Fa una mica més d'un any –el maig de 2014– Pedro Sánchez era un polític gairebé desnonat. Tot just havia perdut les eleccions europees davant el Partit Popular per gairebé mig milió de vots i un molt pobre 23% dels sufragis; havia emergit amb força a la seva esquerra una fomació regeneracionista com Podemos, que parlava sense complexos de la casta i que emulava l'esperit assembleari del 15M; i, finalment, els principals referents del socialisme –des de González a la presidenta andalusa Susana Díaz– el consideraven naïf i amb poca capacitat de lideratge. No feia un any que havia estat escollit secretari general del PSOE i ja estava sentenciat. Agafat a l'únic pal que aguantava la tempesta regnant a la barcassa socialista, Sánchez va resistir les escomeses del seu propi partit i el seu recanvi es va postergar a les eleccions municipals del mes de maig passat. No va tenir un bon resultat, però l'aritmètica dels pactes va fer que els socialistes recuperessin parcel·les significatives de poder local i autonòmic. Tampoc no va tenir un bon resultat el passat 27S en les eleccions catalanes –el pitjor de la història del PSC– però va ser una mica millor que l'esperat i, a més, la desfeta del PP va ser absoluta.

Amb aquests vímets, Sánchez ha arribat fins aquí i s'ha plantat amb opcions de guanyar les pròximes eleccions espanyoles. La seva proposta estrella de canvi es redueix a una reforma federal de la Constitució espanyola. No satisfà ni al seu propi partit, és rebutjada pel PP, refractari a qualsevol reforma, i tampoc no s'obre camí a Catalunya com a solució al conflicte amb Espanya. No obstant això, Catalunya és per al PSOE crucial en la batalla electoral. Aquí s'escullen 47 diputats, la segona comunitat en nombre d'escons després d'Andalusia, on n'estan en joc 60. Totes les grans victòries del PSOE s'han sustentat en un bon resultat a Catalunya. Per això tampoc no és estrany que la formació de l'alcaldessa Ada Colau hagi entrat a la contesa electoral amb voluntat de donar un cop de mà a l'esquerra ranca de Podemos.

En aquest esquema preelectoral espanyol encara no han mogut les seves peces Convergència i Esquerra. Els primers volen repetir coalició i els segons no han explicitat la seva posició final. Una aliança els asseguraria la primera posició a Barcelona i Tarragona, i els atorgaria una majoria àmplia dels deu escons que estan en joc a Girona i Lleida. També els asseguraria 12 dels 16 senadors en disputa. D'anar separats, el més probable és que es donés pas a un resultat incert en què qualsevol de les quatre formacions al capdavant –CDC, PSC, C's i Esquerra– se l'acabés ficant a la butxaca. Òbviament, no seria el mateix que les dues formacions al capdavant fossin CDC i ERC que PSC i C's. Sobretot per l'efecte que tindria per al procés polític obert a Catalunya. I la data per comunicar les coalicions a la junta electoral venç el 6 de novembre. Aquesta serà, sens dubte, la primera pedra de toc per a la coalició que acaba de guanyar les eleccions a Catalunya.