonar la política, González viu confortablement a les proes de iots estivals, formant part de consells d’administració d’empreses de l’Ibex i, de tant en tant, apareixent a les televisions privades per dir el que desitja qualsevol opositor a Pedro Sánchez, sigui socialista, del PP o de l’oposició de l’oposició de l’oposició. Encara guardo a la memòria la fotografia de Felipe en el seu iot mentre, sota un sol infernal, la seva parella li untava l’esquena amb cremeta protectora. El millor de la instantània era el cigar que sostenien els llavis de l’ex de tot. Amb els quaranta graus ambientals, imaginar la cremor vocal d’aquell cigar Prèmium em provocava ampolles cerebrals.
Els barons socialistes han assumit el rol de franctiradors, amb Pedro Sánchez a l’objectiu
Si Felipe és molt més que un baró, Alfonso Guerra també. Com el cigar de González, Guerra és el Prèmium dels polítics que, un cop han abandonat la primera fila del poder, han continuat xuclant de la mamella pública. Del duo Felipe i Alfonso, ell era el gracioset, l’inventor de frases humorístiques i l’escombra que netejava tota la merda que amagaven sota la catifa. Lamentablement, va haver de dimitir del càrrec de vicepresident del Govern l’any 1991 per culpa de les corrupteles del seu germà Juan. Però dimitir no vol dir desaparèixer, i don Alfonzo, com se’l coneix a Sevilla amb honors de califa, va deixar l’escó de diputat l’any 2015 amb més pena que glòria, encara que la glòria se la va reservar per presidir i fer de podador en comissions, com la que va retallar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya.
Els anomenats barons socialistes són una altra cosa, molt més prosaics que Felipe i don Alfonzo, i no necessiten massa excuses per agrupar-se de nou i formar un equip del tipus Barça Legends, amb perdó del Barça i dels Legends. Aquests barons, units ara en la lluita contra el sanchisme i els partidaris de l’amnistia, serien l’esquadra favorita en una lliga d’equips de solters contra casats, però, bromes a part, són la viva i tràgica imatge d’un país mal cosit des de la idolatrada Transició. Des dels líders territorials com Guillermo Fernández Vara, Emiliano García-Page o Javier Lambán, passant per glòries rovellades com José Luis Corcuera, Joaquín Leguina i Juan Carlos Rodríguez Ibarra, tots han assumit el rol de franctiradors, amb Pedro Sánchez a l’objectiu. Un dia sí, un dia també, són reclamats pels mitjans opositors a un govern sanchista controlat pels destructors de la pàtria i el terrible Puijdemong, i obligats a parir grans titulars en forma de torpede lingüístic. Contra Sánchez, l’home que va atrevir-se a reptar-los a un pols i guanyar-los a casa, s’hi val tot, fins i tot, semblar més fatxes que els fatxes.
A mi no m’agraden els gerros xinesos i no tindria mai el problema de saber on col·locar-los perquè, o bé no els compraria o bé els llençaria a la paperera. Però si hom es creu un gerro xinès, el millor que pot fer és de gerro. És el que jo faria si fos un socialista de la vella guàrdia, però encara que soc de la vella guàrdia, no he sigut mai socialista i soc conscient que passaré per la història com les fulles caduques.
Els barons xinesos em fan pensar que això de posseir un títol nobiliari deu ser molt trempant, encara que sigui d’una prosaica tan poc poètica com la política. Italo Calvino no hauria escrit cap novel·la amb aquests tipus de barons com a protagonistes perquè, com ja he dit, no són ni il·lustrats ni creuen en la llibertat de pensament. Les tribulacions dels barons xinesos donen, com a molt, per a una historieta de Mortadel·lo i Filemó. I visca la poesia!