El 27 d’octubre del 2017, el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució que instava el Govern de la Generalitat a signar els decrets i les disposicions necessàries per fer efectiva la República Catalana. Després es va celebrar solemnement l’esdeveniment, però no es va fer res del que preveia el text de la resolució. No es van dictar decrets, ni es van canviar banderes, ni es va prendre el control del territori, ni es va assumir la sobirania... és a dir, no es va proclamar la independència de Catalunya. Per dues raons: una perquè no hi havia res preparat per fer-ho i l’altra perquè els governants catalans no estaven disposats a assumir el bany de sang que s’hauria produït si optaven per fer-se forts, protegits per la multitud desarmada que els donava suport, enfront de les forces policials i militars espanyoles mobilitzades per a l’ocasió.

Ha passat un any i el que ha quedat clar és que el moviment sobiranista català, amb totes les seves expressions, inclosos els apòstols de la desobediència, no està disposat a cremar les naus, ni a omplir les presons espanyoles, mentre que l’Estat espanyol sí que ha demostrat una voracitat repressora que ni tan sols el relleu de Mariano Rajoy per Pedro Sánchez al capdavant de l’executiu ha modificat gaire. Vistes les coses des d’aquest punt, tractant-se d’un combat força desigual i descartada la insurrecció armada per raons morals (però també d’eficiència i de manca de material), el sobiranisme català haurà de plantejar-se quina és l’estratègia a seguir a partir d’ara un cop apresa la lliçó ―si és que s’ha après― que no es poden plantejar batalles que no es poden guanyar i encara menys si es plantegen amb caràcter d’urgència. Cal tornar a dir que tot allò de guanyar la independència en 18 mesos va ser una estupidesa que va entabanar molta gent de bona fe per després deixar-la ben decebuda.

Descartada la insurrecció armada per raons morals, el sobiranisme català haurà de plantejar-se quina és l’estratègia a seguir a partir d’ara un cop apresa la lliçó que no es poden plantejar batalles que no es poden guanyar i encara menys si es plantegen amb caràcter d’urgència

Malgrat tot, el procés ha tingut com a mínim tres conseqüències: Catalunya ha esdevingut definitivament un subjecte polític per a la comunitat internacional, el conflicte català ha posat en evidència la involució antidemocràtica del règim del 78, i Espanya ha esdevingut un país gairebé ingovernable, que no aixeca cap des de fa gairebé set anys. Els mitjans internacionals es refereixen a Catalunya i al president Puigdemont com a actors convencionals de l’escena política europea. El mateix ministre Borrell ha reconegut que a Europa i als Estats Units pensen que Franco encara és viu, i aquesta mateixa setmana el president espanyol i el cap de l’oposició han trencat relacions polítiques a compte de Catalunya quan havien de debatre sobre la recent reunió del Consell Europeu, el Brèxit i la venda d’armes a Aràbia Saudita. El conflicte català és omnipresent i no només a Catalunya.

Observant el moment polític global, és una evidència que s’ha produït un auge de les forces reaccionàries a Europa i a Amèrica, que no ajuda gaire a la causa catalana o, més ben dit, que permet relativitzar la involució espanyola, però, al mateix temps, aquest ascens de l’ultraconservadorisme ha tingut una resposta també arreu en forma de mobilitzacions en defensa dels drets civils. Als Estats Units, la victòria electoral de Donald Trump ha donat lloc a les manifestacions de protesta més multitudinàries des de la guerra del Vietnam: són les dones, són les minories, són els defensors dels drets dels immigrants, són els ecologistes, els col·lectius marginats... El mateix està passant a Alemanya amb un creixement dels moviments alternatius que estan substituint els vells socialdemòcrates incapaços d’oferir ni tan sols l’esperança d’un canvi. A França, la resposta popular a les polítiques de Macron han provocat ja diverses crisis de Govern, i a Espanya creixen les protestes i denúncies pels atemptats contra la llibertat d’expressió, les mobilitzacions dels pensionistes i la reivindicació dels valors republicans. Certament el pèndol de la història ha pujat fins a l’extrem conservador, però cal confiar que les mobilitzacions democràtiques el farà baixar. La història sempre va endavant i al sobiranisme català li pertoca empènyer en aquesta direcció.

Catalunya ha esdevingut un subjecte polític per a la comunitat internacional, el conflicte català ha posat en evidència la involució antidemocràtica del règim del 78, i Espanya ha esdevingut gairebé ingovernable

Alguns analistes presumptament progressistes però en realitat rabiosament antisobiranistes s’han atrevit a acusar el procés català d’haver “despertat el feixisme espanyol”, perquè, efectivament, els grups d’extrema dreta tornen a mobilitzar-se i a alterar la pau social com no ho feien des de feia dècades. Però acusar els sobiranistes de la barbàrie feixista és com acusar a les dones violades de provocar els violadors portant una faldilla curta. Renunciant a la llibertat no s’amansa la fera sinó tot al contrari. Els feixistes hi eren i han ressorgit al crit de “A por ellos” i amb una connivència i/o militància dels poders de l’Estat. I la història demostra que l’actitud indulgent amb l’ou de la serp té conseqüències sempre nefastes. Així ho entén el Parlament europeu que acaba de reclamar a Espanya que il·legalitzi d’una vegada les organitzacions que exalten el feixisme com ara la Fundació Francisco Franco.

El sobiranisme català ha guanyat en aquest darrer any algunes batalles que no són poc importants fent-se majoritari en la mesura que ha esdevingut una causa per la llibertat, per la defensa dels drets humans i per l’aprofundiment de la democràcia enfront de la repressió i l’autoritarisme. Corre el risc de tornar a ser minoritari i no trobarà aliats si es tanca en posicions estrictament nacionalistes. És important marcar la diferència en allò que et situa en el combat per la llibertat: la lluita contra les desigualtats, la solidaritat amb els refugiats, el rebuig a la venda d’armes a Aràbia Saudita... Cal no oblidar que per a la independència és necessària l’autodeterminació. L’autodeterminació és un dret i la independència una opció política tan legítima com qualsevol altra. La independència ha de caure pel seu propi pes, fruit de l’exercici de la llibertat i no al revés. I aquells que tenien tanta pressa que sàpiguen que la lluita per la llibertat no s’acaba mai.