El temps havia arrugat la seva pell, però l’havia fet més savi. La profunditat de la mirada era un llibre obert que servia per endevinar que aquells ulls havien vist moltes coses i durant molts i molts anys.

Va ser asseure’s i hipnotitzar aquell grup de joves frisosos per escoltar-lo. Es va fer el silenci més absolut i ell se’ls va mirar d'un a un. Com avançant-los que allò que es disposava a explicar-los era molt important i que, a partir d’aquell moment, res els seria mai més igual.

Va fer una petita respiració, la suficient per donar transcendència al moment però sense exageracions. Tot molt català. Tot molt contingut.

"Jo he vist coses que mai imaginaríeu", va ser el primer que va sortir de la seva gola i amb una veu profunda. "Jo he vist una final de Champions a Sevilla, en la qual ho teníem tot a favor contra un equipet que no era res, i en la qual no vam saber fer un puto gol en 90 minuts i vam fallar tots els penals de la tanda. TOTS!".

"Jo he vist –va continuar– una davantera formada per Escaich, Korneiev i Jordi Cruyff. Jo he vist un mig camp amb Eskurza, Prosinecki i Hagi. Jo he vist Jose Mari, Ivan Iglesias, Amunike, Kodro, la gallina Maxi López, Cleo, Romerito, Lucendo, Rüstü, Cristanval, Ciric, Ezquerro, Bogarde, Quaresma, Coco, Sorín, Henrique, Hleb, Déhu, Geovanni, Dutruel, Anderson o Petit. Jo he vist Rochemback, l’únic brasiler del món que semblava islandès. Ei, però no del sud d’Islàndia, no. No, no, del nord molt al nord, tocant al pol".

"Jo conec la famosa història del 'Chusin, el precio lo pongo yo'. Busqueu-la a Google, busqueu-la...".

Ho havia dit tot tan seguit que va necessitar fer una profunda respiració. I encara una segona. No, més que res per compensar l’aire perdut que havia sortit dels seus pulmons barrejat amb l’emprenyament resignat que només el temps transforma en desapassionament reivindicatiu.

I va continuar: “Vosaltres sou massa joves per entendre la història. Vosaltres no sabeu res de la lliga d’Udo Lattek, del motí de l’Hesperia ni del 'si nosaltres guanyem i ells empaten o perden...' que sempre acabava amb ells empatant o perdent i nosaltres també. Vosaltres us les heu mamat molt dolces. Vosaltres no heu trencat mai el carnet, ni heu llençat coixinets al terreny de joc. De fet, vosaltres no sabeu ni què és un coixinet".

"Vosaltres no heu assistit mai al moment en què un soci de 80 anys, amo d’una reputada empresa tèxtil, un gentleman, un home íntegre i guanyador 10 anys consecutius del premi al català educat. Bon fill, bon marit i millor pare. Un senyor que mai a la seva vida havia aixecat la veu ni quan una tapa de piano es va tancar violentament sobre el teclat atrapant-li les seves parts. Vaja, un cavaller... Doncs bé, vosaltres no heu vist mai com aquest senyor, un dia, de sobte, es va aixecar i, brandant violentament el seu mocador amb una força superior a les tres tones, va cridar amb totes les seves forces 'simvergüences'".

"Per tant, canalla –va dir a manera de resum i cloenda–, ¿enteneu ara per què això que ens està passant ara 1/ ho vèiem venir, 2/ no ens sorprèn, 3/ ens fa por, 4/ ens fa témer el pitjor i 5/ no només no les tenim totes sinó que no en tenim cap? Ho enteneu?".

"Vosaltres, jovenalla massa ben acostumada, sabreu ara el que és ser un 'tribuneru' de veritat. 'Tribuneru' com ho van ser els vostres pares, els vostres avis, els vostres oncles i tothom humà que duu un ADN culer!!!".

I ara, ja podeu marxar. Però abans, recordeu un concepte: "Tamudazo". Aneu en pau, fills meus...