Durant anys s'ha intentat presentar el conflicte entre l'Estat espanyol i l'independentisme català com un simple episodi delictiu, una pulsió identitària o una desviació institucional que havia de corregir-se mitjançant càstig penal. Va ser una estratègia deliberada: desplaçar el conflicte del terreny polític al penal, perquè al terreny polític l'Estat no tenia una resposta convincent i perquè, al penal, la força simbòlica de la condemna podia substituir la manca de legitimitat democràtica per afrontar la qüestió de fons. Aquest desplaçament tenia una conseqüència inevitable: el conflicte no es resolia, només s'ajornava; i cada ajornament exigia dosis més grans d'excepcionalitat, interpretacions expansives i mecanismes de tancament corporatiu. La llei d'Amnistia apareix així no com un gest generós, sinó com el reconeixement tardà que la repressió judicial va assolir un límit: el de la racionalitat del Dret i el de la sostenibilitat institucional

Convé fixar una idea des de l'inici perquè forma part del debat real: l'única aportació política atribuïble al govern de Pedro Sánchez ha estat la promulgació de la llei d'Amnistia. I això, essent rellevant, no s'ha de confondre amb la resta del que ha ocorregut. Tota la resta ha estat feina estrictament jurídica: la desactivació d'ordres europees de detenció i entrega, l'exposició dels dèficits del procediment espanyol davant de tribunals estrangers, la construcció de l'argumentació sobre immunitat parlamentària europea, la defensa del principi democràtic a Europa, el combat davant la manipulació del concepte de malversació, la neutralització d'estratègies dilatòries i de sabotatge judicial

No hi va haver, per tant, una arquitectura política que acompanyés el procés de desjudicialització, sinó una resistència institucional que va obligar a traslladar el conflicte allà on l'Estat espanyol és més vulnerable: el Dret de la Unió, la cooperació judicial internacional i els estàndards convencionals de Drets Humans.

Per això, el moment actual és especialment rellevant: s'apropa el tancament d'una llarga seqüència jurisdiccional i el 2026 aquest final de cicle es produirà per acumulació de pronunciaments estrictament jurídics. El decisiu no és el que el govern espanyol vulgui o deixi de voler, perquè no controla el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ni el Tribunal Suprem ni el Tribunal Europeu de Drets Humans. El decisiu és l'arquitectura de límits del sistema jurídic europeu i com aquesta arquitectura acaba per imposar un desenllaç, fins i tot, davant la resistència d'un òrgan jurisdiccional que, des del 2017, ha actuat com a actor polític.

Al terreny polític l'Estat no tenia una resposta convincent i al penal la força simbòlica de la condemna podia substituir la manca de legitimitat democràtica per afrontar la qüestió de fons.

El primer pronunciament rellevant serà el del TJUE, quan devia ser el del Constitucional. No es tracta d'una sentència més, sinó del pronunciament que fixarà les condicions de possibilitat de la resistència espanyola. El raonament serà previsiblement doble. Per una banda, afirmarà que una llei d'amnistia aprovada pel Parlament nacional és compatible amb el Dret de la Unió sempre que respecti els valors de l'article 2 del Tractat de la Unió Europea i no suposi una vulneració estructural de l'estat de dret. Per altra banda, precisarà que el Dret de la Unió no converteix el TJUE en un tribunal de revisió general de les opcions legislatives nacionals i que la seva intervenció només es justifica quan existeix vincle real, directe i material amb àmbits europeus, especialment els interessos financers de la Unió, la protecció del pressupost o la integritat de l'ordre jurídic europeu. Aquesta precisió no és un detall: és el tancament de l'estratègia de prolongar el conflicte mitjançant qüestions prejudicials fabricades en fals.

En aquest punt apareix el nucli tècnic: la malversació. La tesi del Tribunal Suprem ha consistit a usar la malversació com a mecanisme de bloqueig. En termes processals, es presenta com un delicte que afectaria per naturalesa interessos europeus i exigiria el control del TJUE. En termes polítics, s'utilitza com a excusa per preservar el nucli simbòlic del càstig: si no es pot sostenir el relat del "cop d'estat", se sostindrà el del "saqueig", encara que la realitat empírica i jurídica ho desmenteixi. Quan es pronunciï el TJUE, tallarà aquesta via delimitant amb precisió què significa "afectació d'interessos financers" i què significa "vinculació suficient". Ho afirmarà amb claredat i tancarà de forma definitiva la possibilitat de noves qüestions prejudicials destinades únicament a impedir l'aplicació de l'amnistia. El TJUE no només resoldrà un cas: clausurarà un mètode

Aquell pronunciament tindrà a més un efecte col·lateral: deixarà sense recorregut la retòrica espanyolista que Europa “vigila” Catalunya i “corregeix” l’amnistia. En realitat, Europa vigila Espanya perquè Espanya ha intentat convertir el Dret penal en instrument punitiu per resoldre una crisi política. I quan Europa hi entra, recorda que el principi democràtic no és ornamental: que un Parlament pot legislar per corregir un excés penal i que l’estat de dret no és el dret del jutge a imposar la seva ideologia, sinó el deure d’aplicar la llei amb racionalitat i sense arbitrarietat

La segona estació serà el Tribunal Constitucional. El debat aquí és delicat perquè el Constitucional no és només tribunal de garanties: també és un òrgan conscient de la seva posició en l'equilibri institucional. El més probable és que es vegi condicionat per dos paràmetres: la seva pròpia doctrina sobre l'amnistia i el pronunciament del TJUE. En termes jurídics, el TC no pot sostenir una interpretació incompatible amb el Dret de la Unió; en termes institucionals, difícilment assumirà el cost d'un xoc amb Europa. La seva sortida natural és reconduir la interpretació restrictiva del Suprem cap a una aplicació compatible amb el propòsit legislatiu.

Som al final del recorregut judicial del procés com a mecanisme de repressió. No perquè l'Estat hagi canviat d'idea, sinó perquè ja no queden refugis processals

La qüestió clau no és la constitucionalitat abstracta de l’amnistia, sinó la manera com el Suprem l’està buidant: redefinir elements del tipus de malversació, estendre el concepte de “benefici personal” a beneficis polítics, negar la finalitat reparadora de la llei mitjançant lectura hostil, introduir requisits no previstos pel legislador i tractar l’amnistia com a excepció interpretada restrictivament fins a la seva anul·lació material. En un sistema constitucional mínimament coherent, tot això vulnera legalitat, seguretat jurídica, prohibició d’arbitrarietat i separació de poders. El Constitucional no necessita inventar res: n’hi ha prou de recordar que el jutge aplica la llei, no la destrueix; i que la tutela judicial efectiva exigeix una resolució fundada en Dret, no en la voluntat de càstig

El tercer moment serà el Tribunal Suprem. Convé abandonar ingenuïtats: el Suprem no es resistirà per error, sinó per coherència interna amb el paper que va decidir assumir des del 2017. Fins i tot si perd a Europa i és reconduït pel Constitucional, intentarà prolongar la dificultat mitjançant incidents, interpretacions defensives, aplicació parcial, maniobres processals i dilacions. La pregunta no és si ho intentarà, sinó quin marge li quedarà. Aquest marge existeix, però ja no és infinit: el que abans es venia com a dogma jurídic avui es veurà com a resistència oberta a una llei orgànica i al Dret de la Unió.

Aquest marge està condicionat per l'eix de sortida institucional: la competència. El Suprem sempre va tenir l'opció d'inhibir-se en favor del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respecte dels exiliats, ja que l'encaix competencial s'ha sostingut més per voluntat de centralitzar el conflicte que per lògica processal. Inhibir-se seria jurídicament defensable i políticament intel·ligent. Defensar el contrari condueix el Suprem a una contradicció difícil de sostenir: mantenir la centralització com a exigència constitucional quan l'amnistia expressa exactament el contrari.

L'última estació serà el Tribunal Europeu dels Drets Humans. El TEDH no decidirà sobre l'amnistia, però sí sobre el judici del procés i, amb alta probabilitat el 2026, també sobre la condemna del president Torra. I la coincidència temporal és essencial: podrien acumular-se el 2026 fallades adverses per a Espanya en dos assumptes constituents del relat institucional des del 2017. Si Estrasburg hi entra a fons, no assenyalarà mers errors tècnics: qüestionarà l'ús expansiu del Dret penal, la falta de previsibilitat dels tipus aplicats, la falta de proporcionalitat de les condemnes, la falta d'aparença d'imparcialitat, la restricció del debat polític i el càstig de la mateixa institució presidencial en el cas Torra.

Estrasburg, tard o d'hora, posarà el segell final sobre allò que va ser tot això: no una resposta penal a un delicte, sinó un ús expansiu del Dret penal per afrontar un problema polític que exigia, des del principi, política i democràcia

Aquest escenari tindrà una dimensió reputacional de primer ordre. Una sentència adversa sobre el procés ja seria un cop significatiu; dos pronunciaments consecutius en el mateix any, en el nucli de la resposta penal a l'independentisme, produirien un trencament reputacional elevat. I, en aquest trencament, la responsabilitat no podrà diluir-se ni amagar-se rere la idea que “Europa no entén Espanya”: s'individualitzarà i es projectarà sobre les dues institucions que van tancar el cicle punitiu des de dins: el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.

La corresponsabilitat del Constitucional no naixeria de la seva conducta respecte de la llei d'Amnistia, on no sembla disposat a actuar com a blindatge del Suprem. Neix de la seva trajectòria prèvia: sota la direcció de Cándido Conde-Pumpido, va avalar tot el resolt pel Suprem respecte de l'independentisme català i va consolidar l'arquitectura sancionadora. En un sistema constitucional, el Tribunal Constitucional és el garant últim de drets fonamentals. Quan valida, legitima; quan tanca, institucionalitza. Per això, si el TEDH declara vulneracions en el judici del procés o en el cas del president Torra, el retret reputacional serà necessàriament compartit: el Suprem com a autor de l'edifici punitiu i el Constitucional com a òrgan que el va consolidar.

En definitiva, llevat d'una extravagància d'última hora —perquè a Espanya sempre hi ha la temptació d'una última pirueta processal per prolongar el conflicte—, som al final del recorregut judicial del procés com a mecanisme de repressió. No perquè l'Estat hagi canviat d'idea, sinó perquè ja no queden refugis processals. Europa passarà el forrellat. El Constitucional no es voldrà immolar. El Suprem es quedarà sense arguments jurídics i només podrà oferir resistència material. I Estrasburg, tard o d'hora, posarà el segell final sobre allò que va ser tot això: no una resposta penal a un delicte, sinó un ús expansiu del Dret penal per afrontar un problema polític que exigia, des del principi, política i democràcia

L'amnistia no serà el final del conflicte polític, però sí que ha de ser el final del cicle judicial. I quan això ocorri, quedarà demostrat el que durant anys es va negar: que el Dret, quan s'usa amb rigor, té una força superior a la voluntat de càstig. Fins i tot a Espanya. Fins i tot davant dels qui van creure que podien convertir el Tribunal Suprem en una frontera infranquejable per a la democràcia. Aquest tancament de cicle, per ser institucionalment digne, exigeix a més un últim gest de normalitat: que el Tribunal Suprem s'inhibeixi cap als òrgans jurisdiccionals naturals que corresponen, retornant l'assumpte al seu curs ordinari. Només així el final del recorregut judicial podrà presentar-se com un retorn al Dret i no com una derrota. I amb aquesta inhibició, inevitablement, arribarà també el final d'una anomalia més gran: el protagonisme polític de jutges, fiscals i advocats, cridats a desaparèixer quan el conflicte deixi de ser litigi i torni a ser debat democràtic. Perquè els tribunals no són escenaris d'èpica, sinó espais de garanties; i nosaltres, tots, hem de tornar allà d'on mai no hauríem d'haver sortit: a les estrades.