"Si acceptava a ulls clucs que l'antiga Mequinensa era, pel cap baix, el rovell de l'ou de la galàxia, el foraster intel·ligent s'hi trobava com a casa", deia Jesús Moncada al seu Calaveres atònites. Així mateix, si assumim, ja d'entrada, que este article és incomplet i haurà fet curt, potser siga tot més senzill de pair. Lo text obituari és un passejar per camins estrets vora el precipici, un poar sense mesura per a vore si encara hi ha aigua al fons, quan saps del cert que la font s'ha assecat. Parlar d'algú que ja no hi és, d'algú estimat, d'algú tan immens que no sabries per on començar. D'algú com Zoraida Burgos.

Eres capaç de materialitzar les olors, aquella sentor que sembla impossible de descriure. És llegir-te encara i obrir los narius i respirar la descripció viva, l'aroma feta paraula. La importància de la memòria olfactiva que tan magistralment vas saber evocar en la teua obra literària. Aquells gessamins que sempre plantaves a la recerca del perfum dels estius d'infantesa que passaves a Extremadura, al poble de ton pare, i que mai no vas aconseguir reproduir del tot amb exactitud aquí, al teu estimat Ebre natal. Tal vegada perquè podem tornar al lloc i als records però no al quan. I este quan d'avui ha finit i, amb ell, la teua veu sòlida i amable que va arribar als quasi 93 anys. Qui t'ho havia de dir quan de menuda te van diagnosticar un problema al cor i la fragilitat no et va amollar des d'aleshores.

'Aigua' i 'temps' són les paraules que més van aparèixer als teus llibres. L'aigua del riu, del mar, dels blaus que t'obsedien. Lo temps que passa inexorablement i que ara se t'ha endut. Aquell que vas absoldre, per clemència —quin remei— en un poemari imprescindible. Potser per això et vas afeccionar a la restauració: mobles i quadres que guanyaven una segona oportunitat. Lo pas del temps dixa ferides, a les persones, als edificis, al paisatge, a les obres d'art. I tu, amb la teua poesia i la passió per la restauració, los hi vas retornar un bri d'alè. Lo sendemà de jubilar-te com a bibliotecària vas anar a inscriure't com a alumna a l'Escola d'Art de Tortosa i et vas inventar una nova vida, una pròrroga de gairebé trenta anys, entre pinzells, gúbies i fils d'or, sense abandonar mai la ploma i el compromís.

Amb tu, Zoraida, se'n va alguna cosa més que el teu nom. Aquells intel·lectuals a cavalls de dos segles han posat lo peu en terra, descavalquen i mos dixen orfes, a l'Ebre i al país

De les més de dues dècades d'amistat, me quedo amb los sis anys que juntes vam preparar la teua biografia, publicada per Onada Edicions. Entre les teues reticències inicials i la meua agenda complexa feem la broma de dir: "aveam si això acabarà sent una obra pòstuma!". Aquell llibre, no. Este article, sí. Aquella biografia creada a quatre mans però amb pianos diferents esdevé un tresor meravellós, un cofre de records inesborrables, de passejades vora el riu pel teu hort, de converses, de berenars, de correus electrònics, de rutes amb la furgoneta amunt i avall. Com los teus versos que mos atravessen de dalt a baix. Tu, que deies que escrivies, simplement, perquè no trobaves motles per traçar la bellesa d'un instant. Tu, que eres feliç sincerant-te davant d'un full en blanc i badant davant d'una pintura.

En aquella època vaig descobrir que t'atrevires a escriure en català després de llegir La pell de brau, d'Espriu; que casa teua va ser el camerino de Lluís Llach i Guillermina Motta a mitant dels anys sixanta, en un concert de la Nova Cançó a Tortosa, o que, tot i ser escriptora, les paraules te feen nosa perquè buscaves sempre la precisió: dir el màxim de coses amb lo mínim de paraules. T'encantava la llibertat de viatjar, t'obsessionaven les dunes i tenies uns amics i companys de generació extraordinaris: Gerard Vergés, Jesús Massip, Ricard Salvat, Frederic Mauri, Roberto Escoda, Manuel Pérez Bonfill. Ja no queda ningú d'aquella foto. Amb tu se'n va alguna cosa més que el teu nom. Aquells intel·lectuals a cavalls de dos segles han posat lo peu en terra, descavalquen i mos dixen orfes. A l'Ebre i al país, que haurien de poder ser la mateixa cosa.

Si qualsevol d'ells hagués nascut més amunt del Coll de Balagué, potser la seua obra o el seu traspàs hauria ocupat pàgines de diaris o minuts d'informatius. Siga com vulga, Zoraida ha marxat amb timidesa i discreció, com era ella. Mos queda la seua obra poètica completa (Convivència d'aigües, La Breu Edicions) i el record del seu acaminar tranquil i savi. Com va escriure Pérez Bonfill fa quasi cinquanta anys: "Zoraida, ja ho sabeu, és aqueixa poetessa petita i bibliotecària, intel·ligent i sensible, agosarada i tímida ensems, que mai no va obtenir ni una ratlla, almenys de cortesia, de l'oficial cultureta casolana. Déu els conservi la vista! És clar que era una dona, escrivia poesia, ho feia en català i era d'esquerres [...] Quan la poeta s'acosta amb saviesa al seu entorn, les mans se li omplen de dignitat, ètica i estètica, i el paper recapta aquesta dignitat i l'articula".