Quant resistirà la legislatura és la pregunta que tensa el govern espanyol diverses vegades a la setmana. El salt qualitatiu des que va explotar el cas Koldo, tapat després amb el cas Ayuso, ha elevat la trituradora verbal fins al punt que ara la qüestió és quant pot aguantar el clima polític i la conversa pública amb aquesta crispació planificada, quin nivell d'atacs i fal·làcies és sostenible abans d'arribar al col·lapse. El zenit de l'escalada han estat les amenaces del cap de gabinet d'Ayuso, Miguel Ángel Rodríguez —conegut per MAR—, a la periodista Esther Palomera. "Activista a sou. Us trinxarem. Heu de tancar".

La fermesa les associacions professionals ha estat unànime. Però el canvi de pantalla és anterior a l'envit de MAR. Hi ha dos nivells. El PP de Madrid no opera com en cap altra comunitat. La resposta, per a complicació de Génova, sol passar per una mena de baralla on la presidenta madrilenya només respon davant dels qui la van votar. A la resta, canyes i fruita, molta fruita. La diferència és que el frau confés de la seva parella revela una falta d'exemplaritat tan gran que la imatge d'Ayuso surt tocada per més que es regiri. Podria haver-se despenjat de la versió d'Alberto González i demanar a la seva parella que pagués els deutes amb Hisenda. En mentir, en atacar els "foscos poders de l'Estat", en titllar de "chavisme" el treball periodístic que ha revelat els detalls del comissionista, ha tensat la causa confessa de frau fiscal fins que ha passat a ser seva.

El debat sobre si les parelles dels polítics han de publicar les declaracions de béns ja estava superat. La llei reguladora de l'exercici d'alts càrrecs parla explícitament del cònjuge. Les lleis autonòmiques inclouen "relacions anàlogues". L'ètica, el bon govern i la lluita contra la corrupció apunten com és de necessària la transparència de l'entorn familiar. El cas Koldo n'és el millor exemple. Com en els anys de la Gürtel, la xarxa de testaferros de l'assessor Koldo García eren la seva dona i el seu germà.

Estem passant del debat i la confrontació ideològica a la desqualificació permanent i la carnisseria personal des dels grans partits

En aquesta persecució implacable, la dreta ha decidit desqualificar tota institució que no li doni la raó. Fa una setmana, va recórrer a l'Oficina de Conflicte d'Interessos contra Begoña Gómez, dona de Pedro Sánchez. Després de la denúncia, diversos mitjans van apuntar que el president podria acabar inhabilitat al Suprem. La conclusió de l'Oficina ha estat arxivar la causa en entendre que no s'havia d'abstenir en el rescat d'Air Europa pels contactes de la seva dona. Ella no surt al sumari i ni tan sols les informacions periodístiques no han pogut apuntalar el tràfic d'influències. La suposada injecció de 40.000 euros al màster que dirigeix Gómez a l'IE —a canvi, al·leguen les informacions, d'un rescat de 800 milions— no es va arribar a executar per la pandèmia. La resposta del PP ha estat carregar contra l'Oficina de Conflicte d'Interessos a la qual va acudir per imparcialitat.

El patró s'ha repetit contra la suposada filtració d'Hisenda. Per al PP ha estat més greu qui facilita la informació que els tres delictes contra Alberto González. I en aquesta línia, han carregat contra el fiscal de Madrid per defensar la seva honorabilitat davant d'una primera informació falsa. La parella d'Ayuso no havia arribat a un acord amb la Fiscalia, va ser ell que ho va sol·licitar i en detectar Hisenda delictes penals, ja era tard. El Col·legi d'Advocats de Madrid, en sintonia amb el govern d'Ayuso, ha denunciat el fiscal. Tot per intentar desmentir la falsedat.

És la mateixa dinàmica seguida contra el fiscal de l'Audiència Nacional que no va veure delicte de terrorisme contra Carles Puigdemont, contra el fiscal del Suprem que tampoc no ho va apreciar i contra la tinenta fiscal que ho va descartar. Al PP només li han servit com a independents la Junta de Fiscals que li va donar la raó. Així amb totes les institucions.

Estem passant del debat i la confrontació ideològica a la desqualificació permanent i la carnisseria personal des dels grans partits. Normalitzant les agressions a les institucions i a la premsa sense percebre el dany que suposa per a la convivència. Ho fa el PP mentre carrega contra l'amnistia perquè precisament trenca aquesta convivència. No és posicionament polític, no són vares de mesurar, són estratègies del tot s'hi val. Un altre dels assenyalaments que es fan a Sánchez.