La presidenta de Madrid va marxar de la reunió amb altres presidents perquè el president de Catalunya estava parlant català a Catalunya. Amb aquesta rebequeria de divendres, Ayuso està dient que el català no és una llengua espanyola. La presidenta de Madrid considera que cal parlar castellà a Barcelona perquè Barcelona és Espanya. És a dir, si s’ha de renunciar al català “perquè estem a Espanya”, automàticament està transmetent que el català no és una llengua espanyola. No només això sinó que en retirar-li el rang d’oficialitat en territori català, Ayuso està anant també en contra de la sagrada Constitució del 1978 i que reconeix exactament això. És ella, doncs, la que independitza el català d'Espanya.  

En el seu discurs, Ayuso va considerar intolerable que “als passadissos tothom parli la mateixa llengua” i que després al plenari “es facin servir orelleres per entendre’ns”. Bé, suposo que de la mateixa manera que als passadissos es fa servir un to determinat i en públic se’n fa servir un altre, Ayuso ha d'entendre que quan un president intervé no es representa a ell mateix sinó que ho fa en nom d’una institució, que en el cas de la Generalitat té quasi set-cents anys d’història. Per tot plegat, la presidenta madrilenya creu que parlar en català és “fer un ús polític de la llengua”, quan en realitat és ella qui l’està fent i per partida doble: perquè li nega al català el seu sentit institucional en territori català i perquè al ple no estava demanant també el castellà sinó només el castellà.

Ayuso té més difícil que la setmana passada ser designada candidata del PP a unes eleccions espanyoles 

Amb el seu gest de divendres, Isabel Díaz Ayuso demostra que està enfocant el seu futur polític a reforçar i guanyar per golejada a la comunitat de Madrid on segurament residualitzarà Vox.  Però que s’oblidi d’intentar guanyar sent candidata del PP a la presidència del govern espanyol: el 41% de la població de l’estat viu en territoris oficialment bilingües i la seva visió uniformitzant d’Espanya provocaria una mobilització a la contra, especialment a Catalunya, allà on la demoscòpia electoral diu que necessites treure un resultat més que digne si vols arribar a La Moncloa. Però abans i després de concórrer a unes eleccions com a cap de llista, Ayuso també tindria problemes. Primer, per a ser designada: les seves maneres de fer, que en el fons i en la forma són les maneres de fer de Miguel Ángel Rodríguez i José María Aznar, no susciten, ni molt menys, les simpaties ni els consensos necessaris dins del PP per tenir una designació plàcida si és que arriba a ser. En aquest sentit, va ser molt significatiu el què va passar divendres: Alberto Núñez Feijóo va ordenar que l’únic missatge que sortís de la conferència de presidents és que calien eleccions espanyoles anticipades. Això suposava un boicot de facto a l’aparador autonòmic i pacificador del PSOE i el PSC a Barcelona. I de fet, la conferència va acabar sense cap acord i amb un Pedro Sánchez a remolc havent de reptar el PP a aguantar aquesta intensitat d’oposició fins el 2027, a veure si, com la pressió alta en un partit de futbol acaben fosos.

Doncs bé, un a un, els 13 presidents autonòmics van començar els seus parlaments demanant aquests comicis i per tant, executant a la perfecció l’ordre donada pel líder del PP. En canvi, quan el lehendakari Imanol Pradales i el president Salvador Illa van començar a parlar en eusquera i català respectivament, només Ayuso va fer la revolada de marxar. Cap altre baró autonòmic del PP la va seguir. És més, el president gallec, Alfonso Rueda, i la presidenta balear, Margalida Prohens -tots dos populars- van fer servir les seves llengües per adreçar-se als seus homòlegs. Una reflexió superficial sobre aquest gest tan natural (que el president gallec parli gallec i la presidenta balear parli català) indica que -per fi- es comença a entendre que no és que Rueda i Prohens desafiessin Ayuso sinó que és Ayuso qui està desafiant la resta, inclosos els presidents de comunitats monolingües com l’andalús Juan Manuel Moreno, molt més comprensiu i institucional que no pas la lideressa madrilenya. Perquè si Ayuso no s’hagués aixecat de la cadira, l’únic missatge que hauria quedat de la trobada és el que l’interessa al PP, el del bloqueig institucional que pateix l’estat: a Feijóo li era igual l’idioma amb què es demanessin la dissolució de les corts, però Ayuso va aconseguir posar la llengua al centre i no el missatge. Com l’acudit del boig que va per l’autopista, si Ayuso mai vol governar Espanya haurà de tenir en compte que no és que tots els líders del PP (inclòs Feijóo) estiguin equivocats, sinó que és ella la que va en contra direcció. Per cert, què hi ha de dir el PP de Catalunya en tot això?

Ayuso mai podrà governar Espanya; la frenarà l'Espanya que no és Madrid

Però en darrera instància, si Ayuso aconseguís ser candidata del PP per a tota Espanya i aconseguís uns resultats que la situessin en condicions de governar, segurament necessitaria suports parlamentaris. Si guanya tal com ho ha fet a Madrid, la paradoxa seria que tot el què aconseguís de més en favor del PP seria en detriment de Vox, de manera que és possible que requerís d’altres suports per assolir els 176 diputats necessaris. Si la brutal oposició del PP a l’oficialitat del català i el basc a la Unió Europea ja va suposar un retrocés de moltes pantalles per una possible entesa amb Junts i PNB, una hipotètica candidatura d’Ayuso equivaldria a deixar aquesta relació -com diria José Manuel García-Margallo- als llimbs durant els segles dels segles.

Tot això no és menys cert que l’actitud i el discurs d’Ayuso té l’aprovació de molts espanyols, la majoria dels quals residents en territoris monolingües i que veuen el català com un destorb, una nosa i, en el pitjor dels casos, un enemic a batre. O que, simplement, en l’escala de valors per votar o deixar de votar una persona, el seu respecte a les llengües no ocupa un lloc destacat. La presidenta aposta a això per suscitar suports, especialment a Madrid, on podrà vampiritzar el vot de Vox i governar sense problemes. Però més enllà de Madrid, si realment vol governar Espanya, el problema -curiosament- no el tindrà amb el català sinó que el tindrà primer amb el seu propi partit i després amb l’Espanya que no és Madrid. I per entendre tot això li caldrà alguna cosa més que unes orelleres.