Quan semblava que els aires polítics anaven per esbotzar Sánchez i el seu suport de pollosos anti Espanya, vet aquí que l'extrema dreta postfranquista, filla del PP i que ara té rellogada al govern de Castella i Lleó, es despenja amb el tema de l'avortament. La idea era exigir als metges que fessin sentir a les dones en el moment de demanar l'avortament els batecs del fetus —prova desaconsellable medicament si és precoç— i fer-los veure una ecografia en 4D del ventre.
Aquesta proposta, mai vista ni publicada —veurem més endavant per què— i, per tant, de difícil tractament jurídic com a tal, s'ha anat diluint. Primer, semblava que es limitava a l'obligatorietat de les dones de sentir i veure batecs i ecografies; després, va passar a ser una indicació als metges d'informació voluntària i, finalment, no se sap què passarà, ja que a tot això el conseller regional de Sanitat, del PP, encara no ha badat la boca. És més, el PP no ha estat mai contundent en el rebuig d'aquesta imposició dels seus aliats postfranquistes. Veurem, finalment, amb quin tirabuixó se salva la coalició castellano-lleonesa —avantsala d'altres—, a costa de trobar la manera de perjudicar les dones.
Segurament la causa del desfici és doble. D'una banda, la necessitat, davant la precarietat governamental, de compartir mandat amb els extremistes, de no enfrontar-s'hi a camp obert. Intentar amb maniobres de palau torejar els il·liberals i esperar la propera envestida. D'altra, el propi interès del PP més reaccionari d'empatitzar amb les andanades contra la llibertat sexual de les dones i la seva planificació maternal. Cal no oblidar que la vigent llei de l'avortament està recorreguda pel PP davant el TC, que ara sembla que posarà després de 12 anys fil a l'agulla i ventilarà el recurs d'inconstitucionalitat.
Que el PP és contrari a l'avortament no és cap novetat i que —de dos mals, el menor— volia tornar a la llei Lluch de 1985, tampoc. Aquí, però, ha estat depassat per la dreta, per la ultradreta més aviat. De tota manera, els postfranquistes tenen el que volen: posar la seva agenda d'agitació al centre del debat polític. L'ocupació del debat és prèvia a l'ocupació de l'espectre institucional. I en aquesta via, davant la parsimònia dels partits tradicionals, persevera amb cert èxit l'avantguarda antidemocràtica.
En un sistema com l'espanyol i el català, on el pacient gaudeix de sencera llibertat, assetjar la dona, directament o indirecta, amb la contemplació de pràctiques ni sol·licitades ni necessàries mèdicament o inadequades pot ser fins i tot delictiu
Dit això, on som avui? Normativament res ha canviat, perquè res podia canviar. Si anem al portal web de la Conselleria de Sanitat de Castella i Lleó, en l'apartat normativa no trobarem res sobre "aborto"; només sota la cerca d'"embarazo" trobem tres disposicions: dues resolucions estatals (2015 i 2019) i una ordre regional sobre criteris per trasllats de personal (2016). Res de nou des del 2019 i, per tant, cap ressenya sobre l'ocurrència de l'il·liberal vicepresident de la Junta de Valladolid.
Vox sempre ha dit que el feminisme i, per extensió, la lluita en pro dels drets —de la mena que siguin— de les dones és una batalla ideològica. Per aquest partit, tot el que no sigui una dona d'una Secció Femenina aggiornata és ideològic, perquè per ells, al cap i a la fi, una dona per a què vol tenir drets? Per ser independent, es respondrà. Doncs no: això és ideologia de gènere feminazi, responen els ultradretans. Contraposen aquest discurs antitot amb el no-res, atès que no donen cap alternativa més que la negativa a reconèixer i fomentar els drets de les dones. Es basen, de fet, només en un únic element: el discurs en favor de les dones és pura ideologia. Ara resulta que Vox s'ha fet marxista i empra el terme ideologia tal com ho farien els marxistes, en el sentit d'emmascarament de la realitat. Quines coses!
El que el vicepresident de la Junta ha fet és pura ideologia i de la dolenta. Primer, cap conselleria ni cap administració, en el món democràtic, imposa als sanitaris de quina manera han de dur a terme la seva pràctica mèdica. Per això hi ha uns protocols, unes guies sistèmiques, consensuades pels facultatius especialistes i en constant evolució i avaluació que tenen, sigui quin sigui l'àmbit mèdic en què s'hagi d'aplicar, una base científica. Doncs bé, per tractar un avortament no està indicat, més aviat al contrari, que la dona senti els batecs o vegi imatges fetals. No té cap sentit. És com posar un rast d'alls al llit del malalt abans de fer-li una cirurgia cardíaca o receptar-li tres jaculatòries a una verge de la seva preferència abans d'un trasplantament de ronyó.
Però és més, en un sistema com l'espanyol i el català, on el pacient gaudeix de sencera llibertat, fins al punt que, sense cap mena de coacció, pot rebutjar —i el metge ha d'acceptar la seva decisió— el tractament que se li proposa i, fins i tot, demanar l'alta voluntària; assetjar la dona, directa o indirectament, amb la contemplació de pràctiques ni sol·licitades ni necessàries mèdicament o inadequades pot ser fins i tot delictiu. En un sistema en què, quan el facultatiu li vol lliurar les dades de l'analítica, el pacient, per les raons que sigui, no les vol saber i, per tant, no se li poden mostrar, com es poden imposar les aberrants pràctiques que encara no sabem si d'alguna manera s'aplicaran a Castella i Lleó?
No hem d'oblidar, per últim, que els protocols mèdics, consensuats i establerts científicament, no són normes jurídiques, sinó guies tecnicopràctiques. I estan dutes a terme pels professionals, no pels polítics ni per l'administració. L'administració no diu com s'ha de fer un trasplantament de fetge, per exemple. Per això, els protocols mèdics no es publiquen a cap butlletí oficial; d'aquí que no els hi puguem trobar. Se n'encarreguen les societats mèdiques especialitzades o els serveis corresponents dels centres mèdics. Intentar, doncs, tòrcer la mà a les dones només es pot qualificar d'una manera: se cerca aterrir les dones en un moment que, per a moltes, és crític, generant un estrès innecessari i sota cap consideració medicament indicat.
Aquest és el panorama que ens espera, si no espavilem: convertir-nos en una sucursal del règim d'Orbán, tal com explícitament proclamen els postfranquistes.