Gairebé alhora que la premsa de Madrid celebrava amb entusiasme la suposada "punxada" d'una Diada que havia tret al carrer més sis-centes mil persones ―és cert que registrant la concurrència més baixa dels últims anys― Albert Rivera reclamava per enèsima vegada la immediata aplicació de l'article 155 per acabar una vegada per sempre amb el cop a Catalunya. O punxada o cop, però les dues coses alhora no poden ser. Només és l'últim exemple del desconcert amb què la política espanyola està gestionant tot el que passa a Catalunya des de les eleccions en què havien de guanyar el nacionalisme, però al final la cosa no va sortir exactament com estava planejat.
Encara que poques coses hi ha més contagioses que el desconcert. Que ho preguntin, si no, als centenars de milers de persones que, aquesta vegada, van decidir quedar-se a casa i passar el dia en família, abans que anar a una convocatòria on la unitat és una cosa de la qual es parla però que es practica cada vegada menys.
Abans i després de la sentència, el nacionalisme català seguirà plantat i desconcertat davant del mateix dilema: o unilateralitat o pragmatisme
A la gent no se li pot estar demanant que triï i prengui decisions traumàtiques un cop rere l'altre. Tots tenim un límit per a la quantitat de drama que som capaços de suportar. Triar nació ja és un cert turment. Obligar també a escollir entre diferents vies i estratègies per construir aquesta nació i exposar-te que algú et digui traïdor, simplement perquè no has optat per allò que aquest algú vol, ja sembla esperar massa.
Que republicans i neoconvergents fa temps que només comparteixen espai en el govern, com un matrimoni unit ja únicament per la hipoteca, emergeix com una evidència inqüestionable d'aquesta Diada. També la insuficiència dels números per convertir la convocatòria en una demanda innegociable d'unitat, com semblava que pretenien les organitzacions convocants. Si l'objectiu passava per marcar des de fora l'agenda i les estratègies als partits nacionalistes, clarament no s'ha aconseguit.
Abans i després de la sentència, el nacionalisme català seguirà plantat i desconcertat davant del mateix dilema que, ni canviarà substancialment, ni s'arreglarà sol, ni desapareixerà amb el temps. O unilateralitat o pragmatisme, cal escollir. Les dues coses no poden ser. Escollir té costos, no surt gratis i sempre presenta el problema que, als qui preferien l'altra opció, no els agradarà. És l'únic segur quan es prenen decisions: sempre pagues un preu. Totes les altres coses, només el temps ho dirà.