És curiós que justament ara, sis anys després de la presa de pèl en què es va convertir la declaració d’independència posterior a la celebració del referèndum del Primer d’Octubre, els protagonistes d’aquella ensulsiada s’enfadin perquè el PSOE pretengui incloure en l’exposició de motius de la llei d’amnistia, que negocien per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, que tots aquells fets van ser una il·legalitat. Per què de cop i volta surten amb aquesta, si el fet de córrer a lliurar-se en el seu dia a les autoritats espanyoles implicava per si sol que se sentien culpables i el d’acceptar després els indults i ara l’amnistia vol dir exactament el mateix?

El referèndum en cap cas no va ser delicte. I no ho va ser bàsicament perquè la convocatòria de referèndums a Espanya havia estat expressament despenalitzada l’any 2005 pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que va deixar sense efecte la reforma del Codi Penal introduïda pel PP el 2003, en temps de José María Aznar, per castigar amb pena de presó els qui en convoquessin sense l’aprovació del govern espanyol, en un intent de frenar l’anomenat pla Ibarretxe, amb què el lehendakari Juan José Ibarretxe volia dotar Euskadi d’un nou estatus polític. El 2017 la derogació continuava plenament vigent —de fet, ara també— i, malgrat això, els dirigents de les forces polítiques catalanes i de les entitats sobiranistes que l’havien organitzat van ser acusats de rebel·lió i sedició i, el que és pitjor, ells ho van donar per bo com si res. Cap no va fer servir aquest argument per defensar-se. Al contrari, tots van acotar el cap, van admetre que havien actuat malament i van prometre, tot i les proclames d’alguns per fer creure el contrari, que es portarien bé i no ho tornarien a fer mai més.

La legalitat espanyola, per tant, no havia estat vulnerada en cap moment. Tot i així, però, els representants llavors d’ERC i del PDeCAT —actualment substituït per JxCat i que justament dissabte va abaixar de manera definitiva la persiana per falta de parroquians— s’hi van sotmetre, després van beneir els indults i ara assumiran l’amnistia. Tot humanament molt comprensible, però políticament absolutament impresentable i indefensable. El que sí que van incomplir, i de manera flagrant, va ser la legislació catalana, les anomenades lleis de desconnexió aprovades pel Parlament els dies 6 i 7 de setembre i que els obligaven a implementar el resultat del referèndum de l’1 d’octubre. En lloc d’això, després de la comèdia del dia 27 la desbandada va ser total. Uns es van rendir i es van lliurar amb armes i bagatges, altres van marxar a l’exili, i tots plegats van deixar penjats els més de tres milions de catalans que van sortir a votar —perquè la xifra real va ser aquesta i ells van ser els primers que van córrer a amagar-la— i que s’havien cregut que allò anava de debò i que els seus no els enganyarien mai.

Cal no oblidar que els que ara negocien per tornar a fer president un còmplice de l’aplicació del 155 a Catalunya són els mateixos protagonistes del fiasco dels fets d’octubre

És per això que, en aquest context del sisè aniversari de la malaguanyada declaració d’independència, no tenen cap sentit les paraules de Carles Puigdemont demanant a l’independentisme que no hi renunciï, quan va ser ell el primer de fer-ho en no aplicar-la. La crítica a “la pulsió amnèsica o devaluadora d’alguns” se la podria aplicar el mateix 130è president de la Generalitat. Potser es tracta de marcar perfil en un moment en què les negociacions amb el PSOE semblen, segons diuen ERC i JxCat, encallades. Però si no els agrada que els negociadors de Pedro Sánchez els vulguin fer empassar l’amnistia amb l’etiqueta que tot allò que va succeir l’octubre del 2017 va ser il·legal, la solució és molt senzilla, que bloquegin la reelecció del president del govern espanyol i obliguin a repetir les eleccions. Malgrat els escarafalls d’uns i altres, tanmateix, no sembla que estiguin disposats a deixar-se perdre un pacte amb què individualment tots surten guanyant.

Quan queda menys d’un mes per fer efectiva la investidura de l’inquilí de la Moncloa si no es vol haver de tornar a posar les urnes —el termini expira el 27 de novembre—, més aviat fa l’efecte de tot el contrari, que denuncien en públic que l’acord amb el PSOE està molt verd precisament per no frustrar-lo, no fos cas que uns nous comicis els fessin perdre bous i esquelles i, de manera molt especial, la possibilitat de poder retornar plenament a la política activa gràcies justament a l’amnistia. Potser el temor és més evident en el cas d’ERC, com donen a entendre els clams d’Oriol Junqueras i del president de la Generalitat, Pere Aragonès, però JxCat tampoc no es troba gaire lluny d’aquesta posició. Talment fa la impressió que el que busquen realment són les excuses per poder justificar el pacte quan arribi el moment. Perquè cal no oblidar que els que ara negocien per tornar a fer president un còmplice de l’aplicació del 155 a Catalunya són els mateixos protagonistes del fiasco dels fets d’octubre.

Ara bé, aconseguir que l’exposició de motius de la llei d’amnistia —o com se n’acabi dient— no inclogui finalment cap referència a la suposada il·legalitat del Primer d’Octubre no significa perdre de vista quin és l’objectiu fonamental de la causa catalana. I és que ara fa sis anys molts ciutadans de Catalunya no van sortir al carrer i es van partir literalment la cara per, tot i ser qüestions rellevants, assolir el traspàs de Rodalies ni millorar el finançament autonòmic ni resoldre el dèficit fiscal ni impulsar l’oficialitat de la llengua catalana a Europa. Ni tan sols per repetir el referèndum d’autodeterminació. Ho van fer, només, per la independència. ERC i JxCat ho saben perfectament, però sembla que s’estimin més imitar Pedro Sánchez fent de la necessitat virtut i fer veure que plou. És el camí que han recorregut de la independència a l'amnistia. Com diu la dita, per a aquest viatge no calien alforges.