El millor del resultat del 21-D és que s'ha acabat per sempre la història de la majoria silenciosa i els pretesos efectes miraculosos de la massiva participació no nacionalista. No hi ha una majoria clara a Catalunya, ni silenciosa ni sorollosa. Coexisteixen dues minories majoritàries, cadascuna representada per partits i líders que només saben intentar imposar-se a l'altra i preveure com la seva alquímia electoral s'estavella una vegada i una altra contra les matemàtiques de la realitat. Mentre ambdues minories no es reconeguin mútuament, queda poc a fer. I això és el pitjor dels resultats del 21-D, que han guanyat aquells que es van presentar prometent derrotar els altres, no reconèixer-los.

Els resultats no són bons per a ningú perquè ningú no ha obtingut allò que cercava i volia. No es deixin enganyar pel màrqueting postelectoral. És cert que l'independentisme suma la majoria absoluta, però el guanyador en vots i escons és Ciutadans, i això representa una derrota en tota regla. Tampoc no és del tot cert que els taronges hagin derrotat el separatisme a les urnes, com va dir aquesta mateixa nit un Albert Rivera que no va saber resistir-se a ser la vedet principal; tret que acceptem que, des d'avui, governar amb majoria absoluta forma part del que significa ser derrotat.

ERC no només no obté allò que buscava quan va forçar Carles Puigdemont a renunciar a convocar eleccions, sinó que recull un fracàs espectacular que la relega a tercera força, forçada a triar entre donar suport a JuntsxCat, arriscar-se a una crisi amb el seu electorat o obrir una crisi interna de conseqüències imprevisibles. Els vots de la CUP ja no són necessaris, n'hi ha prou amb la seva abstenció i ja sabem tots que això sempre es cotitza a la baixa. L'expresident ha tornat doblegades a Oriol Junqueras les jugades de la darrera setmana d'octubre, però això no li evita l'acalorament d'haver quedat darrere de Inés Arrimadas; ser el primer candidat nacionalista en la història que no guanya ni en vots ni en escons.

Tampoc no és cert que els taronges hagin derrotat el separatisme, com va dir aquesta mateixa nit Albert Rivera, tret que acceptem que, des d'avui, governar amb majoria absoluta forma part del que significa ser derrotat

Ciutadans ha guanyat les eleccions, però no li serveix de gran cosa. Ha clonat l'estratègia de confrontació frontal amb el nacionalisme que al seu dia va fer créixer el PP, i això li ha servit per sumar diputats, però també ha arribat a la mateixa destinació que els populars: ara ningú no vol governar amb ells. És cert que es visibilitza que el relleu en el lideratge de la dreta espanyola pot caminar més a prop del que semblava, però també ho és que fa temps que el PP no competeix a Catalunya sinó que utilitza Catalunya per competir a Espanya. L'ona expansiva segurament no arriba a la seu popular de Gènova i bona part del mal ja estigués descomptat, però qualificar de desfeta el que han patit els populars és quedar molt curt.

Mariano Rajoy en surt tocat, però ni serà la primera vegada que sobreviu, ni té algú a casa que pugui plantejar-li una alternativa abans de les eleccions generals. No es mourà ni un mil·límetre. Ho va poder dir més alt però no més clar en la seva compareixença: que ho arreglin els partits catalans, que ell ja ha complert.

Als socialistes els ha pesat dir una cosa i fer la contrària: del "No és No" a votar amb el PP al Senat i fer-se selfies amb Inés Arrimadas i Xavier Albiol; no es pot donar suport al 155 i alhora jugar a la transversalitat. Els comuns han recollit el que han sembrat: Ada Colau va preferir passar i veure esperant una oportunitat millor, i el mateix han fet els seus votants. Atents, ara comença el més difícil.