Fa tot just unes setmanes Pedro Sánchez, el Renascut, s'havia fet il·lusions. Com tants d'altres abans que ell, creia que tenia a la seva mercè un Mariano Rajoy debilitat, desconcertat i desarborat per tot el que succeïa a Catalunya; en especial després de les càrregues policials de l'1-O. El líder socialista li va fer llavors una oferta que no podria rebutjar: suport sense fissures a l'aplicació del 155 a canvi de la reforma constitucional. La jugada era mestra, segons el parer del secretari general. D'un costat es guanyava el suport de barons, susanistes i votants del PSOE abraçant la fe del 155 i de l'altre donava corda al PSC i a Miquel Iceta amb la promesa de la reforma de la carta magna.

Segurament, com tantes altres vegades sorprès davant de la falta d'habilitat estratègica dels seus adversaris, el president va veure el cel obert i va acceptar sense dubtar. A canvi de comprometre's simplement a estar present en la Comissió Sánchez per "avaluar el model territorial", desactivava les crítiques socialistes a la violència policial, solidaritzava el problema català i es treia de sobre la hipoteca de necessitar el suport oportunista d'Albert Rivera; negoci rodó.

Als socialistes els queda plorar desconsolats pels racons del Congrés per com són de dolents els seus companys de comissió, mentre juren i perjuren que no faran president de la Generalitat ningú de dretes

No fa falta ser un gran analista per saber qui està aconseguint el que volia i amortitzant millor el tracte. El 155 es va aplicar com una seda mentre Occident es desfeia en lloances al gran estrateg Mariano, ja de tornada al seu clàssic "reformar per reformar és ximpleria". La Comissió Sánchez és un vaixell a la deriva.

Els nacionalistes ja ni hi van voler pujar i Podemos va baixar-ne abans de salpar; va ser el millor que van poder fer. Els populars l'han rebaixat de categoria diverses vegades i ja l'han convertit en un lloc ideal per parlar del finançament autonòmic, el Senat o les tendències de moda primavera-estiu el 2018. Ciutadans ha trobat un altre lloc on continuar fent el seu etern míting de campanya. Als socialistes els queda plorar desconsolats pels racons del Congrés per com són de dolents els seus companys de comissió, mentre juren i perjuren que no faran president de la Generalitat ningú de dretes.

Ara els populars els tenen entretinguts amb la promesa que la comissió arrencarà de veritat després del 21-D, perquè ara no convé enterbolir la campanya. És la llegendària abraçada mariana: ni una mala paraula, ni una bona acció; ell mai no et diu que no a res, però al final sempre acaba sortint allò que li convé. Els socialistes farien bé de començar a preguntar-se no ja si els estan estafant, sinó com evitaran que els acabin plomant.