Segons llegeixo al nostre diari, el nou govern del PP i Vox a les Balears ha confirmat que eliminarà el requisit de saber català per tal d’accedir a una plaça de sanitari al sistema de salut públic illenc. La mesura en qüestió és d’una coherència total, perquè el binomi polític dretà no havia dissimulat les seves intencions de fer recular la nostra llengua mar enllà (a nivell psicològic, tanmateix, la mesura sí que adopta una tonalitat més freudiana, car no arribo a entendre l’esforç d’alguns diputats catalanoparlants del PP per extingir la seva pròpia llengua). Com el lector pot imaginar-se, la notícia ha provocat un orgasme d’indignació al Principat. Però jo diria que, lluny de vessar bromera, hauríem d’exigir a populars i voxistes una part del copyright de l’extinció del català en l’àmbit sanitari, sia públic o privat, espais on la deixadesa cultural del Govern resulta especialment palpable.
Com sempre passa a casa nostra, entre el perfum de la legalitat i els fets hi acostuma a ballar un abisme. Segons resa el web de gestió dels recursos humans del portal de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (article 42), tot el personal que depèn de la Generalitat –és a dir, en el cas que ens ocupa, des del conserge d’hospital que ha d’atendre a l’histèric pare novell que no vol perdre’s el naixement del seu napbuf, passant pel docte cirurgià que té la bondat d’extirpar-nos un càncer del fetge– ha “d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral com en l’escrita.” El problema s’esdevé quan l’administració (i ja no diguem els privats) s’inventa una contractació directa d’interins, residents o personal temporal i, alehop!, aquests requisits esdevenen paper mullat. Ras i curt, la nostra pròpia administració és qui ordeix trames perquè la seva llei fumegi.
Els polemòlegs més fidels de la tribu recordaran el famós cas d’una infermera de la Vall d’Hebron que decidí passar a la història en un vídeo on contava que el nivell C1 de català el passaria sa (suposem que santíssima) mare. Doncs bé, els 15 minutes of fame de la jove en qüestió posaren ombra a problemes fonamentals sobre l’ús de la llengua catalana en l’àmbit sanitari. Si fem cas als últims estudis de l’Idescat, veiem com els usuaris que només s’adrecen en espanyol als nostres sanitaris ja doblen els qui només s’hi adrecen en català, una mitjana que encara augmenta més en l’àmbit de la metròpoli barcelonina (pareu ull també a les dades d’indrets com Tarragona o el Penedès, on l’espanyol s’imposa). Les xifres que esmento són del 2018, amb la qual cosa –com podeu imaginar– la reculada en termes presents deu adquirir nivells que ens aboquen directament al Diazepam.
Allí hi tenim destructors: aquí, simplement, uns penques
Tampoc cal marejar-se gaire a base de números. Fa pocs lustres l’àmbit sanitari —fos públic o privat— era tan catalanoparlant com el teatral, però la progressiva deixadesa del Govern (i la nostra malaltissa desídia a l’hora d’imposar el respecte mínim als drets lingüístics) ha fet que els professionals sanitaris que s’expressen en català comencin a esdevenir minoria. No calen gaire estadístiques, insisteixo: n’hi ha prou amb dirigir-se a la consulta a renovar-hi la carcassa. Fet i fet, allò que passa a Ses Illes té molta menys tela: hi ha un govern per a qui la llengua és una cosa de pagerols i tant se’ls en carda si desapareix. Però aquí tot déu s’expandeix en discursos sobre l’obligatorietat del català, mentre és la mateixa administració qui desoeix la seva llei a la torera vulnerant així, insisteixo, els drets més bàsics dels pacients catalans. Allí hi tenim destructors: aquí, simplement, uns penques.
Sigui com sigui, a banda d’una vulneració estricta dels drets dels pacients, la llei balear (i la desídia catalana) impliquen un empobriment objectiu del sistema sanitari públic, no només perquè el canal de comunicació entre un pacient i el seu metge sigui fonamental a l’hora de guarir-lo, sinó perquè a més a més atraurà professionals menys qualificats. Car, contra el que diu el tòpic imperialista (espanyol, vaja), els metges que mostren desinterès per la llengua dels seus pacients són pitjors professionals. Però aquesta norma tan bàsica pel finès o el suahili, ja veus tu quines coses té la vida, no deu funcionar amb el català. Uns per ignorants, els altres per galtes; i la ciutadania més desprotegida a dia que passa. Continua impassible el camí vers el purgatori. Espero amb delit la repetició electoral; així, la patacada que mereixen serà un hostiot impossible de guarir.