La setmana passada mentre passejava per les xarxes socials —com acostumo a fer per sentir-me vinculada amb la comunitat humana i per no perdre’m cap dels profunds debats que hi sorgeixen— vaig fer una llambregada a X (Twitter) i a la secció Per a tu m’hi va aparèixer (per atzar o per l’algorisme d’X) una piulada en què es deia que la Generalitat i algunes direccions d’alguns centres educatius s’estan carregant l’educació dels nostres infants perquè deixen passar curs a tot Déu, sigui quin sigui el seu rendiment escolar. Com volent dir que a l’escola ningú carda ni brot i que qui dia passa, any empeny. Em va semblar un debat interessant i hi vaig ficar cullerada; perquè què hi ha més interessant en aquesta vida que debatre apassionadament a X?

Com a persona responsable que soc, no se’m va acudir res més que preguntar a la Generalitat de Catalunya (a través del seu compte d’X) si tot això era cert. I es veu que sí. Almenys això sembla per l’allau de comentaris que vaig rebre com a resposta a la meva pregunta (òbviament cap era de la Generalitat). Tothom afirmava que era cert. Fins i tot algú (un tal @Galer43) va dir que “si hi ha massa suspensos, inspecció demana explicacions a la direcció, i aquesta als professors. Per evitar fer informes i haver de donar explicacions, s’aprova i tema resolt. ‘La vida ja els posarà a lloc’, he sentit dir diverses vegades”. No sé per on començar. No sé si posar-me a plorar primer durant tres dies seguits o començar a cremar tots els contenidors de reciclatge que trobi pel carrer (aquells de l’anunci d'"envàs on vas" que després acaben tots barrejats perquè no hi ha ni Déu que faci el que ha de fer, ni els que se suposa que es dediquen a això).

A veure si ho entenc, hi ha tants alumnes que suspenen i que, per tant, haurien de repetir (per als directors de centres educatius que no ho sabeu, repetir curs era una tècnica que es feia servir als anys noranta del segle passat perquè els alumnes que no estudiaven sabessin que no estudiar tenia unes conseqüències) que han arribat a la conclusió que és millor deixar-los passar curs, sobretot si són males peces (per no haver-los d’aguantar un altre any passen la pilota calenta al professor del curs següent), i que sembli que tot són flors i violes. És a dir, que és millor amagar tota la merda —la seva incompetència— sota la catifa i mirar cap a un altre costat. I tot això amb el vistiplau de la Generalitat, dels pares, dels directors dels centres educatius i dels professors. Negar la realitat, fer veure que no passa res, que tot va bé, que ja es resoldrà tot més endavant sense intervenir-hi…, perquè es veu que el temps ho cura tot, fins i tot la ignorància i la ineptitud.

Per què suspenen tants alumnes? Quina mena de professors i de sistema educatiu tenim?

La permissivitat i la infantilització d’una banda, però endinsem-nos ara en l’altra gran qüestió, la incompetència: per què suspenen tants alumnes?, quina mena de professors i de sistema educatiu tenim? L’altre dia vaig quedar amb uns amics que m’estimo molt i vam començar a parlar de quan estudiàvem a l’institut (fa uns 250 anys, aproximadament), vam coincidir en el fet que molts de nosaltres havíem suspès alguna assignatura perquè el professor arribava a classe, expulsava tot el que tenia al cap sense tenir en compte com rebíem la informació els alumnes i se n’anava. La classe es feia avorridíssima i totalment incomprensible. No va ser fins que vam anar a classes de repàs (o a conferència, com en diem a Banyoles) que vam aprovar aquestes assignatures. L’únic que feia de diferent aquella persona era prendre’s la molèstia d’explicar-nos les coses amb calma i fer-nos atractiva l’assignatura. Quina és la causa (o les causes) d’aquesta incompetència educativa? Els professors no fan bé la seva feina? Els directors dels centres educatius tenen fòbia als suspensos i no en volen sentir a parlar? El Govern de torn de la Generalitat pressiona els centres educatius perquè tothom aprovi perquè no vol fer l’esforç de reparar res i prefereix somriure i dir que tot va molt bé (amb il·l·lusió!)?

El 2005 (més o menys) vaig viure a Escòcia (Edinburgh) i vaig decidir estudiar-hi Audiovisual Technology. A mig curs vaig haver de deixar els estudis i tornar a la meva estimada terra (Catalunya, òbviament). En aquell moment no ho vaig entendre; no ha sigut fins avui que ho he entès. Els professors del centre em van dir que tornés, que no passava res si me n’anava uns dies, que descansés i que tornés després per acabar el curs. Que un alumne abandonés el centre era un punt negatiu al seu expedient, una taca fosca que no es podia esborrar; tot i que ells ho intentessin disfressar d’amor i compassió. Estic parlant del 2005; vint anys abans, a Escòcia, ja passava el que està passant actualment a Catalunya. Dit això i ja per anar tancant el tema, tothom sap que ajornar els problemes no fa res més que agreujar-los i, en molts casos, tornar-los irreversibles. Què volem, un futur de xitxarel·los, baliga-balagues i curts de gambals? Pregunto. I ara sí, me’n vaig a plorar durant tres dies seguits.