Quan José María Aznar fa una crida a construir una “majoria nacional”, és obvi que està recuperant la dialèctica de la guerra civil, de quan els militars rebels que van donar el cop d’Estat contra la República s’autoanomenaven “nacionals”. Aquesta presumpta “majoria”, mai demostrada, té, segons Aznar, la missió d’impedir el “canvi de sistema”, que a parer seu pretén Pedro Sánchez. Franco també va justificar el cop d’Estat afirmant que la República havia començat una revolució.
El cert és que al llarg de la història d’Espanya les iniciatives de canvi de sistema han estat sistemàticament combatudes pel conjunt de forces reaccionàries amb el suport dels militars, de l’Església i el concurs de la dinastia borbònica. Sense anar més lluny, el cop del general Pavia contra la primera República i el cop del General Franco contra la segona. En aquest sentit, Espanya és l’únic país on les monarquies que cauen, després tornen, i també l’únic país on el feixisme va triomfar.
La voluntat de canviar el sistema sempre han estat principalment episodis de la lluita de classes i preconitzats des de la perifèria, i les reaccions en contra sempre han tingut com a denominador comú la defensa dels interessos de la noblesa castellana i molt particularment de les elits funcionarials que sempre han defensat amb armes i ungles el seu poder radicat a Madrid. Exemples significatius són la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió. En aquest segon cas, Madrid va ser ocupada dues vegades per les tropes austriacistes, el 1706 i el 1710. L'arxiduc Carles va intentar tota mena de complicitats amb els madrilenys, però la resposta va ser d’un rebuig sistemàtic a una dinastia que tenia el suport dels regnes perifèrics de la península i, a diferència de la borbònica, no garantia el model centralista francès.
Al llarg de la història d’Espanya les iniciatives de canvi de sistema han estat sistemàticament combatudes pel conjunt de forces reaccionàries amb el suport dels militars, de l’Església, de les elits funcionarials de l’Estat i el concurs de la dinastia borbònica
Les experiències republicanes, tant la primera com la segona, també van tenir una component perifèrica, i van ser ràpidament sufocades pels que s’han atorgat la propietat de l’Estat atès que sempre han exercit com a tals propietaris, no només de l’Estat, perquè també s’han apropiat de la nació per condemnar com il·legítima qualsevol altra alternativa. Dit d’una altra manera, a Espanya gairebé sempre han manat els mateixos i no estan disposats a deixar de fer-ho.
Que com diu Aznar, Pedro Sánchez pretengui “canviar el sistema” sembla una exageració per animar i legitimar l’ofensiva de “quien pueda hacer que haga”. Tanmateix, de moment, l’actual cap de l’Executiu espanyol no s’ha atrevit a fer gaires canvis estructurals. Per no fer, ni tan sols s’ha atrevit a derogar ni reformar la llei mordassa, que dona barra lliure als policies. També va reincidir en pactar amb el Partit Popular la composició del Consell General del Poder Judicial i no ha mogut un dit per excarcerar el raper Pablo Hasél, una autèntica vergonya.
L’únic canvi que ha fet Sánchez ha estat pactar amb el dimoni per mantenir-se en el càrrec. Des del punt de vista d’Aznar, el dimoni és pactar amb partits de la perifèria o aliens al sistema —Podem, Junts, ERC, Bildu... Algú podria dir-li a Aznar que ell va pactar amb PNB i amb CiU, més que ningú abans, assumptes tan transcendentals com la retirada de la Guàrdia Civil de les carreteres d’Euskadi i Catalunya, la supressió del servei militar obligatori o la supressió dels governadors civils. Sent això cert, cal dir que PNB i CiU formaven llavors part del sistema, eren sistema, exercien de sistema al servei indiscutible de sa majestat. De fet eren, com llavors el PSOE, la garantia del sistema perquè no passés mai el que després va passar.
Des del punt de vista d’Aznar i dels seus correligionaris és il·legítima qualsevol alternativa política que no sigui mantenir l’statu quo dominant i, per tant, és legítim combatre-la en tots els fronts
De vegades la història, els partits i les persones evolucionen, fan un tomb i el que ha fet Sánchez, fent de la necessitat virtut, ha estat formar una majoria al Congrés dels Diputats amb partits de la perifèria aliens al sistema que de facto és republicana. Amb tot, no sembla prou atrevit Sánchez per anar gaire més lluny, però és cert que els canvis creen precedents i els precedents generen inèrcies i això és el que intenta advertir Aznar convocant la reacció abans que es faci tard com si diguéssim.
Sánchez, fent de la necessitat virtut, pacta l’amnistia per poder continuar de president i sovint no té més remei que satisfer peticions d’altres aliats parlamentaris. El PNB, que és el menys antisistema de la majoria, està prou decidit a aconseguir la desclassificació de secrets oficials i la reforma de la llei de secrets heretada de la dictadura. Potser per això Felipe González està tan neguitós...
I bé, fa uns dies, per tenir contents Sumar en moment de crisi, Sánchez es va veure obligat a treure del calaix, on reposava feia tres anys, una reforma del Codi Penal per despenalitzar les injúries al rei. D’entrada, no suposarà cap revolució, però són aquelles petites coses que van creant caliu. Potser a les diverses manifestacions de protesta laborals o del que sigui, alguns per fer-se notar cremen fotografies del monarca i això esdevingui un costum, i del costum un estat d’opinió, i a continuació un referèndum simbòlic i més endavant una reivindicació... Ja advertia Karl Popper que “l'enginyeria social gradual consisteix a introduir petits canvis que poden ser posats a prova i corregits, en lloc d'intentar transformar tota la societat d'un sol cop”. Aquesta és la temença que verbalitza José María Aznar López, i per això pretén posar en peu de guerra un cop més les forces reaccionàries de l’Estat per assegurar que a Espanya continuïn manant com sempre els mateixos i des de Madrid.