Independentment de si Sánchez o Feijóo s’imposen el 23-J (i també del company d’investidura o de coalició que acabin necessitant els protagonistes de la cosa), el marc mental de Catalunya quedarà determinat uns quants anys per allò que l’esquerra ha denominat “la lluita antifeixista.” He escrit manta vegada que la mateixa expressió és una contraproduent bajanada (sobta veure com l’empra gent que gosa atribuir-se la condició d’historiador) i també recordo novament que, lluny d’una lluita de bàndols guerracivilistes, aquests són bàsicament uns comicis on PP i PSOE malden per tornar a les aigües tranquil·les del bipartidisme. A pesar d’això, el processisme ha aconseguit fer reviure un pensament neo-folklòric de resistencialisme cultural; ho podeu comprovar en la reivindicació del català que fan els humoristes i en com tot déu plora per una sola subscripció a Cavall Fort.

A l’antifeixisme de fireta li aniria molt bé que Vox no perdés pistonada a Espanya i dins del territori. De fet, resulta molt curiós comprovar com la reacció als fets censuradors (i censurables) de Borriana ha consistit en una espècie d’orgasme victimari col·lectiu filtrat en unes revistes que ja no llegeix ni déu i no pas en recordar una cosa tan senzilla, però menys susceptible d’excitar la ferida a la padrina, com que ni el puto president del Gobierno pot entrar en una biblioteca pública i retirar-ne un llibre, pel simple fet que les col·leccions acostumen a ser patrimoni d’elecció i de manteniment del seu director. Això no és un fet casual i exemplifica com la política està intentant retornar la tribu a l’activisme cultural dels temps prepujolistes, des d’on la partitocràcia processista voldria mantenir viva la flama victimària, mentre va tramant quina serà la seva nova disfressa.

Mentre els sobiranistes juguen a l’auca de la seva lluita particular, Salvador Illa ha aconseguit que el PSC recuperi el tremp a les diputacions del país

Però la història no sempre es repeteix i així com la repressió franquista agonitzant posà els fonaments dels partits nacionalistes democràtics a Catalunya, aquesta aparent lluita d’avui (que no té res d’èpica, justament perquè no pugna contra una dictadura sinó un partit de marquesets i advocats de l’estat) només tindrà un beneficiari: es diu Partit dels Socialistes de Catalunya. Això que intento explicar va més enllà del sòlid resultat que Salvador Illa tindrà el diumenge vinent i fins i tot de quan decideixi enderrocar Pere Aragonès per esdevenir el nostre Molt Honorable 133. El PSC recaptarà tot l’antifeixisme líquid simplement perquè serà el partit amb les estructures més sòlides de poder dels pròxims anys a Catalunya (Junts continuarà perdut en un desgavell perpetu i Esquerra pagarà, tard o d’hora, el fet de disposar només de les prebendes que reparteixi la Generalitat).

Mentre els sobiranistes juguen a l’auca de la seva lluita particular, Salvador Illa ha aconseguit que el PSC recuperi el tremp a les diputacions del país, tot això amb el rumb que pot marcar des de l’alcaldia de Barcelona. Si els socialistes són hàbils, i diria que el seu capatàs n’és molt més del que la penya es pensa, el PSC acabarà absorbint la pulsió antifa catalana per retornar-la al fangar calmós del poder institucional (fixeu-vos com Miquel Iceta, un gat vell del tema, fou dels primers polítics a fer-se una foto amb les revistes prohibides a Borriana). La gràcia del fet és que Illa podrà empassar-se tot aquest desordre d’ira amb independència de qui governi a Madrit: si ho fa el seu superior li deurà la vida, i si acaba triomfant Feijóo tindrà la legitimitat de ser un dels bastions principals de resistència del PSOE a l’estat. Les manifes les muntaran els cupaires, però se’n beneficiaran els sociates.

Amb tot això no vull dir que els catalans no tinguem tot el dret del món a protestar perquè un cretí irrompi a un equipament cultural i se n’endugui material de premsa o d’estudi, ni que el present cultural que vivim sigui xauxa. Només adverteixo del fet que quan acostumes a plantejar una guerra civil de fireta mitjançant un antifeixisme de saló i monòleg... el rèdit de la comèdia se l’acostumen a apropiar els enemics.