Llegia amb molt de gust que Bad Gyal va deixar clar a Rauw Alejandro que ella només havia vingut a cantar i que, per tant, no entrava en el joc que l’ex de Rosalía ja donava per descomptat. Els fets no són gens banals, tant pel públic que ho va veure en directe com pel ressò que ha tingut; no hem de perdre de vista la importància de la cultura audiovisual, especialment el món de la indústria musical, com a espai d’emmirallament d’adolescents i joves. En una actuació del primer d’aquest cap de setmana, a Puerto Rico, on Bad Gyal compartia escenari amb ell com a cantant convidada, Alejandro pretenia que el duo anés més enllà de les veus i Bad Gyal no només va capgirar la situació, sinó que va fer ben evident la seva negativa a fer el que ell volia.
Les imatges del que passa a dalt de l’escenari no només amb Bad Gyal, també amb una altra cantant convidada, deixen ben clar que el principi de funcionament de Rauw Alejandro és que les noies han d’estar a disposició dels seus desitjos. Queda clar en les imatges, però és que ell ho deixa més clar encara acabada l’actuació. A la pregunta de què havia passat, l’únic que diu és que ell volia “perrear” i que la cantant catalana estava “tímida”. No contempla, en cap cas, que ella sigui una persona amb dret a decidir si li ve de gust o no, i en tot cas, l’única explicació per ell era que el problema el tenia ella. Molt aclaridor tot plegat de l’univers del cantant.
Qualsevol gest des de dins, de les pròpies protagonistes, és determinant perquè es comencin a variar els models de comportament que es traslladen a la població de subordinació i cosificació sexual de les dones
No sé com són les seves cançons, tot i que segur que n’he sentit alguna, però, més enllà d’ell, és molt habitual que en aquesta indústria tant les formes —vídeos, posades en escena, balls...— com els continguts —les lletres de les cançons, els missatges, les consignes...— no siguin respectuosos amb les dones, amb els nostres cossos o amb els nostres drets, molt menys igualitaris o lliures de misogínia.
És en aquest sentit que qualsevol gest des de dins —no la crítica feminista que s’acostuma a fer des de la barrera—, de les pròpies protagonistes, és determinant perquè es comencin a variar els models de comportament que es traslladen a la població de subordinació i cosificació sexual de les dones. És cert que encara que majoritàriament no podem dir, en el cor central de l’espai musical i audiovisual, que hi hagi un canvi qualitatiu, sí que és cert que cada vegada més hi ha casos com aquest. També lletres diferents o artistes —dones principalment— que es desmarquen dels estereotips normatius patriarcals que la indústria audiovisual fa servir per vendre.
No es pot negar, evidentment, la clara vigència de l'hegemonia de la hipersexualització de les dones, però s’ha de valorar que les mateixes cantants que fa deu anys —i ara penso en cantants consagrades, reines del pop incloses— que no s’apartaven dels cànons establerts ara inclouen certes proclames feministes no només en els seus discursos, també en lletres i imatges de les seves cançons.