Dicta el destí de la política a Espanya des de les eleccions del 2015 i ho ha tornat a fer, és la llei del pèndol. A l'eufòria de l'esquerra i el nacionalisme per una moció de censura que, de xamba, va escombrar Mariano Rajoy i va tornar Albert Rivera a l'estatus d'eterna jove promesa, la va seguir una depressió de cavall en un Partit Popular que, de pura desesperació, es va llançar al buit desconegut de Pablo Casado, només per no seguir pel camí burocràtic que els oferia per triplicat Soraya Sáenz de Santamaría.

Amb les primeres relliscades del "govern bonic" de Pedro Sánchez es va girar la truita. Vam tornar de l'estiu amb l'esquerra espanyola afligida de síndrome postvacacional i la dreta revitalitzada llançant de nou les banderes d'Espanya al vol. L'acord pressupostari entre Sánchez i Pablo Iglesias va modificar de nou la direcció del pèndol, deixant l'esquerra convençuda que podia aprofitar el que quedava de legislatura i a la dreta blava i taronja enrogida per la indignació de veure com s'allunyava l'anhelat avenç electoral.

Mentre la dreta acabava l'any destensada i negociant relaxadament com es repartien el poder a Andalusia, l'esquerra feia comptes sobre el millor dia per anar a eleccions

Els resultats andalusos va semblar que ho trastocaven tot un altre cop. A l'entusiasme de la dreta espanyola per la reconquesta de la llargament anhelada terra andalusa de mans de califat susanista, li va correspondre un profund ànim de derrota entre els socialistes i un marcat desconcert entre els seus suports morats i nacionalistes, que els va portar fins i tot a una estúpida cursa per veure qui entre ells tenia més culpa en l'èxit de Vox. La dreta acabava l'any destensada i negociant relaxadament com es repartien el poder a Andalusia, mentre assajava el model de coalició destinat a guiar la reconquesta d'Espanya. L'esquerra acabava l'any fent comptes sobre el millor dia per anar a eleccions i el nacionalisme català evidenciant encara més l'esquerda que separa els pragmàtics dels unilateralistes; per descomptat, les possibilitats que arribessin a entendre's tendien a zero.

Però aquí el pèndol polític sempre ha mostrat una extraordinària sensibilitat. N'hi ha hagut prou que el Consell de Ministres de Barcelona obrís alguna porta al diàleg i les enquestes certifiquessin l'estimbada del PP que els resultats andalusos ocultaven perquè llisqués en la direcció oposada. La constatació que existeix una majoria de dretes possible i probable ha afavorit que el govern de Sánchez i els pragmàtics obrin més portes, com l'oferta de Miquel Iceta per negociar els pressupostos catalans si es negocien els espanyols o la cada vegada més clara possibilitat que no hi hagi esmenes a la totalitat en el Congrés. Vox ha reclamat el protagonisme que li concedeixen els sondejos estatals i que PP i Cs li neguen, tractant-los com aquelles amistançades del franquisme a qui els senyors de dretes els posaven un pis. La dreta es tensa davant de la perspectiva que quedi més legislatura de la calculada i la majoria de la moció de censura es destensa per guanyar temps. A veure quant tarda a canviar el pèndol aquesta vegada.

Tian Riba
Opinió El trifachito Tian Riba