L'actriu Ana Millán explicava en una entrevista l'altre dia el "paper" que actors i actrius tenen respecte a la "pel·lícula", és la Història. La importància que té crear un personatge mitjançant el qual se'ns expliqui el succeït, perquè se sàpiga, perquè no s'oblidi. No és el mateix llegir un text, estudiar, analitzar números, dades, que observar com es produeixen els fets, per decisió de persones concretes que viuen en contextos específics, una realitat.
Quan, per preparar l'accés a la Selectivitat, havíem d'estudiar Filosofia, la professora que teníem en el meu institut, Eulalia, va voler abordar l'assignatura a través dels perfils dels pensadors més destacats, apropant-nos a cada un des d'una perspectiva humana. Vam conèixer on van néixer, quins fets van marcar la seva manera de pensar, el tipus de família en el qual van créixer, la seva manera de relacionar-se amb l'entorn. Humanitzar, en definitiva, i fer-nos empatitzar (o no) amb aquells que van arribar a unes conclusions que després han estat utilitzades en la majoria dels casos sense contextualitzar, grapejat i intentant adaptar els conceptes que en no pocs casos es van retorçar fins a donar a entendre el contrari que els seus propis autors van voler en realitat dir.
Estudiar la metafísica dels costums de Kant es converteix en un exercici molt més assumible si coneixes una mica el pensador. Si algú t'explica aquella anècdota que relata com a la seva ciutat, sabien si el rellotge de la plaça de Königsberg estava en hora perquè Kant havia passat en aquell instant, a dos quarts de quatre, per davant. Com no s'hauria d'estudiar Nietzsche sense conèixer la seva malaltia contínua, el seu consum de drogues i la seva visió tan particular de les dones.
Eulalia va fer amb nosaltres, els seus alumnes, un exercici fonamental que resulta imprescindible per abordar qualsevol àmbit de la vida: contextualitzar i dotar tot d'un caràcter humà del qual normalment es prescindeix.
Veient Argentina, 1985 vaig recordar l'Eulalia. Explicar com ho fa la pel·lícula a través dels seus personatges, i especialment del que encarna Ricardo Darín, ens permet posar-nos a la pell d'un fiscal, Julio César Strassera, que va tenir la responsabilitat —i també l'honor— de defensar la població argentina davant de les massacres comeses per Videla i els seus. Un actor, Darín, que aconsegueix a la perfecció, una vegada més, presentar-nos un home polièdric, que "es caga als pantalons" davant el paper que li dona la Història: el d'un home humil, fins i tot acomplexat, que conscient del context en el qual viu, decideix assumir la responsabilitat de denunciar les atrocitats comeses, silenciades i impunement establertes en un moment en què va imperar a l'Argentina de Videla el terror, la massacre, la barbàrie contra els febles.
Una pel·lícula imprescindible, aquest "cinema necessari", com diu Luis Martínez en la seva crítica sobre la pel·lícula per a Metròpoli. Una feina que, com assenyalava Millán, ens explica una Història que ha de ser explicada. I que, si no fos per grans intèrprets com Darín, per a molts seria una realitat inexistent. El film no para d'aconseguir èxits. Des del Premi del Públic al Festival de Sant Sebastià, fins al Festival de Venècia. Té moltes paperetes per ser als Goya i també als Oscars. I estic convençuda que el seu director, Santiago Mitre, ho mereix.
La primera vegada en la història que els dictadors s'asseuen al banc dels acusats i són jutjats per un tribunal que ha de representar l'estat de dret en una Democràcia. Un procés que traspassa de la jurisdicció militar a la civil els atroços fets comesos pels qui es creien impunes. La pel·lícula ens explica detalls fonamentals que van molt més enllà del que hem llegit als llibres, en les sentències, en articles de premsa. Ens construeix l'Univers de Strassera, ens presenta el perfil humà del fiscal, que nomenat durant la dictadura, ha d'obtenir les proves per demostrar el que tothom sabia, perquè ho havien viscut.
El mal és possible, ja ho sap, perquè altres consenten que succeeixi. Perquè se serveix de la complicitat dels covards, dels aprofitats, dels mediocres que, podent ser justos i valents, trien callar davant les atroces injustícies.
La importància de comptar amb el suport de la seva dona, intel·ligent, valent i pilar fonamental de Julio César. Com el seu fill, qui des dels ulls de la infantesa pot veure l'essencial, el senzill, el fonamental. Com enfrontar-se a les pors. Com no quedar-se paralitzat. Com, sabent la veritat, cal treure energia d'on sigui per no desistir en l'afany de defensar-la. El motor humà tan fort i tan fràgil que, quan no defalleix, sempre guanya. La clau de la joventut com a eina indispensable per reconstruir, lliures de lligams, lliures de deutes, creditors d'un futur que necessiten per viure s'explica en la configuració d'un equip de suport per a la feina de Strassera. La seva mà dreta, Luis Moreno Ocampo, de 32 anys, que mai no havia participat en un judici, encarna la virginitat com a element indispensable per plantar cara als entramats del poder militar dictatorial.
El gir que ens ofereix la història real de la seva mare, fervent devota de Videla que no va poder quedar impassible davant el testimoni d'una professora universitària que va relatar com va donar a llum lligada de mans, amb els ulls embenats, en un cotxe policial, sense ajuda, mentre el seu nadó penjava del seient subjecta pel cordó umbilical durant cinc hores. I com després els policies van obligar la dona a netejar el seient del cotxe. Una declaració punyent, que ens demostra allò que els monstres poden ser capaços de fer quan se senten impunes.
La pel·lícula ens mostra un procés que, esclafat per la tradició, les consignes, el puny de formigó de "els vencedors", les veritats oficials, va haver de recórrer a la recerca de la veritat de la gent. Al relat en primera persona de l'experiència viscuda. Aquesta que els tramposos sempre pretenen esclafar, enterrar entre papers absurds i pintar amb difamació per destruir el missatge. Acompanyar Strassera en el seu procés de demostració de la veritat, sabent i coneixent la necessitat, per justícia, que el que va ocórrer no caigués en l'oblit de la història; i empènyer juntament amb això que la Justícia s'imposés és l'element motor de la pel·lícula.
Quants recordaran altres judicis i comportaments en diferents llocs del món en veure-la? Molts. I per això és important remarcar, com perfectament fa el director, que la història va ser real. I ho aconsegueix gràcies als magnífics detalls portats fins a l'exacta reproducció: imatges reals que es barregen amb la reproducció donen més força encara al guió. La immillorable caracterització de cada personatge, cada escena és un treball realment encomiable. L'escrit de qualificació del fiscal va aconseguir llavors arrencar els aplaudiments del poble argentí, així com de tants països que van observar un fet històric. Un discurs, el del fiscal, que va posar per sobre de qualsevol altra cosa la denúncia dels comportaments contraris a la moral i l'ètica més fonamental. Comportaments que encara avui detectem entre els qui ens governen, en diferents latituds.
I és que malgrat que Strassera va tancar brillantment amb aquell "Mai més", arrencant els aplaudiments llavors i fent-ho a través de Darín ara, continuem contemplant la impunitat de tants malvats, que han de quedar en evidència una vegada i una altra perquè, els qui són com la mare de Moreno Ocampo no tinguin més remei que quedar-se de genolls davant l'evidència.
El mal és possible, ja ho sap, perquè altres consenten que succeeixi. Perquè se serveix de la complicitat dels covards, dels aprofitats, dels mediocres que, podent ser justos i valents, trien callar davant les atroces injustícies.
Argentina, 1985 ofereix la possibilitat de donar un cop d'ull a la Història per fer una anàlisi de consciència en el present. En mà de l'espectador és, com sempre, aprofitar l'experiència perquè no torni a succeir.