No és cap casualitat que la imatge més icònica de la celebració del triplet blaugrana d’enguany sigui la d’Íñigo Martínez enarborant una estelada a l’autobús de la rua del primer equip. D’entre tots els ditirambes que s’han fet sobre l’equip de Jan Laporta i Hansi Flick hom oblida sovint recordar que el Barça torna a ser un equip desacomplexadament català. Això no només es refereix a un onze inicial curull de joves estrelles formades a La Masia —que tant se val si venen del sud o del nord i etcètera, però que entonen perfectament els himnes de l’equip en la nostra llengua—, sinó al fet que el Barça esdevingui novament una marca esportiva amb caràcter d’inequívoca força política. Aquest Barça és, per sobre de totes les coses, un equip de casa, demostració palpable que la universalitat té la base en la ultralocalitat i que només pots anar pel món si tens prou cisellat el pedestal de la teva identitat.

Si veiéssiu gent absurda com Albert Batet, Elisenda Alamany o Laia Estrada fotografiats amb una estelada en un autobús —per molta massa de gent enfervorida que els envoltés— tindríeu l’instint d’arrufar el nas i sentir vergonya aliena. Però qui abraça l’estelada és el nostre esplèndid capità a l’ombra, el Kàiser d’Ondarroa, un home que no només ha retornat a l’esfera pública les característiques més ancestrals de la masculinitat (demostrant que l’interès de les femelles de la tribu pels homes deconstruïts és una cínica xerrameca), sinó que també sap ben clara la força dels seus orígens nacionals. Actualment, només els jugadors del Barça tenen la força per reivindicar la catalanitat, un signe d’auctoritas amb el que abans podies anar pel món amb la cara ben alta però que els líders del procés, Puigdemont i Junqueras, han relegat a un llacet groc per embolicar el braç de gitano dominical.

Aquest Barça és, per sobre de totes les coses, un equip de casa, demostració palpable que la universalitat té la base en la ultralocalitat i que només pots anar pel món si tens prou cisellat el pedestal de la teva identitat

Joan Laporta ha tingut prou generositat per regalar-nos la llei més bàsica de la política; a saber, que el més important —a l’hora d’imposar la teva cosmovisió— sempre és guanyar. A partir d’aquí, quan tens la pilota i el rival ni l’ensuma, pots exigir als jugadors d’un equip global que s’adaptin al país on viuen en coses tan bàsiques com entendre la seva llengua pròpia. No és casualitat, gens ni mica, que aquest nou Barça victoriós torni a xerrar més català que mai, com tampoc és fruit de la contingència aquesta seva capacitat de generar entusiasme. Abans de marxar, Xavi Hernández va recomanar al seu successor que es preparés a patir, car ser entrenador del Barça ho demanava; sentiment típicament autonomista, d’aquella gent a qui agraden els insofribles himnes fúnebres de Lluís Llach, que contrasta amb el somriure modest però ferm del nostre eminent entrenador de Heidelberg.

D’ençà de la victòria del Barça a la lliga, hom s’ha pogut regalar el goig de veure com fins i tot la premsa espanyola del nostre país s’ha desfet en elogis a Joan Laporta. Després d’intentar derrocar-lo per tots els mitjans possibles, fins i tot La Vanguardia regalava un semàfor verd al nostre president (que l’ha degut rebre amb una rialla de justícia poètica, trencant-se la panxa), amb tots els seus assalariats havent d’escriure lloances al millor president de la nostra història, pobrets fills meus. Fins i tot aquests plomaires barcelonins, autors principals de la nostra síndrome colonial, han hagut d’admetre l’excel·lència del planter del Barça, uns jugadors dels quals, a principi de temporada, només escrivien pestes per generar malfiança. Aquest Barça no només torna a ser un equip catalaníssim en essència sinó que, com a tal, resulta una eina magnífica per detectar espanyols i oportunistes que campen a la ciutat.

Dissortadament, no gaudim de l’esperit (ni els lideratges) per emular aquest Barça català al món somort de la nostra política. Però, si més no, l’equip ens ha tornat a obsequiar amb una pauta moral i una positura davant del món. Encara esperem algú que gosi importar-la a l’univers de la cosa pública. Tot arribarà, no patiu.