Si tens temps i pots, cancel·la tots els teus plans pel dia d’avui i corre a veure As bestas al cinema. Fes-me cas, no te’n penediràs. De fet, l’última obra de Rodrigo Sorogoyen és tan bona que fins i tot aconsegueix fer-te simpatitzar amb els francesos, cosa a la qual no estem massa habituats, suposo que per culpa d’haver-nos mutilat el país l’any 1659. No fugim d’estudi, però. Avui això no és un article d'opinió, sinó que faré com el cineasta madrileny i em dedicaré a llençar la pedra per bombardejar amb mil interrogants després, ja que As bestas és molt més que una altra típica pel·li costumista de gallecs tristos que viuen enmig de paisatges grisos on sempre plou. Ara que termes com 'sostenibilitat', 'respecte mediambiental' o 'energia verda' sonen més que la paraula 'mama' en boca d'un nadó, As bestas és una reflexió precisa sobre aquests aspectes cabdals de la nostra societat. Per això, en realitat, de qui parla és de tots nosaltres.

Igual com va passar en la literatura europea de mitjans del segle XIX, a As bestas la natura, amb muntanyes precioses i prats plens de cabres, vaques o cavalls, deixa de ser idíl·lica per esdevenir crua i aspra. Aquí hi ha la clau, crec, de la pel·lícula: en la interpretació del paisatge. És a dir, de la terra. D’una banda, la visió pessimista i ancorada al passat dels vilatans, gent humil nascuda allà, sense esperances, sense il·lusió i que veuen en l’opció de vendre’s les terres perquè hi instal·lin molins eòlics la gran oportunitat per escapar d’aquell destí marcat en el qual sobreviuen. D’altra banda, la visió romàntica i abraçada al futur d’Antoine i Olga, el matrimoni francès, dos professors cultes, idealistes i profundament ecologistes que ho han deixat tot per fer de pagesos a Galícia, viure d’un hort, proposar-se el repte de restaurar cases velles per tal de repoblar la pedania i viure en ella gràcies a l’agricultura i la ramaderia. Passa que els molins només s’instal·laran si tots els propietaris de la vall hi voten a favor, però el francès hi vota en contra i desferma el conflicte. La seva decisió condemna als seus veïns, ja que el seu vot és una il·lusió, però el dels vilatans, igual de lícit, una necessitat.

Mira, en sortir del cinema no vaig poder evitar pensar en Raimon Casellas i el títol d’una ressenya que vaig haver de fer a primer de carrera sobre Els sots feréstecs: “Poble petit, gran infern”. Vaig treure un 7, i el professor, que era el més gran entès en modernisme literari que ha existit mai a Catalunya, va assenyalar-me el títol del treball amb un interrogant vermell. Quan vaig explicar-li que era una frase pintada amb esprai a l’entrada del meu poble, la seva resposta va ser riure i dir-me que el meu poble devia ser molt poc acollidor amb els forasters. “Exactament igual que els veïns del poble d’Els sots feréstecs ho són amb mossèn Llàtzer”, li vaig dir referint-me al protagonista de la novel·la, i tot d’una va treure un bolígraf de la butxaca per pujar-me la nota a un 7’5. Si ara l’enyorat doctor Jordi Castellanos fos viu, li enviaria aquest article per dir-li que anés a veure As bestas, precisament perquè igual que va fer Casellas a la seva novel·la, Sorogoyen també construeix un drama ple de violència humana amb el ruralisme com a teló de fons.

Quan a mitja pel·li vaig escapar-me a pixar, vaig pensar en Terra baixa i en el Manelic matant amb les seves pròpies mans al malvat Sebastià, com dues bèsties

De fet, el retrat dels vilatans és d’un realisme tan precís que, si fossin vius, també recomanaria a Camilo José Cela, a Carlo Levi o al cineasta Sam Peckinpah que veiessin el film, ja que As bestas té coses de Viaje a la Alcarria, de Crist es va aturar a Eboli i d'Els gossos de palla. Però si em permets filar encara més prim, si pogués també m’agradaria recomanar la pel·li a Joan Puig i Ferreter, Marià Vayreda i sobretot a Àngel Guimerà, tres autors que segurament Rodrigo Sorogoyen no ha llegit en sa vida, però en qui és impossible no pensar durant les més de dues hores i mitja que dura el metratge, un temps clarament alarmant per la majoria de bufetes humanes. No pateixis, però. La pel·li, per sort, té una estructura digna d’una gran obra de teatre, amb una primera part, un clímax central i una segona part. De fet, va ser just després d’aquest clímax, quan vaig escapar-me a pixar al lavabo, que vaig pensar en Terra baixa i en el Manelic matant al malvat Sebastià. Matant-lo com dues bèsties en combat, ja que prendre-li la vida a algú amb les mans no és el mateix que fer-ho amb una arma.

No he vingut aquí a escriure spoilers, calma. Senzillament a dir que As bestas és una fabulosa pel·lícula política sobre l'explotació del territori amagada rere el vel d'un cinema hiperrealista on hi ha diverses capes de lectura, des del rebuig a l’estrany –paraula que comparteix etimologia amb estranger- fins a l'accés a la cultura passant per l'empoderament femení, el clientelisme policial, la democràcia com a sistema o el despoblament rural. A més, amb dues mirades sobre el mateix conflicte: la de la primera part del film, cent per cent masculina i carregada de violència, i la de la segona, cent per cent femenina i plena de resiliència. Per això quan vaig tornar del lavabo a mitja pel·li tenia Aigües encantades i La punyalada al cap, però quan vaig sortir del cine em va venir més a la memòria Víctor Català i els seus Drames rurals. Som el que llegim, suposo, i se’m va fer difícil no recordar les lliçons sobre el modernisme de Jordi Castellanos veient el determinisme en els personatges gallecs, segurament perquè néixer al cul del món, sovint, és una mena de soga eterna i lenta que et condiciona tota la vida. Ja ho veuràs, sinó. El personatge de Xan, interpretat per un Luis Zahera que hauria de guanyar automàticament tots els Goya possibles d’ara fins al dia que es retiri, es pot llegir d’una manera tan naturalista que fins i tot Émile Zola es fregaria les mans si veiés la pel·li.

Potser As bestas som nosaltres perquè a As bestas fins i tot el dolent té raó en allò que fa. Què és millor, sinó, fer fora tots els pagesos d’un poble i eliminar granges, pastures i prats per tal d’apostar per l’energia eòlica, aparentment ecologista, o oposar-s’hi, condemnar desenes de famílies a continuar treballant com a mules a canvi de quatre rals i pretendre viure cultivant tomàquets o produint carn de vedella amb l’esperança que la societat valori conceptes com “producte de proximitat”, “quilòmetre zero” o “agricultura ecològica”? Què condemna a què? I sobretot, qui condemna a qui, si al final és el capitalisme el gran responsable invisible a qui tan difícil és culpar? En aquestes preguntes no només s’hi amaga el conflicte que construeix un argument trepidant, sinó que s’hi amaga un dilema en el qual nosaltres, cada dia, podem ser també protagonistes cada cop que apostem per com consumim i on consumim. Potser no és casualitat, per tant, que en un mateix any el cinema produït a l’estat espanyol hagi vist com una pel·lícula en gallec com As bestas i una altra en català com Alcarràs, totes dues petites obres mestres, posin el focus en el món rural per explicar el que és universal. Potser perquè el canvi climàtic és en realitat el reflex d’un problema d'arrel molt més profund. I potser perquè el cinema és Cinema, en majúscules, quan plasma el món que vivim per interrogar-nos sobre el món que volem viure.