“Cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar”. No crec que es pugui trobar una expressió similar en català, i, per tant, tocaria traduir-la. No ho faré perquè tampoc tindria gaire sentit traduir “n’hi ha per llogar-hi cadires” al castellà. De la dificultat i la comicitat en la traducció de frases fetes, La Trinca en va fer una divertidíssima cançó. Tornem a Macron. La setmana passada, poc abans de la desfilada del 14 de juliol, el seu primer ministre, Bayrou, va anunciar que per als pressupostos del 2026 proposaria una retallada importantíssima de la despesa pública per intentar controlar el dèficit públic francès. No cal ser un economista diplomat per veure que alguna cosa està passant perquè Macron comenci a plantejar per al 2026 ni més ni menys que disminuir la despesa social, congelar les pensions i reduir l'ocupació pública per frenar al màxim la despesa pública. Ho fa sabent que li cal a més augmentar la despesa en armament i que no hi ha cap altra alternativa realista i immediata que treure-ho d’algun altre lloc si no vol disparar el deute públic.
Aquest anunci ha agafat els francesos tant per sorpresa que per ara no hi ha hagut, encara, cap reacció violenta per part de l’oposició. Segurament encara s’ho estan rumiant. Serà, potser, que s’imposarà la manera de negociar de Trump? És a dir, demana-ho tot, amenaça amb convicció i després anar cedint sense que ho sembli? Ningú pot saber encara com acabarà la negociació d’aranzels, però ves a saber si la nova moda ara serà la del regateig com en els basars del Marroc. Però França ni és l'Argentina, ni Macron és Milei. El deute francès no és aparentment insostenible i la inflació està controlada. Hi ha una certa manca d’activitat, cert, però disparar contra tot el que es mou? Se’ns fa difícil de creure que acabi duent a terme tot el que diu, sabent que per una pujada de l’impost sobre la gasolina, fa uns anys, el 2018, es va muntar un bon sidral amb la irrupció dels gilets jaunes. Sembla, doncs, que Macron no trumpeja.
Les seves propostes són políticament de dretes: menys funcionaris, menys despesa inútil, menys Estat
Però per més voltes que hi dono no acabo de treure'n l’entrellat. S’ha pelat realment les barbes Macron? O potser és una maniobra de distracció? Potser podria ser que, endurint les posicions sobre aspectes socialment sensibles, estigui obligant l’extrema dreta a decidir què vol fer. Les seves propostes són políticament de dretes: menys funcionaris, menys despesa inútil, menys Estat. Una mena de motoserra però amb piles i més estil de maquineta d’afaitar elèctrica que no talla arbres. L’extrema dreta té molta força al parlament, s’hi oposarà? La resta d’aliats d’esquerra del seu govern posaran el crit al cel? Està potser provocant una crisi de govern? Queden menys de dos anys per a les noves presidencials i podria ser que Macron hagués decidit descol·locar tothom i finalment provocar un debat sobre qüestions de veritat.
El cert és que, amb aquest anunci, Macron toca els temes de fons que ens haurien de preocupar. Europa, en general, té uns estats hiperburocratitzats, i un conjunt de despeses públiques que faran que a mitjà i llarg termini quedi en una posició monetàriament delicada. Per tant, que sigui França la primera que vulgui plantejar la qüestió macroeconòmica de com ho fem per no estirar més el braç que la màniga, honra a Macron. M’inclino a pensar que, esgotats els seus dos mandats i sense possibilitat legal de tornar-se a presentar, Macron el que vol és simplement deixar apuntat que el camí que ens espera és el de la retallada sí o sí. Ho pot dir amb tota solvència perquè és un home prudent, hàbil, experimentat i honest. No, no s’està afaitant. Ens està posant l’escuma d’afaitar perquè ens preparem. Si no ho volem veure o si no podem amb les eines que tenim per actuar i revertir la situació econòmica que s’acosta, ens afaitaran. Europa esdevindrà econòmicament irrellevant davant de la Xina, l'Índia i els Estats Units. S’haurà de defensar davant una Rússia que ha descobert l’economia de guerra. Encara no sabem tampoc què passarà amb els estats d’obediència radical islàmica que fa massa temps que ens han deixat tranquils i se les tenen amb Israel. Tot això amb una extrema dreta que va embalada i pot aconseguir el poder a molts més països europeus. Mentrestant, al sud dels Pirineus anem fent entre corrupcions i pressupostos prorrogats. “Ande yo caliente, y ríase la gente” (que òbviament tampoc traduiré).