A l'Estat espanyol de les autonomies, totes les Comunitats són teòricament iguals però, a la pràctica, unes en són més iguals que d'altres.

Deixant al marge les qüestions històriques, des de molt aviat es va veure que l'edifici descansava primordialment sobre les quatre Comunitats que, per raons i de formes molt diferents, són portadores de fets diferencials que els atorguen una personalitat singular, una capacitat centrípeta o centrífuga (segons els casos) capaç de sostenir o desestabilitzar el complex engranatge d'un Estat descentralitzat, i una influència gran en la política espanyola.

Un dels fets més cridaners de la democràcia espanyola que va néixer de la transició ha estat la presència en aquestes quatre Comunitats (Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia) d'una força política i socialment hegemònica que ha ostentat el poder real de forma pràcticament contínua (fins i tot quan transitòriament s'ha vist desplaçada del govern).

Jo els anomeno "partits institucionals"; o si ho prefereixen, "partits nacionals" -que no és necessàriament el mateix que nacionalistes.

Em refereixo a Convergència i Unió a Catalunya; al PNB al País Basc; al PSOE d'Andalusia; i al PP a Galícia. En la història de tots ells poden trobar-s'hi un grapat de trets comuns:

El primer, ja esmentat, és la seva hegemonia sostinguda en el temps. Han guanyat totes les eleccions autonòmiques des del principi de la democràcia. Quan excepcionalment van sortir del govern (CiU entre el 2003 i el 2010, el PP a Galícia entre el 2005 i el 2009 i el PNB entre el 2009 i el 2012), va ser en mans d'efímeres coalicions de perdedors, i va ser sempre per tornar aviat al seu hàbitat natural, que és l'exercici del poder.

CiU ha ocupat la presidència de la Generalitat durant 28 anys; els lehendakaris del PNB han habitat Ajuria Enea 32 anys (i el que els hi queda); el PP ha governat 31 anys a Galícia (i sembla que seguirà), i el PSOE d'Andalusia mai no ha deixat el poder des del 1982.

Cadascun d'ells té una identitat política diferent, però tots han estat socialment transversals, amb una capacitat de penetració que abasta tots els sectors de les seves respectives societats i tots els racons dels seus territoris.

Tenen una poderosa vocació governamental, nodrida de perllongadíssimes estades al govern, i es van instal·lar en aquest espai en què el partit es confon amb la institució fins a difuminar-se les fronteres entre una cosa i l'altra.

Tots ells han desenvolupat discursos i estratègies d'identificació essencial amb el territori. Hem vist CiU presentar-se com el representant natural de la identitat de Catalunya; el PNB com la quinta essència del basc; els populars gallecs van fer famós el seu eslògan "Galego coma tu" (gallec com tu), i durant molt temps el PSOE-A s'ha identificat corporativament com "el gran partit dels andalusos".

El seu quasimonopoli del poder els ha permès armar mecanismes de control social summament eficaços, encara que fregant el límit de l'admissible en una democràcia europea. Tot això acompanyat de trames i pràctiques caciquistes, si no manifestament corruptes.

Han passat crisis serioses: el PNB va viure una escissió en els 80 i va estar a punt de perdre el rumb quan Ibarretxe es va embarcar en l'aventura de la sobirania abertzale al costat dels socis polítics d'ETA. Al PP de Galícia li va costar gestionar la successió de Fraga. El PSOE d'Andalusia ha estat diverses vegades a prop de sucumbir als vaivens i turbulències de la seva marca nacional. Però tots s'han recuperat i han aconseguit mantenir la seva posició dominant.

El secret sempre ha estat en un potent instint de supervivència i en una fidelitat irrompible als respectius codis genètics. I, també per què no dir-ho, en una comprensió profunda –més enllà de les conjuntures- de l'ànima dels seus països i dels corrents socials, els visibles i els subterranis.

Amb tots els clarobscurs, dubto molt que l'Estat de les Autonomies s'hagués afermat a Espanya sense la presència d'aquestes forces estabilitzadores en les quatre comunitats clau.

Convergència és l'únic d'aquests "partits-Estat" que un dia es va posar en mans d'un tal Mas que va resultar ser un llunàtic tarambana que va sortir al carrer en pijama, i va emprendre el camí del suïcidi polític

La millor mostra d'això és l'excepció: Convergència. És l'únic d'aquests "partits-Estat" que un dia es va posar en mans d'un tal Mas que va resultar ser un llunàtic tarambana que va sortir al carrer en pijama, va extraviar el carnet d'identitat i va emprendre el camí del suïcidi polític. CDC ha deixat d'existir formalment fa unes setmanes, però en realitat va deixar de ser Convergència quan es va proposar ser ERC i es va passar de l'ordre al desordre i de l'imperi de la llei al de la insurrecció. Tot, per comprovar que entre l'original i la fotocòpia, el públic sempre es queda amb l'original. Avui qui marca el pas en el nacionalisme català és Esquerra, i tots sabem -Junqueras el primer- que és qüestió de poc temps que aquest fet es concreti en la presidència de la Generalitat.

En desnaturalitzar-se i perdre's, Convergència no només s'ha destruït a si mateixa. Atès el seu caràcter troncal, en fer-ho ha trasbalsat i fracturat la societat catalana i ha fet ensopegar la política espanyola, en la qual tradicionalment havia jugat un paper fonamental i gairebé sempre estabilitzador.

Diumenge vinent votaran de nou els bascos i els gallecs, i les enquestes que es publiquen als mitjans ofereixen una imatge bastant clara del que succeirà. Ballaran els altres partits, apareixeran noves forces, però tot indica que el PNB a Euskadi i el PP a Galícia revalidaran la condició de partits institucionals de govern sense grans dificultats.

Aquesta és la foto comuna a pocs dies de la votació: un partit majoritari, amb llarga experiència de govern, internament cohesionat i amb múltiples ressorts de control polític i social. Una gestió de govern reconeguda com a eficaç. Una societat raonablement satisfeta que sent que, fins i tot dins de la crisi general, la seva situació actual és millor que la de la resta d'Espanya. Un líder consolidat i universalment conegut davant un col·lectiu de rivals semianònims. I una oposició fragmentada, sense nord i, en diversos casos, afectada pels pitjors conflictes interns, que són aquells que no es poden ocultar però tampoc explicar.

Amb totes les especificitats que es vulgui per a cada cas (òbviament, la política del País Basc i la de Galícia són molt diferents), aquest retrat deixa pocs dubtes que, tret d'una sorpresa monumental, assistirem en les dues eleccions a una nova victòria dels partits institucionals.

I què volen que els digui: em sembla lògic. Per molt lluny que estigui tant del nacionalisme basc (i de qualsevol altre, inclòs l'espanyol) com del conservadorisme hereu de Fraga Iribarne, això no deixa de ser una competició a la qual pot aplicar-se amb justícia allò "que guanyi el millor". Que és el que previsiblement passarà.