A l’entrevista que Jordi Basté feia aquesta setmana a Pedro Sánchez, el president espanyol enfocava la negociació decretant, ell solet, que la proposta de referèndum era una “posició de màxims” i, per tant, suggeria que qualsevol acord consistiria en quelcom per sota d’un referèndum d’autodeterminació. Deixant de banda si ens sembla honest o realista com a plantejament, Pedro Sánchez no sembla haver entès que l’octubre del 2017 Catalunya va decidir una sortida unilateral i que el fet no haver-se culminat no la invalida com a via. Perquè, vejam una cosa: se’ns està dient que la independència és impossible de manera unilateral però també de forma pactada? És això el que se’ns intenta dir? Perquè dir això és veritablement no entendre què va passar el 2017, com funcionen els processos d’independència i què significa la paraula “impossible”. Provo d’explicar-me:
He tingut diverses enganxades (a través d’articles) amb el professor Mas Colell pel fet d’afirmar, tantes vegades i en diversos mitjans, que “la independència és impossible perquè Europa no ho vol”. Em sembla una afirmació, a banda de falsa, immoral. Per què immoral? Immoral perquè la vam tenir als dits. Perquè ja sabem com es fa, però no vam gosar agafar-la. Pel sacrifici de tanta gent abans i després del referèndum, per l’esforç físic i intel·lectual que va costar arribar fins a aquell moment, per la factura pagada en forma de repressió i, sobretot, ho repeteixo, perquè vam demostrar que era possible. I hi torno: vam demostrar que era possible. I vam demostrar com es fa. I, si mai tornem a trobar-nos en condicions de fer-la, l’entorn juridicopolític serà encara més favorable a aquesta idea que no ho era el 2017. Per tant, compte amb fer servir la paraula “impossible”, quan Catalunya va deixar Espanya quasi sense sortida i quan en tot cas parlem, molt probablement, d’un mal càlcul de les pròpies forces. Si es vol dir que “ara estem en un altre moment” o que “es va deixar passar l’oportunitat”, podem provar de coincidir. Però el que vam demostrar aleshores és precisament que és possible, i és per això que no hi ha cap proposta de màxims que no sigui la de veure què ofereix Espanya per impedir-ho. El màxim és aquest: sabem com marxar. A partir d’aquí, proposin Estatuts nous o proposin referèndums acordats. Nosaltres ja hem avisat.
Compte amb fer servir la paraula “impossible”, quan Catalunya va deixar Espanya quasi sense sortida
Recordo els mesos abans de l’octubre del 2017, quan tot semblava enfocat a una unilateralitat irreversible, i jo em preguntava: “com ho poden evitar?”. I a banda dels lògics arguments de l’abús d’autoritat, de la prevaricació judicial, del 155 (que per mi no evita res) o de la intervenció (improbable) de l’exèrcit, sempre em quedava al tinter la seva carta més útil: el PSOE. Aquesta carta no es va fer servir el 2017, però es fa servir des del 2019, i és la millor carta del regne d’Espanya per aturar el procés. L’està fent servir, i crec que molt hàbilment, però no oblidem que és la seva última carta: com que no es podia invocar cap reformisme el 2017, amb el PP al poder, es va canviar aquesta circumstància i des del 2019 que tot són ofertes de diàleg, falses o reals, però que amorteixen el conflicte. No és poca cosa: significa que Espanya només pot evitar la independència de Catalunya reformant-se a fons, i fent una bona oferta. De si en serà capaç o no, en dependrà la nostra habilitat per jugar-nos-hi dos o tres sopars. Però que ningú oblidi que, si estem parlant de diàleg i si ara ho estem fent amb mediadors internacionals i processos d’amnistia, és perquè la independència de Catalunya és possible. És més que possible: és la posició de màxims que el PSOE no vol admetre, però que plana per damunt de qualsevol taula. I per damunt dels sopars que ens hi podem jugar, inclosos els d’aquestes festes. Per cert: Bon Nadal a tothom.