Amb aquesta mentalitat tan madrilenyocentrista que amara la política espanyola, abunda la teoria que afirma que el 26-M serà, sobretot, una segona volta de les generals d'abril. Així pot ser que sigui en aquells territoris sense una identitat diferenciada o habituats al reflex del que succeeix en la política estatal, encara que ni tan sols allí podem donar-ho per segur. El que sí que podem donar per cert és que, en nacions com Catalunya, Euskadi o Galícia, aquests comicis tenen vida pròpia perquè es disputen en sistemes polítics propis.

Passades les generals i dictaminat en qui es confiava per representar els interessos del país, gestionar el futur dels presos o buscar un desenllaç per al procés, no sembla forassenyat pensar que els catalans s'apropin a les urnes pensant més en qui governarà els seus ajuntaments i els seus "assumptes locals", com els agrada dir al fòrum, que en els conflictes de Pablo Casado, les ambicions d'Albert Rivera, les remuntades de Pablo Iglesias o les poses presidencials de Pedro Sánchez.

Donant per fet que hi haurà eleccions catalanes en uns mesos, tampoc no sembla un excés aventurar que molts votants catalans valoren aquestes municipals com una primera volta per anar decidint qui governarà el país en els decisius anys que han de venir. Una percepció que també tindria un clar impacte en les eleccions europees i que explicaria que el CIS li estigui donant, contra tot pronòstic, un escó a Carles Puigdemont; feliç protagonista d'una excepcional campanya de màrqueting gratuït, gentilesa de la tossuderia i la curtedat de mires de Ciutadans i el Partit Popular i el seu afany a forçar la llei per impedir la seva candidatura.

En nacions com Catalunya, Euskadi o Galícia, aquests comicis tenen vida pròpia perquè es disputen en sistemes polítics propis

Serà molt rellevant per a les futures catalanes comprovar si ERC aconsegueix repetir la victòria d'abril, ampliar el seu domini sobre l'espai electoral nacionalista i, sobretot, assaltar un tros significatiu del notable poder territorial que encara conserven els antics convergents, que els ha facilitat sobreviure millor de l'esperat el 28-A. La simbòlica presa política de l'alcaldia de Barcelona per part d'Ernest Maragall i els republicans podria marcar un abans i un després en els equilibris de la política catalana.

El PSC s'enfronta al desafiament de repetir un resultat brillant sense l'impuls del PSOE i la candidatura de Pedro Sánchez a la Moncloa. Necessita recuperar parts significatives del poder territorial que ha anat perdent, especialment en àrees urbanes, si pretén aspirar de manera creïble a governar la Generalitat en uns mesos, sigui des de la presidència o sigui com a soci.

A la dreta les urnes s'obriran amb aires gairebé dramàtics. Amb Ciutadans en adolorida vigília després de la marxa d'Inés Arrimadas i el PP en plena operació de tornar a enterrar Aznar i desenterrar Mariano Rajoy, es juguen veure qui dels dos es queda amb l'espai minvant de la dreta catalana. Naturalment no es tracta d'una lluita equilibrada. Els taronges juguen per millorar el seu avantatge. Els populars lluiten per sobreviure a la voracitat de Vox i al glamur de la marquesa.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat