Utrecht (Països Baixos neerlandesos), 11 d’abril de 1713. Fa 309 anys. Els representants diplomàtics de les cancelleries de Madrid i de Londres signaven el seu particular tractat de pau, que havia de posar fi a la participació britànica en la Guerra de Successió hispànica (1701-1715). Amb la retirada britànica del conflicte, Catalunya quedava com l’últim i l’únic combatent actiu de l’aliança internacional austriacista. El govern conservador anglès —els tories—, liderats pel primer ministre i Lord Tresorer Robert Harley, comte d’Oxford i de Mortimer, havia signat una pau amb el règim borbònic espanyol (Utrecht, 1713) que convertia en paper higiènic usat un pacte anterior signat pel govern liberal anglès —els whig— amb el partit austriacista català (Gènova, 1705).
"Anglaterra no té amics, té interessos"
Un segle i mig després, el primer ministre —el també conservador Henry Temple, que amb anterioritat també havia estat ministre de Finances— va proclamar: “Anglaterra no té amics, té interessos”. Aquesta cita, que a partir dels darrers moviments de la II Guerra Mundial (1939-1945) repetiria, de nou i de manera insistent el primer ministre britànic —el també conservador Churchill, que també havia estat ministre de Finances— podria explicar la postura anglesa amb els catalans el 1714. Els esdeveniments que segueixen aquell flagrant incompliment revelen que la postura anglesa tenia un elevat component de risc que els tories van assumir sense dubtes. Llavors la pregunta és: quines compensacions van obtenir? I, sobretot, qui van ser els beneficiaris?
Els apropaments secrets
Vuit anys de combats a la Península (1705-1713) i dotze als camps de batalla continentals (1701-1713) no havien trencat l’equilibri de forces inicial. Tots els contendents estaven esgotats, però no s’albirava un guanyador clar i aquell conflicte apuntava la possibilitat de cronificar-se. En aquell context, sorgeix la figura de Lluís XIV de França —avi i valedor de Felip V—, que, amb els calaixos buits, havia entrat en pànic perquè intuïa que la gran inversió per asseure un Borbó al tron de Madrid podia acabar en un fracàs estrepitós que el podia arrossegar a ell. A partir de les decepcions borbòniques de 1710 (contraatacs austriacistes a Lleida i a Aragó, que van acabar amb Felip V protagonitzant l’enèsima fugida cames ajudeu-me), es va produir un canvi de papers.
Els enagos de Felip V
Quan a Versalles van conèixer el detall de la fugida de Felip V a la batalla de Torrero (20 d’agost de 1710), no se sap ben bé si camuflat amb uniforme de soldat ras o disfressat de molinera, Lluís XIV es va convèncer definitivament que l’únic camí possible per evitar una catàstrofe que enviés els Borbons (els de Madrid i els de París) a la paperera de la història era negociar la pau —secretament i unilateralment— amb els anglesos. I per convèncer Londres que la seva proposta era sincera, va reduir, dràsticament, l’aportació francesa al bàndol borbònic espanyol. Des que Felip V havia estripat els enagos de la molinera fugint entre els esbarzers de Torrero fins que els representants francesos i anglesos s’asseuen a negociar secretament, havien passat tan sols uns mesos.
Les compensacions territorials
Els anglesos tampoc estaven en una bona situació econòmica. Però no tenien les urgències financeres de Versalles. Lluís XIV havia buidat tots els calaixos reials i havia posat la societat més rica d’Europa al caire de la ruïna. I malgrat l’interès que els va despertar aquella proposta, els anglesos mai van perdre el control de la negociació. Per exemple, els representants anglesos es van negar, rotundament, a negociar la devolució de Gibraltar i de Menorca. I diem devolució perquè aquests territoris havien estat ocupats —durant el conflicte successori— per les armes angleses, neerlandeses i catalanes en nom de Carles d’Habsburg i no en nom d’Anna d’Anglaterra. Londres, molt hàbilment, es va presentar a Utrecht com un beneficiari causal.
Una mica de geopolítica
En aquell context expansiu britànic (Londres s’estava preparant per rellevar París en el lideratge continental), Gibraltar assegurava la projecció marítima-comercial a la Mediterrània, que més endavant concretarien amb les conquestes de Malta (1800) i de Xipre (1878). Menorca, que formava part del mateix paquet que Gibraltar, seria el precedent d’aquella expansió anglesa que acabaria expulsant del vell Mare Nostrum les marines borbòniques francesa i espanyola (Trafalgar, 1805). L’illa dels talaiots jugaria el paper de plataforma per al control del quadrant nord-occidental mediterrani. I en benefici dels britànics, cal dir que durant aquell segle XVIII Gibraltar i Menorca —lluny de la dominació espanyola— viurien els seus particulars “segles d’or”.
Les compensacions no territorials
Les fonts documentals revelen que quan els francesos van tenir l’acord amb els anglesos coll avall (1712) no van trigar gens a convèncer els espanyols. L’amenaça que el conflicte es resolgués dividint la monarquia hispànica (la corona castellanolleonesa per al Borbó i la corona catalanoaragonesa per a l’Habsburg) era més viva que mai. I els representants espanyols es van presentar a Utrecht (11 d’abril de 1713) disposats, si convenia, a posar sobre la taula les campanes de Santiago. En aquella negociació, per definir-la d’alguna manera, els representants hispànics van cedir a Anglaterra l'Asiento de Negros, el monopoli del comerç d’esclaus a l’Amèrica colonial hispànica i, en aquell moment, la part del lleó del negoci colonial.
Què representava la cessió de l'Asiento de Negros?
El lliurament d’aquella “empresa” no era tan sols la cessió de la principal font d’ingressos de la corona espanyola, sinó que representava la fi del monopoli hispànic sobre la seva Amèrica colonial, que remuntava al segle XV. Allò seria el precedent diabòlic que explicaria la paradoxa catalana de la postguerra: entre 1713 (Utrecht) i 1765 (liquidació de la Casa de Contratación), els catalans (reduïts, a la força, a la dubtosa categoria de súbdits de la corona espanyola i a l'onerosa condició de “pecheros” de la hisenda espanyola) no van poder comerciar lliurement amb les colònies espanyoles d’Amèrica. En canvi, els anglesos i els neerlandesos, enemics perpetus i font de la ruïna de la corona espanyola, es van convertir en els grans beneficiaris d’aquell empori.
Qui va ser el beneficiari directe de l'Asiento de Negros?
L’ascens de la Gran Bretanya a la categoria de primera potència continental —després de les guerres franco-índia i dels Set Anys (1754-1763)— no s’explica sense Utrecht, estació imprescindible en aquell trajecte cap al lideratge mundial. Però a Utrecht van passar coses que no serien motiu d’orgull per als britànics. L'Asiento de Negros no va passar a mans de la corona anglesa, sinó que, sorprenentment, va ser adjudicat a un empori privat anomenat South Sea Company, creat a propòsit per a l’ocasió i dirigit i participat a títol particular per Harley (el Lord Tresorer) i pels principals dirigents tories. Curiosament, la South Sea Company seria el primer cas de bombolla financera de la història del capitalisme i arruïnaria milers de petits inversors anglesos (1720).
Darrere de l’escenari
La maniobra anglesa de l'Asiento de Negros s’explica en el context de la lluita pel poder entre whigs i tories. I a Utrecht, al Lord Tresorer i als seus socis se’ls va obrir el cel de bat a bat. El Asiento de Negros dona resposta a la pregunta que planteja el títol. Ara bé, l’escàndol que van provocar alteraria radicalment l’escenari polític anglès. Durant el 1714, els whigs (partidaris de mantenir l’acord amb els catalans) van recuperar el poder. The Catalan Case, que explicava com la cobdícia tory havia convertit l’honor d’Anglaterra en un gegantí excrement, va ser un best-seller. Van coronar el nou rei Jordi I que volia enviar la marina britànica a auxiliar Barcelona. I l’ambaixador Dalmases va estar a punt de canviar el curs de la història. Però ja era tard i el mal ja estava fet.