Totes les previsions que hi ha per a les pròximes eleccions catalanes, que toquen el febrer del 2025, és que les guanyarà, si res no canvia, el PSC, amb Salvador Illa al capdavant. De fet, ja les va guanyar el 2021, encara que fos per molt poc, però com que les forces sobiranistes —ERC, JxCat i la CUP— sumaven majoria, es va haver de conformar a fer de cap de l’oposició. Ara les coses pinten d’una altra manera i tot indica que aquesta vegada ningú no li podrà discutir la presidència de la Generalitat. Deu ser per això que els que es veuen a venir que perdran la cadira comencen a fer córrer tota mena d’infàmies i maledicències sobre el que representarà un mandat en mans de l’exministre de Sanitat.

Salvador Illa (la Roca del Vallès, 1966) no és precisament l’ànima de la festa, el que els espanyols en diuen la alegría de la huerta, però no per això ho ha de fer pitjor que els inquilins del palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona que hi ha hagut fins ara. Després d’una carrera política prolífica des que el 1995 es va afiliar al PSC (regidor, alcalde, diputat, ministre, secretari d’organització, primer secretari...), aquest esporàdic professor d’economia a la facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull —que divendres va revalidar el lloc com a líder del partit i que el congrés que se celebrarà el març ratificarà—, de posat sorrut, aspecte taciturn, mirada trista i apagada i que no riu mai, aspira a fer el cim com a president de la Generalitat i afegir-se al reduït grup de mandataris socialistes —Pasqual Maragall i José Montilla— que han governat la institució des que va ser restaurada el 1977.

I quan això passi no serà cap catàstrofe per a Catalunya, cap catàstrofe més gran, en qualsevol cas, que la que pateix el país des del 2017. Un mandat de Salvador Illa no seria, per tant, pitjor que el de Quim Torra o, sobretot, que el de Pere Aragonès, que a causa de la feble minoria que té el Govern d’ERC —només 33 diputats de 135, després de partir peres amb JxCat— ja està fent, a la pràctica, les polítiques que li mana el PSC, amb l’ajut d’En Comú Podem, i que dissabte es va afanyar a anunciar que repetirà com a candidat, no fos cas que a algú de fora, però també de dintre, no li quedés clar. Tot i la submissió del PSC al PSOE i l’abandonament de principis com el de la defensa del dret d’autodeterminació que durant tants anys havia caracteritzat el socialisme català, no sembla que hi hagi perill que qui va ser alcalde de la seva vila natal surti amb cap atzagaiada. Al contrari, fa cara d’home pausat, prudent, moderat, de fet avorrit, que difícilment trencarà cap plat.

La sociovergència, amb Salvador Illa al capdavant, encara que a algú li sembli poc atractiu i estimulant, s’apunta com la sortida més factible per a la pròxima legislatura al Parlament.

Si aquest cop pot efectivament governar serà, però, perquè ERC, JxCat i la CUP hauran perdut la majoria de fa quatre anys. I l’hauran perduda perquè un segment important de l’independentisme que el 2021 encara els havia votat es continuarà abstenint, perquè no se sent representat per uns partits que l’han traït de manera descarada i han retornat a l’autonomisme de tota la vida, com ho va fer als comicis municipals i espanyols del 2023, si és que no s’inclina per una opció genuïnament independentista en el supòsit que aquesta hi acaba sent. O per totes dues coses alhora. Salvador Illa, per tant, haurà de donar les gràcies al capteniment de la part probablement més compromesa del moviment independentista, perquè serà gràcies a la seva abstenció que li sortiran els números per presidir la Generalitat.

Caldrà, això no obstant, tenir present el suport que puguin obtenir formacions que tenen intenció de pescar en el viver que ERC, JxCat i la CUP han deixat desatès i que podrien distorsionar la correlació de forces final. Seria potser el cas de l’anomenada llista cívica que promou l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), del moviment Primàries Catalunya o especialment de l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols, de qui s’ha dit tant que està sufragada pel món convergent per donar continuïtat al processisme, com que està greixada per ERC per fer la competència a JxCat. S’haurà de veure en quines condicions es presenten a les eleccions al Parlament, si és que finalment ho fan, però el que és segur és que contribuiran a fragmentar encara més el vot independentista i a condicionar el resultat global dels comicis. La situació de divisió, en tot cas, al PSC ja li va bé.

L’exministre de Sanitat necessitarà per governar, això sí, pactar amb algú altre. Els temps de les majories absolutes fa molt que s’han esvaït i ara com ara és bastant improbable que a curt termini es repeteixin. Núvies no n’hi faltaran, des d’En Comú Podem —o com es digui a les pròximes eleccions, perquè a cada convocatòria canvia de nom— fins a ERC mateix, passant per JxCat. Un tripartit és complicat que es torni a repetir, sobretot a la vista de l’experiència, però no impossible. De manera que, com que segons quines combinacions (PP, Vox...) ni es consideren, el pacte més plausible passa per l’entesa entre PSC i JxCat. És a dir, per la sociovergència, encara que Artur Mas —que tot i no ser formalment membre del partit de Carles Puigdemont últimament sembla que en sigui el portaveu— l’hagi descartat si JxCat no té més representació que el PSC.

Una realitat, però, que ara com ara —malgrat que en política un any és una eternitat— no fa gens l’efecte que es pugui arribar a produir. I això vol dir que JxCat s’haurà de conformar amb el que hi hagi, s’haurà de conformar a ser comparsa del PSC, si és que vol tocar poder, com no va tenir inconvenient a fer en el seu moment a la Diputació de Barcelona. L’alternativa seria passar molt fred a l’oposició, que a ningú no li agrada, i menys quan es tracta de mantenir cadires, sous i menjadores diverses. Per tot plegat, la sociovergència, amb Salvador Illa al capdavant, encara que a algú li sembli poc atractiu i estimulant, s’apunta com la sortida més factible per a la pròxima legislatura al Parlament. La festa ja l’animarà un altre.