"...i podrem treure això de Sant Jordi". Així s'afegia Javier Mariscal a la “molt bona idea” d’Eduardo Mendoza de prescindir de la referència al santoral i deixar la cosa en el Dia del Llibre (en nom de la defensa dels animals, entre altres deliris senils). “A mi m’agrada molt canviar les coses”, argumentava Mariscal, tot queixant-se també del concepte de Setmana Santa o de Nadal. “Sant Jordi és una d'aquestes coses catalanes que ‘no es pot tocar’, com el pa amb tomàquet. “A tomar por culo. Però què m’estàs contant?”. I, finalment: “El Dia del Llibre és una festa meravellosa. Ara que d'aquí res el pobre Pujol ens deixarà, ja podrem treure el nom de Sant Jordi”.
Aquests són els amics federalistes, els comprensius i progressistes, els olímpics “amigos para siempre”. Després del 155, aquesta suposada intel·lectualitat havia de demostrar que hi ha un camí del mig, que hem de conviure, que hi ha fórmules per a l’entesa i la reforma, però després de demostrar que no tenien cap idea per al conflicte (conflicte?, quin conflicte?), els acaba sortint el ressentiment o l’autoritarisme de sempre. Mariscal, amb aquell pensament tan bidimensional com el seu gos, parlant directament de la mort (indissimuladament desitjada) de Pujol. Com si Pujol hagués creat, imposat i encara mantingués, des de la seva vida enretirada, Sant Jordi per reial decret. Mendoza, atacant directament una de les nostres festes nacionals més antigues i singulars amb una gratuïtat i una manca de rigor i de necessitat veritablement inquietants. Loquillo, en el seu moment, dient que ell no vol encaixar en el paper de·"charnego agradecido”. Juana Dolores, parlant de destruir la llibreria Ona i tot el que representa. Boadella passant de la seva saludable sàtira “Ubú president” a la consideració del nacionalisme o l’independentisme catalans com a “religió laica”. Loles León amb allò de “Salió eso de la normalización lingüística del catalán y entonces fue muy difícil. Empecé siendo charnega, después botiflera y ahora me dicen colona porque estoy allí en Madrid”. Maruja Torres titllant Puigdemont de “carioco, el escapista”, però al mateix temps “escapant” de Barcelona perquè diu que no suporta l’independentisme. Etcètera. Alguns han decidit que cal aplicar la “solució final”, o allò que Josep Borrell anomenava la “desinfecció”. Si abans ho feien apuntant contra la “febre” independentista, ara ho fan apuntant contra la cultura catalana mateixa. Duen creure, i no els falta part de raó, que una cosa porta inevitablement cap a l’altra.
Aquests són els amics federalistes, els comprensius i progressistes, els olímpics “amigos para siempre”
En conclusió, les dues Espanyes ens han declarat la guerra: han decidit aprofitar la governança de Catalunya sota el règim del 155 per fer net, per imposar les tesis de Sociedad Civil Catalana, desmuntar la línia nacional dels mitjans de comunicació públics, laminar la immersió lingüística amb l’ajut dels jutges i normalitzar l’espanyolitat (en forma de bandera, d’idioma, de partits de la roja o de convidats al "Col·lapse"), com si el nacionalisme o el conflicte fos la veritable anomalia artificial. S’equivoquen, no cal dir-ho. Qui perviurà després de la (no desitjada) mort de Mariscal serà la diada de Sant Jordi, tal com també sobreviurà a l’il·lús enterrador Eduardo Mendoza i tot el tuf de Foro Babel que se li escola sota els bigotis. La cultura catalana, la llibreria Ona, la identitat, els símbols, la voluntat de decidir el propi futur (sí, en efecte, una cosa porta inevitablement cap a l’altra), la “infecció” i la “religió laica” continuaran sobrevolant-los com un país dels prodigis perdurable, com una Sagrada Família irreductible i inabastable. No podran amb nosaltres. “No passaran”. El que sí que sorprèn és com, precisament ara, la guerra ens la declaren més explícitament. S’han descarat d’una manera, i amb unes formes, que fa llàstima i tot. Sort que el govern Illa venia a superar els conflictes, a establir la concòrdia i a obrir una etapa de coexistència pacífica. Com deia aquell, l’únic que han fet és “despertar el monstre” del feixisme. Es comença venerant el 155 o manifestant-se amb Vox, com Salvador Illa, i s’acaba desitjant la mort de Pujol i de Sant Jordi. Tal vegada Mendoza i Mariscal són veus d’ultratomba que encara no saben que, ells sí, ja han passat a millor vida.