La guerra de coixins que han lliurat el Tribunal Suprem i la mesa del Congrés, llançant-se els uns als altres la suspensió dels diputats presos, suposa l'evidència més sòlida i incontestable aportada fins al dia d'avui sobre la debilitat jurídica de les mesures preventives adoptades contra els acusats. No deixa de ser un cas de justícia poètica que aquesta prova hagi estat aportada, precisament, per dues de les més altes institucions d'aquest Estat que, com més s'entossudeix a demostrar la seva fortalesa, més sembla només saber evidenciar la seva debilitat.

Si la suspensió dels diputats i senador presos fos realment tan legal i tan automàtica, no hi hauria hagut tants problemes per posar la firma, amb eleccions i sense eleccions. L'únic cert és que totes les vies proposades plategen problemes i s'exposen al risc de resultar tombades, de manera més que vergonyant, per la justícia europea. Per això tots han provat de protegir la seva firma en una decisió que suspèn els drets de diputats legítimament electes, sense que intervingui sentència ferma en contra seu i sense que la justícia l'hagi sol·licitada expressament posant també la seva firma.

La via de la suspensió partint de l'article 384 bis de la llei d'enjudiciament criminal va ser i estava clarament pensada per a delictes de terrorisme. Estendre-la als delictes de rebel·lió suposa una interpretació extensiva de fràgil i inestable justificació. Ho demostra que l'informe dels lletrats del Congrés únicament pugui remetre's a la interlocutòria del jutge Pablo Llarena com a precedent i fonamenti el seu dictamen exclusivament en aquesta mateixa decisió. En el dret penal, o està clarament tipificat o no existeix; només per analogia es pot estendre als delictes de rebel·lió i, de moment, l'analogia no sol ser una font de dret pacífica.

Només des del deliri suprem pot assumir-se la pretensió del Tribunal Suprem d'eludir qualsevol responsabilitat jurídica i política per decisions que han pres exclusivament els seus magistrats

La via de l'article 21.1.2. del reglament de la cambra exigeix clarament la petició de suplicatori i la seva concessió. Resulta tan evident que només en això es mostra realment taxatiu i clar el tautològic informe dels lletrats. Obviar el tràmit no soluciona el problema jurídic; per molt que s'hi entossudeixin el magistrat Marchena i els seus col·legues de tribunal, el voluntarisme, de moment, ni permet eludir les obligacions processals ni soluciona els defectes de procediment.

Només des del deliri suprem pot assumir-se la pretensió del Tribunal Suprem d'eludir qualsevol responsabilitat jurídica i política per decisions que han pres exclusivament els seus magistrats, traslladant-la de manera tan autoritària com intrusiva al legislatiu. Exigir que el poder legislatiu es faci responsable de les decisions del Suprem i legitimi, perquè sí, les seves més que qüestionables conseqüències polítiques representa una fractura insuportable en qualsevol esquema de separació de poders.

Que el Congrés dels Diputats es presti a un relat on la justícia és qui deixa presentar-se i sortir elegits als presos i el Parlament és qui els suspèn i els impedeix exercir la seva representació, només s'explica des de la debilitat moral i intel·lectual d'una esquerra espanyola que ja no sap defensar els seus principis sense donar la raó abans a la dreta.

Si Carles Puigdemont surt elegit per a Europa, o quan Oriol Junqueras obtingui la més que probable acta d'eurodiputat, i el Parlament Europeu els permeti prendre possessió i segurament exercir, què faran o diran per explicar-ho el nostre Tribunal Suprem i el nostre Parlament?